miércoles, 10 de enero de 2018

Estic malalt


He arribat a pensar que estic malalt, tot i que no sabria posar-li nom a la meva malaltia. Només sé que és crònica i que em recorda al trastorn obsessivocompulsiu, TOC per als amics, perquè és com una mania repetitiva i inevitable. El pitjor de tot és que com es tracta d’un problema psíquic i no físic, la seva cura, si en té, resultarà una mica complicada. No sé si aquest any nou podré curar-me.

Que quin és el meu problema? Doncs que sóc del tot incapaç d’arribar tard als llocs, a les cites. I ja porto un grapat d’anys amb aquesta afecció.

Mon pare em va inculcar, sense voler, un sever sentit de la puntualitat. Però resulta que he acabat sent impuntual, no per arribar tard sinó al contrari, per arribar massa d’hora.

Sempre surto de casa amb l’antelació suficient per a no fer tard, i és que arribar tard a una cita és, per a mi, una falta d’educació. Com a mi em fa molta ràbia haver d’esperar, no vull fer esperar els altres. Però crec que el meu cas té un punt d’exageració. Potser sí que els meus càlculs no són prou acurats, però és que saber el temps que es por trigar en arribar a un lloc no és tasca gens fàcil, sobre tot a certes hores del dia i depenent del mitjà de transport i de la distància a recórrer. No és el mateix, per exemple, anar al CAP, que està a pocs minuts de casa, que assistir a un curs a l’altra punta de la ciutat.

A més, és curiós com el temps juga quasi sempre en contra meva. O així m’ho sembla. Qui sap si aquesta percepció és errònia i també forma part de la meva malaltia. El cas és que si crec que vaig just de temps, tot són embussos i semàfors en vermell. Si, al contrari, penso que vaig sobrat de temps, que he sortit de cada massa aviat, llavors tot va sobre rodes i no em refereixo a les del cotxe; la circulació és inusualment fluïda, en moments en què el trànsit sol ser molt dens, i els semàfors, excepcionalment, van sincronitzats. I tot i que condueixi lentament, molt per sota de la velocitat senyalitzada (que em fan patir els que em venen al darrere), no hi ha forma de que el temps corri al meu favor. Sigui com sigui, arribo a la destinació molt abans del previst.

El més greu, però, no és això, que, al capdavall, podria considerar-se una qüestió de mala sort. El pitjor de tot, el que em fa pensar que la meva disfunció no té remei és quan vaig a cal metge. Sigui al CAP de la vora de casa o a qualsevol altre centre mèdic de la ciutat, tot i sabent que sempre, i quan dic sempre és SEMPRE, he d’esperar a ser atès entre mitja hora i tres quarts (algun cop fins i tot una hora), no he estat mai capaç d’arribar ni un minut tard. Que si potser avui les cites aniran puntuals, que qui sap si algun pacient ha cancel·lat la visita a última hora... I si llavors, quan em criden, no hi sóc, eh? Doncs mai no m’ha passat això. Com dic, sempre em toca seure (per cert, perquè en els consultoris no posen uns seients més còmodes si la gent s’ha d’esperar tant?) més estona del que seria prudent.

I ja no us dic res si la cita fos per a una entrevista de feina, un curset, un simpòsium, una reunió formal o un acte oficial o públic, per posar uns pocs exemples. Llavors podria estar al lloc amb una antelació d’una hora. I no seria el fruit d'una premeditació, sinó el resultat de la meva intranquil·litat, de la meva por de fer tard. Afortunadament, des que m'he jubilat, aquesta és una parcel·la menys de la meva simptomatologia.

