martes, 14 de febrero de 2017

Sota el llit


Sempre m’han agradat les històries de por. L’àvia materna em contava contes i llegendes de bruixes i fantasmes. Encara que gaudia amb aquests relats, per la nit no podia agafar el son i, quan ho feia, tot sovint tenia malsons terribles. El més freqüent consistia en que un ésser demoníac, amagat sota el llit, m’engrapava amb una força colossal i m’arrossegava cap a les fondàries de l’avern. Quan despertava, aterrit, encara notava als braços o a les cames la pressió de les seves urpes.

Des d’aleshores, tot i sabent quant ridícul era, no podia ficar-me al llit sense haver mirat abans al dessota per comprovar que no hi havia res ni ningú. Tot i així, el malson continuava turmentant-me cada nit.

Quan li ho vaig confessar, una mica avergonyit, a la meva àvia, em digué que resés deu parenostres i dues avemaries i m’encomanés al meu àngel de la guarda per a que em protegís. Així no em passaria res dolent. I la vaig creure.

Malgrat això, el monstre seguí venint a visitar-me cada nit, moment en què em despertava amb una suor freda i el cor galopant com un poltre desbocat. Obria el llum, mirava sota el llit i, lògicament, no hi havia res de res. Però la sensació d’una presència estranya no desapareixia. Decidí llavors dormir amb el llum obert. Cada nit, quan creia que els meus pares ja s’havien adormit, encenia la làmpada de la meva tauleta de nit i així em relaxava i aconseguia agafar el son.

Al principi tot anà bé. El que fóra que intentava capturar-me des de sota el meu llit deixà de manifestar-se en somnis. Així que el que l’havia fet fugir no foren els resos sinó la llum, vaig pensar.

Però una nit, estant endormiscat, sentí de nou com una força invisible m’atreia fortament. Obrí els ulls sobresaltat. No veia res però el meu cos era arrossegat lentament fora del llit per molt que em resistia agafant-me al matalàs, al somier i a tot el que podia amb totes les meves forces. Vaig xisclar llavors com mai hagués pensat que ho podia fer i la força de l’arrossegament cessà de sobte. Els meus pares, espantats, vingueren corrent per veure què succeïa. No tingué més remei que contar-los el que m’havia estat passant.

Ma mare intentà, afectuosament, convèncer-me de que tot havia estat fruit de la meva desmesurada imaginació i culpà a les històries amb les que m’inflava el cap l’avia i a les pel·lícules de terror que tant m’agradaven. Mon pare, en canvi, es burlà de mi dient que ja era prou gran per totes aquelles ximpleries. I com jo no deixava de ploriquejar i tremolar de por, s’emprenyà d’allò més i afegí que havia de comportar-me com un home i no com una nena, que a ell mai no li havia passat res de tot això simplement perquè no creia en fantasies de criatures ni superxeries de velles.

─La propera vegada que vegis aquest dimoni o el que sigui que t’espanta tant, li dius que vingui al meu llit, que sabrà el que és bo ─digué el pare, burleta, donant per tancat l’assumpte davant la cara de circumstàncies de la mare.

Lluny d’haver-los foragitat, els meus malsons nocturns continuaren visitant-me diàriament, fins i tot amb el llum obert. Fins que un dia, al ficar-me al llit, després de resar les meves oracions, fent un esforç extraordinari, em dirigí al ens que em tenia atemorit.

─Amb mi ets molt valent perquè sóc un nen, però de segur que amb el meu pare no gosaries fer-li el que em fas. La propera vegada, per què no vas al seu llit i veuràs ─li digué en veu baixa però ferma, esperant que el desafiament funcionés.

Aquella nit fou la primera de moltes que el dimoni dels meus malsons no vingué a veure’m. Dormí d’una tirada sense desvetllar-me ni un sol cop en tota la nit.

L’endemà al matí, malgrat que era festa, em vaig despertar molt aviat i sortí del llit content per haver passat, per primer cop, una nit tranquil·la. Amb la urgència de dir-los-ho als meus pares, malgrat que em podessin renyar per haver-los despertat més aviat del compte, vaig córrer cap a la seva cambra.

A l’habitació dels pares vaig trobar-me la mare plorant, arraulida a tocar del capçal del llit i amb la flassada fins la barbeta, com si volgués ocultar-se o protegir-se d’alguna cosa. Quan em veié, em mirà esporuguida, els ulls oberts com plats, i tremolant tota ella. El lloc del meu pare al llit de matrimoni era buit i els llençols rebregats com si s’hagués lliurat una batussa. 

─I el papa? ─vaig preguntar, tement la resposta.
─No ho sé, fill. Quelcom,,,, quelcom se l’ha endut. Aquesta matinada... l’he sentit cridar i sacsejar-se violentament. Quan he obert el llum només he pogut veure’l desaparèixer sota el llit.


2 comentarios:

  1. Vaja, pobre fill ara tornaran els malsons!!!
    M'has fet recordar la por a passar al davant d'un cementiri i les paraules que el meu pare sempre diu: es dels vius de qui s'ha de tenir por, els morts no fan res.
    Són tots aquells malsons i pors que quan som petits ens visiten però en el teu relat, la por es fa realitat.
    Salutacions

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Sí, Conxita, crec que aquest problema va per llarg. Ara ja seran dues les persones que tinguin malsons: mare i fill.
      El meu pare sempre deia el mateix del vius i dels morts, jeje. I és ben veritat.
      Tots hem tingut, de petits, malsons repetitius, Al menys jo, que era com aquest nen del conte, sempre àvid d'històries de por.
      Moltes gràcies per passar-te per aquest racó una mica deixat de la mà de Déu.
      Un abraçada.

      Eliminar