viernes, 22 de abril de 2016

La retrobada

Enguany, la meva contribució a l'Scriptorium, esdeveniment que organitza la Biblioteca Pau Vila de Molins de Rei arran de la festivitat de Sant Jordi, ha estat la lectura d'aquest relat.
 
 
Em varen afusellar, a trenc d’alba, un vint-i-vuit de desembre, el dia dels Sants Innocents. Jo de sant no en tenia res i d’innocent segons com es miri. Ma mare em deia sovint que acabaria malament, però mai em vaig imaginar que seria així, dempeus davant un escamot d’afusellament. Aquells eren dies convulsos. D’execucions com la meva se’n feien gairebé cada dia.

Recordo la cara esporuguida dels nois que m’apuntaven, que no eren gaire més grans que jo, que rondava els dinou. Un d’ells era en Manel, amb qui havia anat a escola fins que el meu pare em dugué a treballar al camp amb ell i els meus germans. D’això ja han passat un grapat d’anys, més de deu. En Manel em mirava perplex. No devia saber que jo era un dels que havien de matar amb foc d’un màuser alemany. Ni tan sols que m’havien engarjolat. Em va fer pena, en Manel. No sé si va arribar a disparar o ho va fer veure. Tampoc no sé si els compten les bales. No vaig tenir temps ni esma per veure-ho. A més, tot s’ha de dir, què caram, que a mi em tremolaven les cames, i no pas de fred, i les llàgrimes no em deixaven veure-hi. Amb la poca claror regnant a aquella hora de finals de desembre, amb prou feines podia comptar quants eren els que tenia al davant amb els ulls al punt de mira. Crec que ni tan sols vaig sentir el soroll dels trets. Diuen que, després que t’han abatut, el cap de l’escamot et fot un tret de gràcia (que no entenc per què en diuen així) per assegurar-se que ets ben mort.

No vaig veure que ningú vingués a rebre’m, com deien. Tot fou foscor. I pau, això sí. Només ara, després de no sé quant de temps –que on sóc no sento que n’hi hagi, de temps- tinc consciència del que ha passat. Ara només penso en els meus pares, que encara no deuen saber què se n’ha fet de mi, que potser em busquen entre els cossos que van apareixent pertot arreu. Si és així, espero que amb el temps deixin aquesta cerca inútil -que no hi ha pitjor pena que la de cercar sense trobar-, que algú, potser en Manel, els digui que sóc mort i enterrat en una fossa ben fonda amb un munt de joves que, com jo, volgueren ser herois en les files del maquis.

Espero també que el pare m’hagi perdonat, encara que no m’hagi comprès. Quin greu em sap haver-li escopit a la cara aquelles últimes paraules, abans de girar cua i esmunyir-me cap a les muntanyes. “Ets un covard”, vaig cridar. Per poc que no em trenca la cara d’un cop de puny. Es quedà amb el braç alçat, a mig camí, enrogit per la ràbia o potser per la impotència, els llavis tremolant i els ulls plorosos. Ell encara no havia arribat a la cinquantena. Jo acabava de fer els divuit. Ell havia viscut al front els horrors d’una guerra. Jo no havia tingut ocasió de fer-la. I jo pretenia que tornés a agafar el fusell quan el que ell volia era oblidar.

Em sap molt de greu el patiment dels meus pares. Si pogués tornar enrere! Almenys em tindrien a mi. Però ja és massa tard per refer el camí. No hi ha segones oportunitats. Com m’agradaria poder-los fer arribar el que sento, a ells, que ho han perdut tot. Quina desgràcia la d’un pare que veu com la casa s’ha anat buidant i la família minvant fins a tornar-se quasi erma. Els fills grans, caiguts junts, a la riba de l’Ebre, i el petit fugit per venjar la seva mort. Quin patiment el d’una mare que veu que han apagat la vida dels fills que va donar a llum. Ara només els resta l’esperança de trobar-me viu i això també ho perdran. Sento pena en veure que la més petita engruna de felicitat se l’endugué una guerra injusta, que el millor de la seva pobra vida desaparegué en un sospir, que ara només desitgen que el temps passi d’una revolada perquè arribi el moment de lliurar-se a la mort.

Ells encara no han trobat la pau. I jo voldria donar-los-la. Mai no em vaig allunyar d’ells en vida, sempre al seu costat. No vaig tenir, doncs, motiu ni ocasió per escriure’ls. I ara que sóc lluny i tinc les dues coses, no puc. Els diria com els he estimat i quant que els estimo; que no pateixin, que estic bé; que no sentin cap mena de rancúnia per qui em va delatar, ni per qui em va enxampar i empresonar, i molt menys per aquells nois que premeren el gallet seguint una ordre; que els veritables culpables no són ells, que no paga la pena odiar perquè l’odi fa la vida més llarga i amarga.

