viernes, 22 de enero de 2016

Records dels meus barris


Vaig néixer i créixer a Barcelona ciutat, en un punt on conflueixen els barris del Poble Sec i Sant Antoni, barris dels que guardo molts bons records. Els seus carrers foren trepitjats per les meves sabates milers i milers de vegades.

Sempre he estat un nostàlgic, fins i tot de nen, potser perquè vaig ser un nen excessivament madur o un nen vell, no ho sé. Ara que he traspassat la porta de la mal anomenada tercera edat, sembla com si aquesta característica de la meva personalitat s’hagués agreujat. Però deu ser normal, crec jo. A fi de comptes, a la meva edat es porta més vivències a l’espatlla que les que ens esperen al davant. O dit des d’una perspectiva més pessimista: els plans de futur són cada cop més escassos i les experiències passades més abundoses.

Doncs bé, després de llegir “Carn d’olla”, d’en Jaume Cabré, el meu escriptor català preferit (val a de dir, però, que no en són molts els escriptors en català que he llegit), em vingueren ganes de passejar-me pels carrers a on té lloc la seva història i que són els del barri de Sant Antoni.

Ha estat una experiència, diria jo, un poc estrambòtica. Ha estat com viure dues vides paral·leles o en dos universos paral·lels al mateix temps, saltant d’un a l’altre en qüestió de segons. Hi havia llocs i coses que encara reconeixia però fins i tot aquestes em paregueren molt diferents. On hi havia hagut un sabater de vell, allò que en deien un Ràpid, ara hi ha un vídeo club; on hi havia una fusteria hi ha una botiga d’electrodomèstics; la bodega on compràvem el sifó ha estat convertida en un restaurant amb terrassa; la vella papereria on anava a comprar els quaderns i bolígrafs ha estat substituïda per una botiga de roba; la merceria és ara una carnisseria regentada per uns pakistanesos.

En alguns casos, m’ha costat identificar el que buscava. Un aspecte positiu és que moltes façanes ara llueixen més netes. Alguns d’aquells edificis decrèpits i enfosquits per l’edat, la contaminació i la humitat, ara semblen resplendir. I no diguem del mercat de Sant Antoni. Ja no hi són els encants vells, a on comprava o bescanviava els cromos de les meves col·leccions de pirates o del Capitán Trueno o, ja de més gran, cercava andròmines curioses i libres vells a molt bon preu. Ara llueix amb una altra cara, més neta, més nova, més majestuós. No sé com serà per dintre però suposo que menys fosc del que recordo. També recordo quan acompanyava a la meva mare i la olor de la parada de pesca salada a on sempre em donaven alguna oliva per tastar. I molt a prop, en diagonal, l’imponent i gris edifici de les Escoles Pies de Sant Antón, en el qual vaig passar onze anys de la meva vida.

Els carrers amples, com les dues rondes que convergeixen en el mercat, aparentment no han canviat tant. Són els carrers estrets i les placetes on es mostra més el pas del temps. La font ja no hi és, els fenals de ferro forjat tampoc, ni els bancs empedrats, ni l’ombra dels plàtans frondosos. El mobiliari urbà ha estat modernitzat i ara envaeix l’espai amb un cert desordre. Això sí, ja no hi són aquelles cabines telefòniques que tot sovint estaven fora de servei. Ni falta que fan, ara que tothom té el seu mòbil a la butxaca.

Altres indrets –tot s’ha de dir- han millorat el seu aspecte. Espais més amables i útils pel veïnat –com les zones exclusives pels vianants-, per jugar la canalla, per passejar el gos. M’hagués agradat poder confrontar les fotografies que vaig fer amb unes d’iguals fetes quaranta anys enrere. Abans i després. Clar que també ho hauria de fer amb mi mateix. No he canviat jo també?

Aquesta constatació del pas del temps en els meus antics barris, després de molts anys d’absència, m’ha donat la sensació de que mentre vius en un lloc no ets conscient de l’efecte del temps. Sembla que no corri. Tot canvia o evoluciona al mateix ritme que un mateix. Ens movem alhora i no tenim la sensació de moviment. És com anar en un avió. Sembla que no et moguis perquè formes part del enginy volador. De la mateixa manera, quan marxes d’un lloc i no tornes fins al cap de molts anys, el senyal del temps passat es fa notar molt més. És un veritable salt en el temps.

Si quan era menut, al tornar a Barcelona després de les vacances d’estiu -un o dos mesos d’absència-, ja em semblava veure-ho tot diferent –els edificis més alts, els carrers més amples, la meva cambra més acollidora- i res havia canviat, quina no ha de ser la impressió després de més de mitja vida fora d’un lloc? Quants records em duen aquests barris que ara poc s’assemblen als que vaig conèixer, uns records que, a causa de la imatge que el temps ha trastocat, s’han enterbolit en la meva memoria.

No sabria dir qui ha canviat més, si el meus antics barris o jo.
 

 

4 comentarios:

  1. Amic el record de nens estan a les nostres memòries i no sembla que passa el temps. Quan tornes a aquests llocs els encuentramos diferents, han canviat els carrers, les botigues i algun edifici ha canviat. A mi quan vaig tornar de nou ahbia passat mes de 25 anys. Els carrers quan les deixi no estaven asflatadas i en tornar de nou a l'lugarr ja està asfaltades, No hi havia cotxes aparcats, en tot el carrer només hi havia un el del meu veí i un un camió que repartia gasoses, de la fàbrica a la cantonada de meu carrer, que avui ni existeixen, En el seu lloc Hi ha un gimnàs i molts cotxes aparcats .Quan llegim algun relat de laguicén com afloren els records. Gràcies, Josep per portar-nos els teus barris de la infantesa en el record. No sóc catalana només he utilitzat el traductor per a poder llegir correctament el teu relat. una abraçada

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola María del Carmen!!!
      Qué sorpresa y alegría verte por aquí y más teniendo en cuenta que el catalán no es un idioma que conozcas (excepto de oídas, claro). Por ello valoro mucho más tu interés y esfuerzo por intentar comprender mis letras en forma de este relato intimista que veo que, gracias al traductor, has captado perfectamente.
      Para que no tengas que hacer de nuevo uso de él te contesto, como deferencia lógica de buena educación, en castellano.
      Ciertamente, el paso del tiempo es algo inexorable y deja una huella que, muchas veces, nos entristece pues nos lleva a tiempos pretéritos ya desaparecidos y añorados.
      Pero debemos dejar que el tiempo actúe siempre que respete lo fundamental y nos haga la vida más cómoda. Lo que ocurre es que, nostálgico por naturaleza, tiendo a recordar aquellos tiempos que también fueron felices para los que tuvimos que vivirlos. Personalmente, prefiero los pueblecitos de calles empedradas que el asfalto y rotondas por doquier.
      Muchas gracias por venir a acompañarme (ya has visto lo solitario que está este pobre blog) y dejar tu amable comentario.
      Un abrazo.

      Eliminar
  2. Great post ;)
    Have a nice and bright Day!
    Hello from Ireland :)

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Thanks a lot, Patrycja,
      I'm really surprised that you've read and understood a Catalan text.
      I've just visited your blog. Great fotos!
      Have a nice day too,

      Eliminar