viernes, 18 de marzo de 2016

El visor de la meva infantesa



A casa –vull dir a casa dels meus pares- érem de llençar-ho tot, o quasi tot, per no exagerar. Aquest, diguem-ne, defecte, l’he heretat, ho reconec. Han estat moltes les ocasiones que, després de llençar a la paperera o a les escombraries un document o un estri suposadament inútil, al cap d’un temps l’he enyorat o, encara pitjor, l’he necessitat. Però potser hem de conservar-ho tot pels segles dels segles?

Més d’un cop m’he preguntat què se’n va fer de la meva col·lecció de Minicars de què em sentia tan orgullós i que tants diners em va costar, diners que vaig anar estalviant poc a poc; o d’aquells contes tan bonics, enquadernats en tapa dura i il·lustrats amb uns dibuixos fets amb mestria, uns regalats pels oncles que llavors vivien a França i altres deixats pels Reis d’Orient; o de la novel·la “Las aventuras de Tom Sawyer”, el primer llibre que vaig llegir i de què vaig gaudir de ben petit; o d’aquell visor de pel·lícules infantils en tres dimensions que em tenia el cor robat, que no sé d’on va aparèixer, i que guardàvem en una capaa de sabates.

Ara m’ho penso molt més abans de llençar qualsevol cosa. Així i tot encara se me’n va la mà i, amb l’excusa de la seva presumpte fotesa o inutilitat, faig desaparèixer coses (cintes de VHS amb pel·lícules gravades de la televisió els anys vuitanta i noranta, llibres de text del batxillerat, apunts de la carrera, exemplars antics del Readers Digest o del National Geographic, etc., etc.) que després em val un esbronc per art de la meva dona, el meu pol oposat en aquest aspecte.

Fa unes setmanes, recordant aquest fets i retrocedint en el temps fins a la meva infantesa, em va venir al cap la imatge d’aquell visor i de com gaudia veient en tres dimensions els contes de El Flautista de Hamelin, La Lechera, El Gato con Botas, La Caperucita Roja, i no sé quants més. Semblarà una ximpleria però, de cop i volta, vaig enyorar la impressió que em produïa tot plegat i vaig voler trobar aquest estri fabulós i, òbviament, alguna d’aquestes pel·lícules.

Malgrat que no sabia quin nom tenia l’aparell en qüestió, amb una mica de perseverança vaig trobar per internet una pàgina on se’l descrivia i aquesta em va dur a una altra que l’oferia, junt amb quatre rotllos de pel·lícules, a un preu raonable per qui s’ha entossudit a aconseguir-lo. Abans de fer una oferta al venedor, però, vaig intentar trobar-lo (ara que ja sabia com es deia l’enginy) als encants vells del mercat de Sant Antoni, a Barcelona. Vist el fracàs de la meva cerca, vaig optar per comprar l’exemplar –més malmès del que em pensava però suficientment estalvi per funcionar- i uns dies després el tenia a les meves mans. No prou satisfet amb aquesta troballa, vaig comprat, també pel mateix mitjà, tres pel•lícules més en bastant bon estat de conservació.

Què en faré del “Cine infantil en relieve JIN 3D” i les set pel·lícules infantils? Segurament els meus néts no en voldran saber res d’aquesta andròmina. Si ara ja els resultaria una antigalla, en comparació amb els aparells i jocs actuals, quan siguin grans ho veuran com una cosa ridícula, quasi una antiguitat.

Però no hi fa res. No ho he comprat pensant en els meus néts i nétes, sinó en mi. Estaré encantat de què ho utilitzin si així ho volguessin, però són jo qui, amb aquesta adquisició, ha volgut tornar, per uns moments, a la infantesa. Mirant per aquest visor binocular, d’un color roig llampant, he recordat quan era petit i la sensació ha estat d’allò més agradable. Un caprici? Sí, sense dubtes. No sé si en faré molt d’ús, d’aquest enginy. Però el que sí sé és que aquest cop romandrà a casa meva fins que jo surti amb els peus per davant.
 

2 comentarios:

  1. Hola Josep M,
    No coneixia que tenies també aquest blog en català, ara al rellegir el que comentes m'ha vingut al cap algun dels llibres que llegia quan era petita, i que més tard, quan vaig tenir fills vaig comprar per ells i no els van agradar gens. Va ser adonar-me que també les coses tenen el seu temps.
    Una abraçada

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Conxita!!
      Benvinguda a aquest blog que, com pots observar, rep poquíssimes (gairbé cap) visites.
      De fet tampoc m'hi dedico molt a ell, pel mateix motiu.
      I és que en els meus cercles d'escriptors sembla que hi ha pocs catalano-parlants. Tampoc conec gaires blogs en català.

      Efectivament, com bé dius, malgrat la il·lusió i els bons records, les coses tenen el seu temps. Tot caduca.

      Moltes gràcies per venir fins aquí i deixar el teu comentari.

      Eliminar