miércoles, 1 de junio de 2016

L'Alberto



Vaig conèixer l’Alberto fa gairebé tres anys, a Ciego de Ávila, Cuba, on viu, però feia més de cinc anys que sabia qui era i ell sabia que jo era el que, anomenava, el seu benefactor.

Tot va començar en rebre una carta d’un dels seus fills, l’Alexei. Jo llavors ocupava el càrrec de director tècnic d’un laboratori alemany. A la seva carta, el fill de l’Alberto em demanava, o millor seria dir em pregava, que li fes arribar unes capses d’un medicament que comercialitzava la nostra empresa i que, segons el seu metge, aniria molt bé per a la malaltia hepàtica que patia el seu pare, un medicament que no tenien a l’abast al seu país.

Després d’enviar-li unes quantes capses, un seguit de agraïments, posant-me a l’altura dels sants (els cubans són molt agraïts però també un xic exagerats) quasi em feren envermellir. Després fou la Yazmín, una germana de l’Alexei (aquest havia aconseguit marxar de Cuba i anava donant voltes per Sud-amèrica fins que va arribar, amb més pena que glòria, a Miami)  qui se m’adreçà per donar-me les gràcies pel meu ajut i per demanar-me més mostres, al preu que fos (un detall de bona voluntat però que no hagués pogut complir pel cost desorbitat que, en pesos convertibles o en dòlars, els hi representava).

Des de llavors, jo els enviava regularment el producte cada cop que l’Alberto en necessitava més. Això féu que la relació amb la Yazmín esdevingués una amistat. Des de llavors vam iniciar una relació epistolar per correu electrònic. Ella m’escrivia des de l’ordinador d’una amiga i m’explicava l’estil de vida que duien i les penalitats econòmiques que patien.

Després del correu electrònic vingué el Facebook, que utilitzava d’amagat a la feina, fins que la van descobrir i la hi van treure. Tanta complicitat hi va acabar havent entre les nostres famílies que, a la fi, vàrem acceptar la seva repetida proposta i acabàrem anant a Cuba, l’agost del 2013. A Ciego de Ávila hi vam ser només dos dies però va ser temps més que suficient per gaudir de la companyia i el caliu de la Yazmin i de tota la seva família.

L’atenció que ens van dedicar en tot moment fou ent
ranyable, oferint-nos més del que ens podien oferir, allò que ells tenen vedat, per economia i fins i tot per llei (la llagosta i la carn de vaca, per posar només dos exemples, productes tan abundosos en aquell país, són exquisideses reservades només per als turistes).

Però de tot el que ens van donar de bon grat, el que més em va emocionar fou la gratitud que tots, però especialment l’Alberto, em van demostrar pel sol fet d’haver-los estat enviant el medicament que em varen demanar.

La forta i sincera abraçada de l’Alberto, les seves emocionades paraules quan em va tenir al davant per primer cop (usted me ha salvado la vida) i els seus ulls plorosos a l’acomiadar-se, encara els tinc molt presents.

L’Alberto ara ja no necessita aquell medicament que fou per a ell tan valuós anys enrere. Sembla que li han trobat un altre igualment o més efectiu i a l’abast de la seva economia. Sé per la Yazmín que està bé de salut, s’ha jubilat, però que ha de complementar els seus minsos ingressos treballant de vigilant nocturn.

Fa gairebé tres anys, quan ens vam acomiadar, tots dos pensàvem que no ens tornaríem a veure. Segurament així serà. No tornarem a sentir-nos les veus i no tornarem a encaixar les nostres mans. Només l’agraïment mutu perviurà.
 

Fotografia: L'Alberto. l'agost de 2013. Cortesía d'en Joan Gosa Badía


6 comentarios:

  1. Relacions humanes que mai s'obliden.
    Gràcies, Joan, per deixar la teva empremta.
    Una abraçada.

    ResponderEliminar
  2. Un gesto de generosidad y te engrandece y es bueno dejar huella de ello , emotivo relato, un abrazo desde mi brillo del mar

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hay cosas que resultan difíciles de olvidar.
      Muchas gracias, Beatriz, por tomarte la molestia de traducir este relato en catalán y comentarlo.
      Un abrazo.

      Eliminar
  3. Quan he llegit el teu relat he tornat a reviure els moments passats a Cuba. Es colpidor el paràgraf final que m'ha fet emocionar, realment va ésser una molt bona experiència i uns moments per recordar tota la vida. Gran persona l'Alberto.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Roser! Tu per aquí? Si jo et feia a casa, llegint altres coses més profitoses i no pas al teu marit que, de tant en tant, desvarieja o se les empesca per recodar vells i bells moments con aquest.
      Un petonàs.

      Eliminar