martes, 28 de noviembre de 2017

Des de la distància



Com dues persones que han conviscut tants anys poden saber tan poc l’una de l’altra? Seixanta-dos anys de vida en comú i mai tinguérem una conversa íntima, compartint confidències, com haurien de fer els pares amb els seus fills. Avui hi he pensat. Perquè avui m’has vingut al pensament en veure aquell rètol que indicava el nom d’un carrer.

El carrer La Palma, del que m’havia parlat tant la mare, l’he trobat per casualitat, passejant pel casc antic de Lleida. El carrer on vas viure tota la teva adolescència, on vas conèixer aquella nena del barri que, per fer-te enrabiar, obria la porta de la barberia on treballaves. Tan bon punt sonava la campaneta, s’esmunyia carrer avall. Tu tenies llavors dinou anys i ella només nou. Mai hagueres cregut que t’hi acabaries casant vint anys més tard. Això ho sé per ella, no pas per tu.

Avui, de tornada d’un viatge, m’he aturat a la ciutat de Lleida per unes hores. Sense voler ─perquè no l’hauria sabut trobar─, he anat a parar al que fou el teu barri des que vas deixar el poble fins que vas haver d’anar a la guerra.

El carrer La Palma és, com dèieu, una mica costerut. Les cases que encara no han estat enderrocades són molt velles. El barri s’està modernitzant i sospito que aviat no restarà gairebé res de l’antic carrer. El temps tot ho acaba esborrant.

Des que ens vas deixar, poques vegades havia tornat a pensar en tot allò ─ben poc─ que ens contaves de la teva vida. No eres molt parlador, però, de tant en tant, t’agradava recordar alguns fets de la joventut, del front, i de quan, acabada la guerra, a Barcelona, et vas retrobar amb aquella nena entremaliada del carrer La Palma, convertida en una adolescent, morena i ben plantada, que tres anys més tard esdevindria la teva dona i amb qui vas acabar compartint seixanta cinc anys de la teva vida.

I ara em venen al cap coses de les que mai vàrem parlar, potser perquè jo tampoc no vaig gosar a preguntar, de tant seriós i reservat com eres o bé perquè als fills no els interessa gaire certs detalls de la vida dels seus progenitors. I quan, passats els anys, els volen conèixer, aquells ja no hi són o han envellit tant que la memòria els traeix i els records han fugit de puntetes. Tot i així, recordo les anècdotes que, com tothom fa quan comença a repapiejar, repeties incomptables vegades, convençut de que era la primera. Quan, per fi, t’havies tornat xerraire, jo no tenia ganes d’interrogar-te. Només escoltava i somreia. Els maldecaps de la feina, de la vida quotidiana, en tingueren la culpa. I ara, que ja és massa tard, ho sento. Que absurda és, de vegades, la vida. O ho som nosaltres, d’absurds? Quan tenim l’oportunitat a les mans, la deixem escapar i només quan ja ha fugit la volem recuperar.

Mai ens vàrem dir “t’estimo”. Potser vam viure tots plegats, a casa, un ambient on la tendresa no hi tenia lloc ni temps per mostrar-se. No t’ho retrec. Al cap i a la fi la fredor també s’hereta i tu ens vas donar la que vas rebre dels teus pares.

Tanmateix, tot i la teva rigidesa, mai no em vas esbroncar ni castigar, ni tant sols quan treia males notes o feia una entremaliadura. Amb el gest, el posat i la mirada severa, en tenia més que suficient. Em reptaves seriosament i prou. No et tenia temor però sí un respecte excessiu, tal vegada per la manca de la proximitat que hauria hagut de sentir d’un pare.

T’he d’agrair, però, moltes coses prou importants que m’han guiat al llarg de la meva vida: el valor de l’esforç, de la feina ben feta, el sentit de la responsabilitat i de l’honestedat que em vas inculcar sense paraules, tan sols amb al teu exemple.

Home seriós i pare seriós. Mai vas ser canaller, afalagador, ni molt menys melindrós amb nosaltres, els teus fills. Això era feina de la mare. Amb el pas dels anys, però, et vas anar entendrint. Aquells petons que mai ens vàrem donar arribaren quan et vas convertir en avi. Els nets aconseguiren allò que a nosaltres ens vas negar de petits: les manifestacions d’afecte, les besades i el somriure fàcil.

Si la mare era tan oposada a tu en aquest i altres molts aspectes, per què em recordo ara més de tu que d’ella? Potser perquè en la mare, que fa més anys que ens va deixar, n’he pensat i penso molt sovint i ara és el teu torn, per equilibrar la balança? Potser per fer justícia a la teva memòria? O potser perquè mai havia tingut, fins ara, un motiu prou sentimental per recordar coses teves, de quan eres més jove del que sóc jo ara?


La vellesa estova els sentiments, raó per la qual jo mateix, que encara no sóc vell però que ja he entrat al que en diuen la tercera edat, he sentit, de cop i volta, una melangia i una enyorança que mai hagués cregut possible. I és per això que, des de la distància, t’he volgut parlar tot i sabent que no em pots escoltar.


lunes, 13 de noviembre de 2017

L'ombra


Es projectava amb una nitidesa que esgarrifava. Una forma humana en moviment. Cada nit, a la mateixa hora. Esporuguit, em cobria amb la flassada per no veure-la. No gosava dir res als pares. Sempre em deien que havia de ser valent, que si veia quelcom que m’espantava havia de fer-li front, plantar-li cara.

Així doncs, a la quarta o cinquena nit, no ho recordo ben bé, em vaig alçar del llit disposat a descobrir l’origen i el significat d’aquella silueta fantasmagòrica que, desplaçant-se per la paret de la meva cambra, em resultava tan esfereïdora. Les cames em feien figa però ho havia de fer.

I abans ho hagués fet. La imatge que tant em pertorbava no era més que una ombra, la que produïa un home des de l’altra banda del pati de veïns. Les nostres galeries donaven davant per davant. L’home ─els pares me n’havien parlat─, era un sastre i tenia el taller a casa seva. Pel que semblava, doncs, feia hores extres, aprofitant la tranquil·litat de la nit. Un llum potent projectava la seva ombra tot just a la paret de la meva cambra, aprofitant que res barrava el pas al raig lluminós d’aquestes caloroses nits d’estiu, nits de cortines, finestres i portes obertes. La llarga distància que ens separava amplificava i distorsionava els moviments, que esdevenien en una imatge aterridora.

L’endemà, alleugerit, els ho vaig explicar als pares, Volia demostrar-los que havia estat valent. Però, tot d’una, vaig empal·lidir en sentir la resposta del pare.

─L’home del davant? El sastre? Però si aquest home és mort i ben mort. Fa dies que el varen trobar estès al terra. Tu i les teves bestieses!

Ara és amb mi. No el sastre, sinó el seu botxí. Fa temps que ronda pel barri. Un cop feta la feina, casa nostra era el seu proper destí. L’ombra el va deixar entrar. M’ha dit que ara és el torn dels meus pares. Em sembla que no els en diré res.