domingo, 17 de abril de 2016

El pitjor tràngol

Aquest relat és la versió original, en català, del publicat, en el blog en castellà "Relates de una vida", amb el títol "El peor tormento".



Els ulls enrogits, la gola seca, el cor trencat i l’ànima eixuta. Així fou com l’Eduard restà quan l’Amèlia el deixà per un altre. No era el primer cop que passava per un tràngol com aquell però sí fou el pitjor de tots ja que l’home pel qual l’havia abandonat era –o havia estat fins llavors- el seu millor amic.

De situacions com aquesta n’hem sentit a parlar sovint. No ens hauria de sorprendre. Però el sorprenent d’aquest cas fou el desenllaç: dos morts tacant de roig fosc una catifa gris perla.

Assabentats de la dolorosa separació i coneixedors de la rancúnia que envaïa el cor i la ment de l’home abandonat i traït, tothom assenyalà l’Eduard com el culpable d’aquelles morts violentes. Li confiscaren l’arma i el donaren de baixa del cos fins que no s’hagués aclarit el cas. Tants anys com a fidel servidor públic i, de la nit al dia, es convertí en un violent criminal menyspreat fins i tot pels seus companys.

L’acusació establí que el mòbil de l’Eduard era ben clar: la gelosia. El típic crim passional. Tot apuntà a què l’objecte inicial de la seva venjança era l’exparella però que, al trobar-se-la acompanyada, no dubtà en abatre també l’únic testimoni casual de la cruel revenja.

No valgueren les coartades presentades ni les evidències que exculpaven a l’acusat d’aquell doble homicidi. Les proves, per circumstancials que foren, esdevingueren prou inculpatòries com per sentenciar-lo a vint-i-nou anys de presó. I encara gràcies a l’atenuant d’alienació mental transitòria.

Amb els ulls enrogits, la gola seca, el cor eixut i l’ànima trencada, l’Eduard entrà a la presó per complir una pena per un acte que, insistí fins l’extenuació, no havia comès.

Molts hiverns més enllà, una vida malmesa més tard i un cor envellit després, un home amb els ulls eixuts de tant plorar, la gola enrogida de tant cridar, el cor sec de tant patir i l’ànima trencada per la desraó, sortí a la llum del carrer, sol i abatut. Desganat per viure però encara assedegat de justícia, l’Eduard anà a trobar a qui sabia culpable de la seva desgràcia.

Molt temps tingué en la soledat de la cel·la per pensar i rumiar el que havia esdevingut aquell fatídic dia en què tot apuntà a ell com a un assassí sense escrúpols. No havien estat les seves mans les que acabaren amb la vida de l’Amèlia i la d’aquell estrany, que jeia al seu costat abatut d’un tret al cap, sinó unes mans més traïdores.

Inflamat d’odi per primer cop en sa vida, l’Eduard féu escopir, a cops de puny i a puntades, la confessió per boca del veritable assassí, aquell home que un dia fou el seu millor amic. Sagnant, greument malferit i sense esma ni per respirar, aquell malparit que havia estat un grat company de treball i de gresca confessà, a batzegades, el que durant tants anys havia empassat coll avall.
 
 
La gelosia és la pitjor enemiga. Irracional i venjativa. Quina broma del destí! Ara era ell l’enganyat. Què hi feia aquell home, allà, amb la seva amant? 

Els disbarats que fa fer la irracionalitat del gelós! Què en sabia ell de l’exparella del seu company? Qui li hagués dit que era una meuca que s’embolicava amb el primer que trobava! Però això, a ell, no li ho feien. L’Eduard era un beneit, un babau que no s’adonava de res. Però ell no. No se’n burlava ningú, d’ell. La cara d’aquells dos, després de desfer-se de l’abraçada, els denuncià. Semblà que ella anava a dir quelcom, qualsevol excusa, un “això no és el que sembla”. Però no els donà cap oportunitat. Ell ja sabia tot el que havia de saber. No calia dir res. Dos trets ofegaren qualsevol paraula de descàrrec. Tot fou tan ràpid!

Com podia endevinar que deixava estesos, amb els ulls vidriosos, els cossos de dos germans que s’acabaven de retrobar després de dècades d’absència?
 
 
L’Eduard no havia mort ningú en sa vida. Mai hagué d’usar la seva arma reglamentària. I ara ja no en tenia. Li havien pres, junt amb l’honor i la dignitat. Però la ira es l’arma més poderosa i l’irat treu forces que creia inexistents. No hi feia res si tornava a la presó, ara que se sentia, per fi, alliberat. El pitjor tràngol l’havia viscut feia molts anys, quan l’Amèlia el deixà per qui havia estat el seu amic, que ara jeia sense ànima al seus peus tacant de negror unes rajoles blanques.
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario