viernes, 22 de enero de 2016

Records dels meus barris


Vaig néixer i créixer a Barcelona ciutat, en un punt on conflueixen els barris del Poble Sec i Sant Antoni, barris dels que guardo molts bons records. Els seus carrers foren trepitjats per les meves sabates milers i milers de vegades.

Sempre he estat un nostàlgic, fins i tot de nen, potser perquè vaig ser un nen excessivament madur o un nen vell, no ho sé. Ara que he traspassat la porta de la mal anomenada tercera edat, sembla com si aquesta característica de la meva personalitat s’hagués agreujat. Però deu ser normal, crec jo. A fi de comptes, a la meva edat es porta més vivències a l’espatlla que les que ens esperen al davant. O dit des d’una perspectiva més pessimista: els plans de futur són cada cop més escassos i les experiències passades més abundoses.

Doncs bé, després de llegir “Carn d’olla”, d’en Jaume Cabré, el meu escriptor català preferit (val a de dir, però, que no en són molts els escriptors en català que he llegit), em vingueren ganes de passejar-me pels carrers a on té lloc la seva història i que són els del barri de Sant Antoni.

Ha estat una experiència, diria jo, un poc estrambòtica. Ha estat com viure dues vides paral·leles o en dos universos paral·lels al mateix temps, saltant d’un a l’altre en qüestió de segons. Hi havia llocs i coses que encara reconeixia però fins i tot aquestes em paregueren molt diferents. On hi havia hagut un sabater de vell, allò que en deien un Ràpid, ara hi ha un vídeo club; on hi havia una fusteria hi ha una botiga d’electrodomèstics; la bodega on compràvem el sifó ha estat convertida en un restaurant amb terrassa; la vella papereria on anava a comprar els quaderns i bolígrafs ha estat substituïda per una botiga de roba; la merceria és ara una carnisseria regentada per uns pakistanesos.

En alguns casos, m’ha costat identificar el que buscava. Un aspecte positiu és que moltes façanes ara llueixen més netes. Alguns d’aquells edificis decrèpits i enfosquits per l’edat, la contaminació i la humitat, ara semblen resplendir. I no diguem del mercat de Sant Antoni. Ja no hi són els encants vells, a on comprava o bescanviava els cromos de les meves col·leccions de pirates o del Capitán Trueno o, ja de més gran, cercava andròmines curioses i libres vells a molt bon preu. Ara llueix amb una altra cara, més neta, més nova, més majestuós. No sé com serà per dintre però suposo que menys fosc del que recordo. També recordo quan acompanyava a la meva mare i la olor de la parada de pesca salada a on sempre em donaven alguna oliva per tastar. I molt a prop, en diagonal, l’imponent i gris edifici de les Escoles Pies de Sant Antón, en el qual vaig passar onze anys de la meva vida.

Els carrers amples, com les dues rondes que convergeixen en el mercat, aparentment no han canviat tant. Són els carrers estrets i les placetes on es mostra més el pas del temps. La font ja no hi és, els fenals de ferro forjat tampoc, ni els bancs empedrats, ni l’ombra dels plàtans frondosos. El mobiliari urbà ha estat modernitzat i ara envaeix l’espai amb un cert desordre. Això sí, ja no hi són aquelles cabines telefòniques que tot sovint estaven fora de servei. