martes, 21 de junio de 2016

M'he d'acostumar a les crítiques



No ho puc evitar. Sempre he estat molt crític amb mi mateix i la crítica aliena em fereix més del compte. És si fos com una ofensa o un atac. Teòricament admeto les critiques, crec que són positives quan tenen per objecte avaluar objectivament la qualitat d’allò que un fa, ha dit o ha escrit. Potser seria més adient dir que temo les critiques i que quan aquestes són negatives no les sé assumir com cal.

Quan vaig començar a escriure en el meu blog de relats en castellà, el primer que vaig concebre, cada cop que rebia l’avís que algú havia deixat un comentari, anava immediatament a llegir-lo amb una certa aprensió. Què dirà? Haurà agradat? Un sol cop que l’opinió d’un lector va ser molt negativa –més pel fons que per la forma-, em va afectar molt. Llavors què he d’esperar, que tot siguin complaences, bones paraules, elogis?

Quan, poc després, en un taller d’escriptura, enviava un text a la professora perquè el corregís, cada vegada que rebia el correu de resposta l’obria amb un temor gairebé reverencial. Si la crítica era positiva i no hi havia gaires coses a corregir em sentia alleujat. Si les correccions eren de més entitat o em demanava introduir canvis importants, en sentia dolgut. En més d’una ocasió defengué, molest, la meva proposta qüestionant la interpretació que li havia donat. Orgull? Queixa? Pesar? No ho sé. Crec que una mica de tot. Sempre, però, acabava claudicant tot i que, aprofitant l’avinentesa, us diré que segueixo pensant que, més d’un cop, jo tenia raó. Però això ja són figues d’un altre paner.

I quan, més recentment, en un curs de català, lliurava a la professora els deures, sempre que me’ls tornava corregits, sentia un temor inevitable a tenir una mala puntuació.

Fa un grapat d’anys, en un test psicotècnic, em van definir com una persona perfeccionista, i ho crec. Ja he dit, més d’un cop, que, malgrat el que molts pensen, això no és una virtut sinó un terrible defecte. El perfeccionista s’exigeix molt, de vegades massa. En el meu cas, sempre que he assolit l’objectiu que m’he –o m’han- marcat, mai me n’he vanat perquè ho he trobat normal, és el que esperava –o el que s’esperava de mi-, mentre que si fracassava, totalment o parcialment, em sentia molt malament. També és cert que en l’ambient laboral els meus actes han estat subjectes al mateix tracte: si me’n sortia del repte que el meu cap m’havia imposat -molts cops per posar-me a prova, una crueltat com una altra-, mai rebia el reconeixement merescut, però si no ho aconseguia tot eren queixes i retrets, fent-me sentir culpable i, tal vegada, inútil.

Es podria pensar que això em marcà fins al punt d’arribar a témer qualsevol crítica negativa, però no seria del tot cert. La opinió del altres sempre m’ha preocupat, des que tingué ús de raó. És un defecte de naixement –o de formació- que arrossego des de ben petit i que té un nom: inseguretat. La por al fracàs i al ridícul sempre ha estat present en quasi tots els actes de la meva vida. De nen, d’adolescent i fins i tot d’adult es podria arribar a entendre, però superada en escreix la seixantena sembla quelcom ridícul. Potser és un llast del qual encara no m’he pogut desprendre.

Però una cosa és tenir por al fracàs en qüestions importants, en fets transcendents que poden tenir una repercussió negativa en la meva vida i la dels que m’envolten i l’altre que m’incomodi que algú pugui criticar negativament, pel motiu que sigui, un text que he escrit. Penso que el que realment em dol és que el resultat d’un treball en què he posat esforç i il·lusió, sigui menystingut.

A la meva edat és molt difícil canviar en poc temps el que no he pogut o sabut canviar en més de sis dècades. Però no hi haurà més remei. He d’assumir que puc rebre crítiques negatives dels meus lectors i intentar pair-les. Tots hem sentit dir i hem fet nostra la creença de que dels errors s’aprèn. Hauré de fer un exercici d’humilitat i d’acceptació. En altres paraules: m’he d’acostumar a les critiques. Altrament seria millor deixar d’escriure.

