martes, 14 de febrero de 2017

Sota el llit


Sempre m’han agradat les històries de por. L’àvia materna em contava contes i llegendes de bruixes i fantasmes. Encara que gaudia amb aquests relats, per la nit no podia agafar el son i, quan ho feia, tot sovint tenia malsons terribles. El més freqüent consistia en que un ésser demoníac, amagat sota el llit, m’engrapava amb una força colossal i m’arrossegava cap a les fondàries de l’avern. Quan despertava, aterrit, encara notava als braços o a les cames la pressió de les seves urpes.

Des d’aleshores, tot i sabent quant ridícul era, no podia ficar-me al llit sense haver mirat abans al dessota per comprovar que no hi havia res ni ningú. Tot i així, el malson continuava turmentant-me cada nit.

Quan li ho vaig confessar, una mica avergonyit, a la meva àvia, em digué que resés deu parenostres i dues avemaries i m’encomanés al meu àngel de la guarda per a que em protegís. Així no em passaria res dolent. I la vaig creure.

Malgrat això, el monstre seguí venint a visitar-me cada nit, moment en què em despertava amb una suor freda i el cor galopant com un poltre desbocat. Obria el llum, mirava sota el llit i, lògicament, no hi havia res de res. Però la sensació d’una presència estranya no desapareixia. Decidí llavors dormir amb el llum obert. Cada nit, quan creia que els meus pares ja s’havien adormit, encenia la làmpada de la meva tauleta de nit i així em relaxava i aconseguia agafar el son.

Al principi tot anà bé. El que fóra que intentava capturar-me des de sota el meu llit deixà de manifestar-se en somnis. Així que el que l’havia fet fugir no foren els resos sinó la llum, vaig pensar.

Però una nit, estant endormiscat, sentí de nou com una força invisible m’atreia fortament. Obrí els ulls sobresaltat. No veia res però el meu cos era arrossegat lentament fora del llit per molt que em resistia agafant-me al matalàs, al somier i a tot el que podia amb totes les meves forces. Vaig xisclar llavors com mai hagués pensat que ho podia fer i la força de l’arrossegament cessà de sobte. Els meus pares, espantats, vingueren corrent per veure què succeïa. No tingué més remei que contar-los el que m’havia estat passant.

Ma mare intentà, afectuosament, convèncer-me de que tot havia estat fruit de la meva desmesurada imaginació i culpà a les històries amb les que m’inflava el cap l’avia i a les pel·lícules de terror que tant m’agradaven. Mon pare, en canvi, es burlà de mi dient que ja era prou gran per totes aquelles ximpleries. I com jo no deixava de ploriquejar i tremolar de por, s’emprenyà d’allò més i afegí que havia de comportar-me com un home i no com una nena, que a ell mai no li havia passat res de tot això simplement perquè no creia en fantasies de criatures ni superxeries de velles.

─La propera vegada que vegis aquest dimoni o el que sigui que t’espanta tant, li dius que vingui al meu llit, que sabrà el que és bo ─digué el pare, burleta, donant per tancat l’assumpte davant la cara de circumstàncies de la mare.

Lluny d’haver-los foragitat, els meus malsons nocturns continuaren visitant-me diàriament, fins i tot amb el llum obert. Fins que un dia, al ficar-me al llit, després de resar les meves oracions, fent un esforç extraordinari, em dirigí al ens que em tenia atemorit.

─Amb mi ets molt valent perquè sóc un nen, però de segur que amb el meu pare no gosaries fer-li el que em fas. La propera vegada, per què no vas al seu llit i veuràs ─li digué en veu baixa però ferma, esperant que el desafiament funcionés.

Aquella nit fou la primera de moltes que el dimoni dels meus malsons no vingué a veure’m. Dormí d’una tirada sense desvetllar-me ni un sol cop en tota la nit.

L’endemà al matí, malgrat que era festa, em vaig despertar molt aviat i sortí del llit content per haver passat, per primer cop, una nit tranquil·la. Amb la urgència de dir-los-ho als meus pares, malgrat que em podessin renyar per haver-los despertat més aviat del compte, vaig córrer cap a la seva cambra.

A l’habitació dels pares vaig trobar-me la mare plorant, arraulida a tocar del capçal del llit i amb la flassada fins la barbeta, com si volgués ocultar-se o protegir-se d’alguna cosa. Quan em veié, em mirà esporuguida, els ulls oberts com plats, i tremolant tota ella. El lloc del meu pare al llit de matrimoni era buit i els llençols rebregats com si s’hagués lliurat una batussa. 

─I el papa? ─vaig preguntar, tement la resposta.
─No ho sé, fill. Quelcom,,,, quelcom se l’ha endut. Aquesta matinada... l’he sentit cridar i sacsejar-se violentament. Quan he obert el llum només he pogut veure’l desaparèixer sota el llit.


miércoles, 8 de febrero de 2017

El banc


Avui fa un dia fresc però assolellat. Després d’una setmana de pluja i vent, ve molt de gust una treva. Així puc estar assegut aquí, a l’aire lliure, tot el temps que vulgui. La tardor té això: un dia fa fred i un altre calor. Els dies passats no sabia a on aixoplugar-me. No podia estar prenent un cafè rere un altre o passar-me tot el matí en un bar davant de la mateixa cervesa.