I un altre exemple amb el que n’hi ha per llogar-hi cadires és el de la perruqueria. Sempre truco a la meva perruquera deu minuts abans de l’hora concertada (el temps que trigo en arribar-hi a peu) per saber si ja hi puc anar o cal que m’esperi, en cas de que vagi amb retard (que sempre hi va, a menys que em doni la primera hora). Per experiència sé que la molt múrria em fa anar, tot i així, massa aviat i que encara m’hauré d’esperar una bona estona. No crec que una professional que no fa altra cosa, dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes i any rere any, que rentar caps, tallar, marcar, tenyir i pentinar, no sàpiga calcular amb prou precisió el temps que li manca per enllestir la clienta o el client que té entre mans en el moment de la meva trucada. Tot i saber on visc i conèixer la meva puntualitat (o impuntualitat per defecte), es veu que es vol assegurar que sóc al seu davant quan acabi i així no haver-se d’esperar ni un segon a que jo faci acte de presència. Doncs bé, tot i sabent quin peu calça, no puc evitar arribar un parell de minuts abans.


No em direu que això que em passa no és una mena de malaltia. 


4 comentarios:

  1. Hola Josep,
    No saps l'alegria de saber del teu blog en català. De veritat que jo porto anys sense escriure o parlar el català. Per a mi es més del que puc arribar a escriure't mentre escric aquesta difiçil tasca en més de deu anys. Però, anem a la questió. Arribar tard sempre sera per a mi una falta de respecte encara que sigui per algun motiu amb la conseqüent explicació. Bona o mala. Un altre cosa es que arribar aviat sigui per causa d'una enfemetat que tot i això, te una part bona la de estar al lloc a l'hora en punt. Lo de la perruquera ja es per agafar l'abric i tocar el dos. No se si sera veritat o no però el text fa gracia en alguns punts. En la perruquera pero si això em passara tindria la mosca a l'orella tot el dia. no m'agrada que em façin esperar tot i arribant aviat. I els seients de la consulta, no parlem que jo acabo amb cul per una revisió jejejjeje!! ( m'agradat l'humor amb al que parles del tema) i comprobar que una mica si m'hen recordo del català. Una abraçada!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola, Keren,
      L'alegria és meva al veure que aquest blog té una visita amiga. Ja pots veure que el nombre de visites és molt baix i el de comentaris encara més, jeje. Fins is tot he estat temptat de tancar-lo, degut al poc interés. He de reconèixer, però, que les meves entrades potser no són prou interessants. El que més m'agrada són els relats i per aquestos tinc el blog "Retales de una vida" en castellà. També he escrit algun relat en català però, no sé ben bé perquè, no tenen gens d'èxit.
      Per altra banda he d'afegir que el meu català no és tan bó com voldria, però no l'he pogut aprendre com cal fins que em vaig jubilar, ara fa dos anys. Quan era petit, i fins i tot, jovenet, no s'ensenyava el català a Catalunya. L'apreníem dels nostres pares i prou. Per això potser la qualitat dels meus escrits no és prou bona per a qui en sápiga més que jo. Però vaig pensar que l'important era escriure en català. D'aquí vé el nom d'aquest blog.
      Pel que fa al tema d'aquest post, vaig voler esplaiar-me, amb una certa ironia, explicant quin és un dels meus "defectes" (si es pot considerar així) i el que comporta. I que consti que tot el que dic, amb humor, que no falti, és veritat, inclós el tema de la perruqueria, jajaja. Sóc així, No hi puc fer res.
      Em complau trobar algú que m'hagi vingut a llegir en aquest racó mig abandonat. Crec que ja tinc un motiu per continuar amb aquest blog, jeje.
      Moltes gràcies i una abraçada.

      Eliminar
    2. Tenia que dir que els avis del meu germà per part de padrastre, sempre explicaven que als seus anys de juventut parlaven castellà. Per això m'hen he enrecordat del que dius. Jo vaig viatjar joveneta, amb 22 anys a Andalusia pero amb la mala sort de deixar Barcelona, amb els meus llibres en català. Trobo que algunes paraules expressen mes sensibilitat en català. Per la meva part, considero que saps millor que jo del idioma tot i que vaig nèixer a Catalunya. Amb molt de gust i plaer llegire el teu blog i l'altre mentre sigui posible. Sou molts i em tinc que organitzar. pero ja de primeres et dire que si, que jo la primera jeje! (Per les visites, nomès has de tenir paciencia) Els relats son bons.

      Eliminar
    3. Moltes gràcies de nou, Keren.
      Una altra abraçada.

      Eliminar