 
 

miércoles, 1 de junio de 2016

L'Alberto



Vaig conèixer l’Alberto fa gairebé tres anys, a Ciego de Ávila, Cuba, on viu, però feia més de cinc anys que sabia qui era i ell sabia que jo era el que, anomenava, el seu benefactor.

Tot va començar en rebre una carta d’un dels seus fills, l’Alexei. Jo llavors ocupava el càrrec de director tècnic d’un laboratori alemany. A la seva carta, el fill de l’Alberto em demanava, o millor seria dir em pregava, que li fes arribar unes capses d’un medicament que comercialitzava la nostra empresa i que, segons el seu metge, aniria molt bé per a la malaltia hepàtica que patia el seu pare, un medicament que no tenien a l’abast al seu país.

Després d’enviar-li unes quantes capses, un seguit de agraïments, posant-me a l’altura dels sants (els cubans són molt agraïts però també un xic exagerats) quasi em feren envermellir. Després fou la Yazmín, una germana de l’Alexei (aquest havia aconseguit marxar de Cuba i anava donant voltes per Sud-amèrica fins que va arribar, amb més pena que glòria, a Miami)  qui se m’adreçà per donar-me les gràcies pel meu ajut i per demanar-me més mostres, al preu que fos (un detall de bona voluntat però que no hagués pogut complir pel cost desorbitat que, en pesos convertibles o en dòlars, els hi representava).

Des de llavors, jo els enviava regularment el producte cada cop que l’Alberto en necessitava més. Això féu que la relació amb la Yazmín esdevingués una amistat. Des de llavors vam iniciar una relació epistolar per correu electrònic. Ella m’escrivia des de l’ordinador d’una amiga i m’explicava l’estil de vida que duien i les penalitats econòmiques que patien.

Després del correu electrònic vingué el Facebook, que utilitzava d’amagat a la feina, fins que la van descobrir i la hi van treure. Tanta complicitat hi va acabar havent entre les nostres famílies que, a la fi, vàrem acceptar la seva repetida proposta i acabàrem anant a Cuba, l’agost del 2013. A Ciego de Ávila hi vam ser només dos dies però va ser temps més que suficient per gaudir de la companyia i el caliu de la Yazmin i de tota la seva família.

L’atenció que ens van dedicar en tot moment fou ent
ranyable, oferint-nos més del que ens podien oferir, allò que ells tenen vedat, per economia i fins i tot per llei (la llagosta i la carn de vaca, per posar només dos exemples, productes tan abundosos en aquell país, són exquisideses reservades només per als turistes).

Però de tot el que ens van donar de bon grat, el que més em va emocionar fou la gratitud que tots, però especialment l’Alberto, em van demostrar pel sol fet d’haver-los estat enviant el medicament que em varen demanar.

La forta i sincera abraçada de l’Alberto, les seves emocionades paraules quan em va tenir al davant per primer cop (usted me ha salvado la vida) i els seus ulls plorosos a l’acomiadar-se, encara els tinc molt presents.

L’Alberto ara ja no necessita aquell medicament que fou per a ell tan valuós anys enrere. Sembla que li han trobat un altre igualment o més efectiu i a l’abast de la seva economia. Sé per la Yazmín que està bé de salut, s’ha jubilat, però que ha de complementar els seus minsos ingressos treballant de vigilant nocturn.

Fa gairebé tres anys, quan ens vam acomiadar, tots dos pensàvem que no ens tornaríem a veure. Segurament així serà. No tornarem a sentir-nos les veus i no tornarem a encaixar les nostres mans. Només l’agraïment mutu perviurà.
 

Fotografia: L'Alberto. l'agost de 2013. Cortesía d'en Joan Gosa Badía