viernes, 18 de marzo de 2016

El visor de la meva infantesa



A casa –vull dir a casa dels meus pares- érem de llençar-ho tot, o quasi tot, per no exagerar. Aquest, diguem-ne, defecte, l’he heretat, ho reconec. Han estat moltes les ocasiones que, després de llençar a la paperera o a les escombraries un document o un estri suposadament inútil, al cap d’un temps l’he enyorat o, encara pitjor, l’he necessitat. Però potser hem de conservar-ho tot pels segles dels segles?

Més d’un cop m’he preguntat què se’n va fer de la meva col·lecció de Minicars de què em sentia tan orgullós i que tants diners em va costar, diners que vaig anar estalviant poc a poc; o d’aquells contes tan bonics, enquadernats en tapa dura i il·lustrats amb uns dibuixos fets amb mestria, uns regalats pels oncles que llavors vivien a França i altres deixats pels Reis d’Orient; o de la novel·la “Las aventuras de Tom Sawyer”, el primer llibre que vaig llegir i de què vaig gaudir de ben petit; o d’aquell visor de pel·lícules infantils en tres dimensions que em tenia el cor robat, que no sé d’on va aparèixer, i que guardàvem en una capaa de sabates.

Ara m’ho penso molt més abans de llençar qualsevol cosa. Així i tot encara se me’n va la mà i, amb l’excusa de la seva presumpte fotesa o inutilitat, faig desaparèixer coses (cintes de VHS amb pel·lícules gravades de la televisió els anys vuitanta i noranta, llibres de text del batxillerat, apunts de la carrera, exemplars antics del Readers Digest o del National Geographic, etc., etc.) que després em val un esbronc per art de la meva dona, el meu pol oposat en aquest aspecte.

Fa unes setmanes, recordant aquest fets i retrocedint en el temps fins a la meva infantesa, em va venir al cap la imatge d’aquell visor i de com gaudia veient en tres dimensions els contes de El Flautista de Hamelin, La Lechera, El Gato con Botas, La Caperucita Roja, i no sé quants més. Semblarà una ximpleria però, de cop i volta, vaig enyorar la impressió que em produïa tot plegat i vaig voler trobar aquest estri fabulós i, òbviament, alguna d’aquestes pel·lícules.

Malgrat que no sabia quin nom tenia l’aparell en qüestió, amb una mica de perseverança vaig trobar per internet una pàgina on se’l descrivia i aquesta em va dur a una altra que l’oferia, junt amb quatre rotllos de pel·lícules, a un preu raonable per qui s’ha entossudit a aconseguir-lo. Abans de fer una oferta al venedor, però, vaig intentar trobar-lo (ara que ja sabia com es deia l’enginy) als encants vells del mercat de Sant Antoni, a Barcelona. Vist el fracàs de la meva cerca, vaig optar per comprar l’exemplar –més malmès del que em pensava però suficientment estalvi per funcionar- i uns dies després el tenia a les meves mans. No prou satisfet amb aquesta troballa, vaig comprat, també pel mateix mitjà, tres pel•lícules més en bastant bon estat de conservació.

Què en faré del “Cine infantil en relieve JIN 3D” i les set pel·lícules infantils? Segurament els meus néts no en voldran saber res d’aquesta andròmina. Si ara ja els resultaria una antigalla, en comparació amb els aparells i jocs actuals, quan siguin grans ho veuran com una cosa ridícula, quasi una antiguitat.

Però no hi fa res. No ho he comprat pensant en els meus néts i nétes, sinó en mi. Estaré encantat de què ho utilitzin si així ho volguessin, però són jo qui, amb aquesta adquisició, ha volgut tornar, per uns moments, a la infantesa. Mirant per aquest visor binocular, d’un color roig llampant, he recordat quan era petit i la sensació ha estat d’allò més agradable. Un caprici? Sí, sense dubtes. No sé si en faré molt d’ús, d’aquest enginy. Però el que sí sé és que aquest cop romandrà a casa meva fins que jo surti amb els peus per davant.
 

