lunes, 4 de julio de 2016

Les tres roses



Vint-i-cinc i trenta-tres fan cinquanta-vuit. Maig, juny i juliol. Tres mesos seguits, tres aniversaris. 2+07+58 + 22+06+83 + 17+05+91 = 291; 2+9+1 = 12 i 1+2 = 3. Tres dones unides per un càlcul cabalístic que pot ser casual o bé causal, vés a saber. El cas és que he tingut tres dones a casa: una esposa i dues filles. Jo em duc vuit anys amb la mare i les dues filles també vuit entre sí. Una altra casualitat o causalitat?

No sé si saben que jo no hi crec gaire, en aquestes coses, tot i que de vegades en tinc dubtes. Tampoc sé si saben quant les estimo. I això no és fruit de la casualitat. I com l’amor pot arribar a ésser una cosa ben estranya i difícil d’explicar, us ho diré com si fos un dels meus contes.

Per a mi són com tres roses, de diferents tonalitats i aromes, cadascuna amb el seu tacte particular, però les tres amb un flaire que enamora. Tot i que, com totes les roses, tenen espines, són flors especials: no perden mai els pètals, els en tornen a sortir, i dóna goig veure-les tot l’any engalanades de color.

Una, la primera, me la vaig trobar pel camí de la meva vida i a casa me l’endugué. Durant un temps va ser l’única flor que vaig tenir. Amb els anys, he anat recollint un munt de pètals que col·lecciono com un tresor, perquè són el fruit de la nostra vida plegats. No sé si la rego prou sovint, no sé si està contenta de com la tracto, però no s’ha marcit i fa tan de goig com el primer dia. 

Les altres dues van néixer uns quants anys després i han florit i crescut ufanoses al meu jardí. Però un dia algú s’enamorà de la més gran i se l’endugué. No sento cap rancúnia perquè comprenc que no tinc cap dret a gaudir jo sol de tanta bellesa. No sé si ella s’enyora d’on va néixer i créixer, però crec que és feliç en el seu nou jardí. La veig molt sovint i està molt ben arrelada. Ha crescut, ha madurat, però té les mateixes virtuts de quan era solament una floreta. I el millor de tot és que de la seva tija ha brotat un capollet preciós que quan floreixi serà una rosa tan bonica com ella.

La rosa petita, l’última que aparegué en el meu jardí, segueix adornant casa meva i omplint d’essència l’aire que respiro. No només és la més jove sinó la més especial. Les seves espines són llargues però si vols acariciar-la les replega per no ferir-te. La lluna i els astres sembla que regeixen el seu creixement. Crec que en lloc de rosa voldria ser un ocell, per volar cap a un jardí més rústic i silvestre, lliure de tanta atenció com rep en el que ha viscut tots aquests anys. Sigui com sigui, un dia algú també se l’endurà i on fa moltes primaveres van florir dues poncelles, hi restarà només la terra que cobrirà els records de la nostra vida en comú.

Però mentre visqui, a casa hi haurà sempre una rosa, la primera, amb la que tot va començar i sense la qual hagué quedat erm el meu jardí i buit el meu cor.

Ja us he dit que això era com un conte. La realitat, com sempre, és diferent, perquè les meves roses han estat i són molt més que unes flors. Aquestes tres roses són, en realitat, la meva vida.