Si algú em sent, si us plau, que els ho digui de part meva, tot això. Per què no els ho vaig fer saber llavors, quan, asseguts tots junts a la vora del foc, la fèiem petar mentre manteníem viu el caliu d’unes brases i d’una família? Tant de bo ens puguem retrobar algun dia.
 
 
 
 
 

domingo, 17 de abril de 2016

El pitjor tràngol

Aquest relat és la versió original, en català, del publicat, en el blog en castellà "Relates de una vida", amb el títol "El peor tormento".



Els ulls enrogits, la gola seca, el cor trencat i l’ànima eixuta. Així fou com l’Eduard restà quan l’Amèlia el deixà per un altre. No era el primer cop que passava per un tràngol com aquell però sí fou el pitjor de tots ja que l’home pel qual l’havia abandonat era –o havia estat fins llavors- el seu millor amic.

De situacions com aquesta n’hem sentit a parlar sovint. No ens hauria de sorprendre. Però el sorprenent d’aquest cas fou el desenllaç: dos morts tacant de roig fosc una catifa gris perla.

Assabentats de la dolorosa separació i coneixedors de la rancúnia que envaïa el cor i la ment de l’home abandonat i traït, tothom assenyalà l’Eduard com el culpable d’aquelles morts violentes. Li confiscaren l’arma i el donaren de baixa del cos fins que no s’hagués aclarit el cas. Tants anys com a fidel servidor públic i, de la nit al dia, es convertí en un violent criminal menyspreat fins i tot pels seus companys.

L’acusació establí que el mòbil de l’Eduard era ben clar: la gelosia. El típic crim passional. Tot apuntà a què l’objecte inicial de la seva venjança era l’exparella però que, al trobar-se-la acompanyada, no dubtà en abatre també l’únic testimoni casual de la cruel revenja.

No valgueren les coartades presentades ni les evidències que exculpaven a l’acusat d’aquell doble homicidi. Les proves, per circumstancials que foren, esdevingueren prou inculpatòries com per sentenciar-lo a vint-i-nou anys de presó. I encara gràcies a l’atenuant d’alienació mental transitòria.

Amb els ulls enrogits, la gola seca, el cor eixut i l’ànima trencada, l’Eduard entrà a la presó per complir una pena per un acte que, insistí fins l’extenuació, no havia comès.

Molts hiverns més enllà, una vida malmesa més tard i un cor envellit després, un home amb els ulls eixuts de tant plorar, la gola enrogida de tant cridar, el cor sec de tant patir i l’ànima trencada per la desraó, sortí a la llum del carrer, sol i abatut. Desganat per viure però encara assedegat de justícia, l’Eduard anà a trobar a qui sabia culpable de la seva desgràcia.

Molt temps tingué en la soledat de la cel·la per pensar i rumiar el que havia esdevingut aquell fatídic dia en què tot apuntà a ell com a un assassí sense escrúpols. No havien estat les seves mans les que acabaren amb la vida de l’Amèlia i la d’aquell estrany, que jeia al seu costat abatut d’un tret al cap, sinó unes mans més traïdores.

Inflamat d’odi per primer cop en sa vida, l’Eduard féu escopir, a cops de puny i a puntades, la confessió per boca del veritable assassí, aquell home que un dia fou el seu millor amic. Sagnant, greument malferit i sense esma ni per respirar, aquell malparit que havia estat un grat company de treball i de gresca confessà, a batzegades, el que durant tants anys havia empassat coll avall.
 
 
La gelosia és la pitjor enemiga. Irracional i venjativa. Quina broma del destí! Ara era ell l’enganyat. Què hi feia aquell home, allà, amb la seva amant? 

Els disbarats que fa fer la irracionalitat del gelós! Què en sabia ell de l’exparella del seu company? Qui li hagués dit que era una meuca que s’embolicava amb el primer que trobava! Però això, a ell, no li ho feien. L’Eduard era un beneit, un babau que no s’adonava de res. Però ell no. No se’n burlava ningú, d’ell. La cara d’aquells dos, després de desfer-se de l’abraçada, els denuncià. Semblà que ella anava a dir quelcom, qualsevol excusa, un “això no és el que sembla”. Però no els donà cap oportunitat. Ell ja sabia tot el que havia de saber. No calia dir res. Dos trets ofegaren qualsevol paraula de descàrrec. Tot fou tan ràpid!

Com podia endevinar que deixava estesos, amb els ulls vidriosos, els cossos de dos germans que s’acabaven de retrobar després de dècades d’absència?
 
 
L’Eduard no havia mort ningú en sa vida. Mai hagué d’usar la seva arma reglamentària. I ara ja no en tenia. Li havien pres, junt amb l’honor i la dignitat. Però la ira es l’arma més poderosa i l’irat treu forces que creia inexistents. No hi feia res si tornava a la presó, ara que se sentia, per fi, alliberat. El pitjor tràngol l’havia viscut feia molts anys, quan l’Amèlia el deixà per qui havia estat el seu amic, que ara jeia sense ànima al seus peus tacant de negror unes rajoles blanques.