Des que sovintejo aquest lloc, he fet unes quantes relacions, no moltes. El noi de l'ONCE fou el primer del meu reduït grup d’amistats del carrer, per anomenar-les d’alguna manera. És clar que cada dia li compro un cupó i passem l’estona amb l’habitual xerrameca intranscendent: que si el temps que fa, que si a veure si em toca d’una vegada, que què faria si em toqués, que mira que està de malament el país, que si els polítics són tots iguals, i així cada dia. Després hi ha el grupet de jubilats que discuteixen de futbol mentre, recolzats a una tanca metàl·lica, guaiten, badocs, les obres de la nova línia del metro. Sempre em saluden i tenen paraules amables, encara que sigui per cortesia. Jo de futbol no n’entenc, així que no em puc afegir a la conversa. El carter, l’escombriaire i algun policia municipal completen el conjunt de parroquians amb qui intercanvio parers i paraules. Els municipals sempre em saluden amb respecte, portant-se la mà dreta cap a la visera del barret com a salutació formal. Es deuen preguntar què faig aquí tots els dies, però mai no han gosat a dir-me res. El meu aspecte no els deu suscitar cap recel.

Passar-me dotze hores al carrer té la seva part positiva. M’estic convertint en un gran observador. Veig passar pel davant gent molt diversa i curiosa a qui no puc evitar fer una ràpida radiografia amb el seu corresponent diagnòstic: com és la seva vida o la seva personalitat; si tenen família o viuen sols; si són feliços o desgraciats. Per com vesteixen i caminen, dedueixo si tenen estudis, si treballen i, fins i tot, a què es dediquen. Alguns van de pressa i mirant al front, satisfets, tal vegada alegres. Altres, en canvi, caminen lentament i amb el cap cot, com volent amagar la seva existència. N’hi ha de despistats. A més d’un l’he hagut d’advertir que se li havia caigut el diari, que s’havia deixat oblidat el paraigua, la bossa. el paquet, o ves a saber què, en el banc del davant. Hi hagué inclús un que es deixà un maletí. Podria haver-me apropiat de qualsevol d’aquests objectes però jo sóc una persona honrada i mai faria allò que no volgués que em fessin a mi. Però, es clar, no tothom és igual. Cadascú és com és i fa el que més li convé o necessita. La necessitat pot tòrcer moltes voluntats.

Però amb tanta gent com han vist els meus ulls, encara no he trobat ningú com jo, que es passi quasi tot el dia assegut en un banc veient passar la gent i donant de menjar els coloms. I llegint el diari.

He pensat en comprar-me una llibreta per anar escrivint tot el que em passa pel cap, com una mena de diari. Potser algun dia el podria publicar. Ara mateix, però, no tinc esma de res. Passo hores inacabables fent de mer espectador de les vides alienes sense gairebé moure’m d’aquest lloc, a on vinc puntualment, de bon matí, tots els dies, exceptuant les festes.

Un dia decidí rondar pels carrers dels voltants. Caminar ajuda a mantenir sa el cor. Però al cap d’una hora de ramblejar sense rumb fix, no eren les cames el que més mal em feia sinó el cor. Sabia que existien, però mai els havia vist tant a prop. La pobresa és invisible per a alguns. No els vaig arribar a comptar però crec que foren més d’una dotzena. I només en una hora. La pobresa és incomptable per a molts. Des d’aquell dia decidí no moure’m del meu banc, perquè ja és meu de ple dret, un dret adquirit al llarg del temps.

Fa dos mesos i deu dies que m’assec en aquest banc, que els he comptat, el mateix temps que porto enganyant la meva dona. Que amb qui l’enganyo? No, no es tracta d’una infidelitat. O potser si? Al cap i a la fi també es pot considerar infidel qui trenca la promesa d’ésser sincer amb la parella, no dient-li sempre la veritat. I jo ja porto dos mesos i deu dies mentint-la, o amagant-li la realitat, que ve a ser el mateix.

No goso confessar-li-ho. Aquesta ha estat la meva primera covardia en ma vida. Ja en tinc prou amb la meva vergonya i el meu neguit com per contagiar-los a ella. Potser no s’avergonyiria de mi però sí podria sentir-se decebuda, ella que sempre m’ha tingut com un tipus brillant i capaç de menjar-se el món. I és que jo era així, fins fa dos mesos i deu dies. Qui sap si acabaré com un d’aquests éssers invisibles i incomptables.

Diuen que de tot hem de treure la part positiva. En el meu cas puc dir que almenys ara estic molt ben informat, llegint el diari, tot i que deixo les noticies pel final. Primer llegeixo les pàgines d’ofertes de treball, un treball que em torni l'autoestima perduda i les ganes de viure. Fins quan hauré de continuar vivint en aquest banc? No ho sé. Per sort avui fa un dia fresc però assolellat.