sábado, 17 de diciembre de 2016

Les escopinyes contaminades


Corria l’any 1975 i jo treballava en el departament de bacteriologia marina de l’Institut d’Investigacions Pesqueres, avui anomenat Institut de Ciències del Mar. Una de les tasques que dúiem a terme en aquell moment era la posta a punt d’un projecte de havia d’avaluar el grau de contaminació microbiològica de l’aigua de mar i la seva capacitat d’autodepuració en el litoral català. De moment les nostres anàlisis es limitaven al tram comprés des de la desembocadura del Llobregat a la del Besós i els microorganismes a identificar i quantificar eren diverses espècies indicadores de contaminació fecal (Salmonel·la, Escherichia coli, Streptococcus faecalis, Staphylococcus aureus i Candida albicans). Recordo que cada cop que ens fèiem a la mar, amb la nostra Zodiac, la depuradora del Bogatell, que funcionava des de feia poc, tancava les comportes per on abocaven al mar l’aigua suposadament depurada. Fins que una trucada de “dalt” en va persuadir d’anar a prendre mostres a un altre indret més allunyat.

D’aquella època en recordo un munt d’anècdotes. Una d’elles tingué a veure amb un encàrrec que vàrem rebre, cosa inusual, d’una empresa privada. Aquesta empresa, comercialitzadora d’escopinyes, ens va demanar dur a terme un anàlisi microbiològic d’una partida d’aquests mol·luscs que s’importaven d’Itàlia. L’empresa al·legava (dubto que fos veritat) que havia estat obligada a invertir molts diners en la instal·lació d’una depuradora de l’aigua marina en la qual cultivaven el seu producte, mentre que l’importat entrava al nostre país sense cap control microbiològic, fet molt greu tenint en compte que l’origen de les escopinyes italianes eren, segons digueren, les aigües insalubles del golf de Nàpols.

L’interès del nostre client era, doncs, desqualificar la qualitat del producte de la competència, més barat, demostrant el perill que representava per a la salut dels consumidors. Fins aquí res a objectar. Si realment el producte importat tenia una qualitat microbiològica inacceptable, era de justícia posar-ho en coneixement de les autoritats sanitàries. D’aquesta manera, feien un favor al consumidor local i a ells mateixos, eliminant del mercat un competidor deslleial.

El fet fou que, després de realitzar tots els anàlisis adients, les escopinyes napolitanes mostraven una salut excel·lent. Com la mostra rebuda per a l’anàlisi era abundosa, vàrem repetir-los dues vegades més, obtenint el mateix resultat. La quantitat de mostra romanent, suficient per a un àpat generós, va romandre tota la nit a la cambra frigorífica i l’endemà ens la vam cruspir després d’haver-la cuinat al vapor a l’autoclau (aparell de laboratori per a esterilitzar qualsevol producte que hagi estat en contacte amb microorganismes). Les escopinyes estaven de mort. Només va caldre afegir-los un bon raig de llimona.

El client, descoratjat davant d’aquest resultat, ens va portar una altra remesa, tant o més abundosa que l’anterior, a veure si aquest cop es confirmaven les seves sospites. Després de les anàlisis corresponents, la mostra no utilitzada va anar a parar novament als nostres estomacs. De continuar aquesta pràctica, vàrem pensar que ben be podríem muntar un quiosquet a la Barceloneta (on estava situat llavor l’Institut).

Aquesta insistència tampoc tindria res d’objectable si no fos pel suggeriment que vingué de part del client al veure fallida la segona provatura. La proposta ─vam voler pensar que feta sense mala intenció sinó per ignorància─, que ens va sobtar i que, per descomptat, va ésser rebutjada per la cap del departament, fou que deixéssim el sac d’escopinyes fora de la cambra frigorífica un o dos dies per veure si, d’aquesta manera, creixia alguna cosa que fos senyal de contaminació. Degueren pensar que si deixàvem que els pocs “microbis”, que de segur hi eren amagats en les escopinyes, creixessin en pau, sense sospitar que érem a l’aguait, els podríem enxampar més fàcilment.

Els pobres se’n van anar amb la cua entre les cames. Coses que passen quan es vol fer front a la competència des de la ignorància.



2 comentarios:

  1. Ufff… poca broma jo menjant escopinyes ‘fresques’ vaig agafar una intoxicació alimentària, que encara avui fa que les miri en recel.

    Molt bon relat Josep Maria.

    Aprofito i et desitjo un Bon Nadal i un inici d’any molt feliç.
    Petons i abraçades.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Sí, a mi tampoc no em fa gaire gràcia menjar moluscs crus. Per sort, les escopinyes de la meva història real estaven sanes i ben cuites, jeje
      Moltes gràcies, Irene, per venir a visitar-me en aquest raconet.
      Jo també et desitjo unes molt bones festes i que poguem seguir llegint-nos per molt temps.
      Petons.

      Eliminar