miércoles, 21 de septiembre de 2016

Carmen



Asseguda en un racó de l’estança, callada per no molestar o perquè no sabia què dir, mirant-nos de tant en tant, però segurament fent volar els seus pensaments cap a altres indrets, així és com encara, després de uns quaranta-cinc anys, any amunt, any avall, la recordo. Com si encara tinguéssim aquells vint anys. Què se n’haurà fet d’ella?

En César, l’Enric i jo formàvem un trio d’allò més dissemblant, en caràcter i ideologia, però amb un denominador comú que era aleshores com un pegament que ens unia: la passió per la música.

Totes les tardes dels caps de setmana, gairebé sense excepció, les passàvem escoltant les últimes adquisicions discogràfiques –de primera o segona mà- que l’un o l’altre portava sempre sota el braç. Ens reuníem a casa d’en César, ja que la seva cambra quedava prou llunyana de la resta de l’habitatge –de fet estava tocant al rebedor- i així no molestàvem cap membre de la seva família.

Corrien les acaballes dels anys seixanta i els nostres gustos musicals eren prou amplis però alhora molt diferents als de la majoria de la joventut de l’època: blues, rock i jazz sovintejaven i alternaven en les nostres trobades setmanals, dissabtes i diumenges, de cinc a nou del vespre. I ella, la Carmen, sempre present, veient les nostres cares properes a l’èxtasi i dissimulant els badalls d’avorriment .

Mai es va queixar. Acompanyava al seu xicot, l’Enric, en totes les nostres cites sense dir ni piu, empassant-se el que, sense dubtes, devia trobar incompressible i insuportable pels seus gusts convencionals.

La Carmen –li dèiem així perquè parlava i li parlàvem en castellà- era, físicament, més aviat tirant a lletja i parlava papissot, però era molt bona noia. I més pacient que el bíblic Job. Per tal de fer feliç l’Enric, hagués estat capaç d’empassar-se agulles de cap o beure aigua bullent. Duien molt temps junts. Eren, a més, companys d’estudis. Estudiaven el mateix curs de medicina. Ella era l’assenyada i estudiosa i ell un dropo. Ella l’empenyia a estudiar mentre ell remugava.

No cal dir que ni en César ni jo teníem xicota. D’haver-la tingut no crec que cap dels dos haguéssim volgut passar tanta estona tancats en una habitació escoltant música. Em sabia tant de greu veure-la asseguda en una cadira, avorrida, amb el cap cot i el braços creuats sota els pits, que un dia, mentre s’havia absentat per anar al lavabo –l’únic moment que ens deixava sols-, li vaig dir a l’Enric si no li feia pena veure-la tant ensopida. Com a resposta, recordo que, arronsant les espatlles, em va dir una cosa així: "allà ella, jo ja li he dit, si no li agrada que no vingui".

Per bé que sembli un tòpic, és ben cert que la bellesa és a l’interior. Jo al menys així ho crec. Després d’un temps de tractar la Carmen, després de que passés de ser només la xicota de l’Enric a l’amiga entranyable, em vaig sentir atret per ella i vaig començar a veure l’Enric com un maltractador potencial que no la mereixia. La Carmen es feia estimar i ell no l’estimava prou.

L’estreta relació que vam tenir durà el temps que vam trigar en acabar els nostres respectius estudis. Com que l’únic llaç d’unió era la música, quan aquest llaç s’afluixà per donar cabuda a activitats més variades i “normals” (al menys pel que a mi respecta), la nostra amistat es diluí com una gota d’anís en un got d’aigua. Durant un cert temps, però, en César actuà com a mitjà de contacte esporàdic –de fet ell fou qui em va presentar a l’Enric: “un estudiant de medicina que és amic meu a qui li agrada molt la mateixa música que a nosaltres”-, a qui jo trucava molt de tant en tant per saber de la seva vida. Fou ell qui, un dia, al cap d’un parell d’anys, em va comentar que l’Enric i la Carmen s’havien casat sense haver acabat la carrera i que, al poc de casar-se, havien tingut un fill.

Quan vaig anar a casa d’ells per conèixer la criatura, només hi vaig trobar la Carmen i el nen. Aquest, de poc més d’un any, dret dins una mena de bressol, bellugava les cametes al compàs de la música que la seva mare tenia posada. “Ha sortit al seu pare, amb el ritme al cos” li vaig dir per dir alguna cosa. La Carme em va dirigir, amb una mitja rialla, una mirada trista.

L’Enric feia uns sis mesos que era a Saragossa, fent el servei militar. En acabar la carrera, ja no li quedaven excuses per demanar més pròrrogues. La Carmen estava fent el segon any de MIR. Ell no s’havia presentat a l’examen.

Més tard vaig saber que l’Enric no havia tornat de Saragossa. Allà conegué una noia, de la que s’enamorà, i vivia amb ella.

No sé, ni m’interessa, si l’Enric va acabar fent el MIR i ni si va arribar a fer de metge.

La Carmen va tirar
endavant amb el seu fill amb l’ajut del pares. S’especialitzà en pneumologia.

Vaig perdre tot contacte amb ella i amb en César. Després de molt de temps, un dissabte, pel matí, em va despertar sa mare preguntant-me per ell. Estava trucant a tots els amics del seu fill. “Saps alguna cosa d’en César? Aquesta nit no ha dormit a casa”, em va dir amb una veu feble i tremolosa. L’hagués pogut trucar dies després per interessar-me i no ho vaig fer. La relació s’havia refredat massa.

I ara, després de tants anys, penso: què se n’haurà fet de la Carmen?

I torno a pensar: per què, de vegades, perdem tant fàcilment les amistats?