sábado, 5 de marzo de 2016

Els llibres de records



Acabo de llegir “Moriré, pero mi memoria sobrevivirá” d’en Henning Mankell. És una crònica de viatges (la seva vida transcorria entre Suècia, el seu país natal, i Àfrica) i a la vegada una reflexió sobre l’impacte de l’epidèmia de la SIDA al continent africà els anys vuitanta. La narració dels fets se centra a Uganda, lloc on va viure l’autor una experiència realment colpidora: la mort de milers de persones que no sabien quina culpa en tenien ells d’acabar els seus dies d’una manera tan esfereïdora, sense mitjans per poder, si més no, pal·liar el dolor. Una malaltia, la SIDA, que a Europa i als Estats Units ja començava a ser tractada, amb més o menys èxit, amb els nous fàrmacs antiretrovirals, massa cars per poder ésser a l’abast de gent tan pobra com aquella.

La manera en què una persona fa front aquest inevitable tràngol no només depèn de la seva fortalesa i conviccions religioses, sinó també de la seva cultura, dels seus costums. Òbviament, en molts països, i l’Àfrica no n’és precisament una excepció, cultura i religió van de la mà.

Doncs bé, en Henning Mankell explica que moltes de les dones –i alguns pocs homes- que va conèixer en aquesta situació tan desesperada , en veure’s a les acaballes de la seva mísera vida, escrivien un memory book, un llibre de records, per als seus fills. Un per a cada fill i/o filla. En alguns casos n’eren més de dotze! Una ofrena de paraules, pensaments, consells, petits objectes, dibuixos, per a que els seus descendents els recordessin. Un llegat de la seva presència en aquest món i al seu costat. De vegades, els fills a qui anaven adreçats aquests records eren tan petits que no es recordarien dels seus pares però almenys tindrien quelcom que els va pertànyer, que sortí de la seva ment, de les seves mans, del seu cor, i que van voler transmetre’ls.

Quina tasca tan trista i, a la vegada, tan bella. Aquells homes i dones tan humils deixaven en herència l’única cosa de valor amb què podien obsequiar la seva descendència: detalls de la seva existència, del seu pensament, empremtes del seu pas per la vida que els va tocar viure. Esperant la mort inexorable, amb paciència, els malats terminals escrivien cada dia un bocí de les seves memòries en una forma tan personal com singular, pensant en els seus fills, alguns dels quals els ajudaven en aquest laboriosa comesa en cas de què els seus progenitors fossin analfabets, ja no poguessin sostenir un llapis o la seva lletra fos gairebé il·legible.

Què escriuríem nosaltres en aquesta situació? Què diríem als nostres fills i filles a les portes de la mort? Què els deixaríem com a record del nostre pas per aquesta terra? Amb quina cosa íntima i representativa de la nostra existència podríem obsequiar-los per a que mai s’oblidessin de  nosaltres? Els àlbums de fotos són un bon record. Imatges sense veu que volen dir quelcom però que només qui les veu pot o sap interpretar. El nen que observa el pare o la mare que no va conèixer, en un retrat en blanc i negre, o en color, tant se val, mirant somrient o seriós a la càmera, què més dona, no en té prou amb aquesta imatge per sentir la seva presència i saber què pensava, com fou la seva vida. Unes paraules escrites de tot cor en un paper, per vell i clivellat que estigui, diuen més que mil imatges.

Potser aquella gent no acostumava a dir als seus fills quant els estimaven, a verbalitzar el seu afecte. No sé si serien proclius a abraçar-los i besar-los com a demostració del seu amor. Suposo que sí. L’amor és universal, només canvia la forma d’expressar-lo. 

Les coses s’han de fer en vida, abans que sigui massa tard. Després ja no hi serem a temps. Potser hauríem d’anar deixant la nostra petjada mentre som vius, anar escrivint què sentim pels nostres éssers estimats, però no en uns fulls de paper sinó a la seva pell i al seu cor, com un tatuatge inesborrable i un empelt indestructible. Aquests seran uns records que ens sobreviuran sense que es perdin ni es facin malbé pel pas del temps. Seran com un llibre de records que viurà íntegre en els nostres fills fins a la fi dels seus dies.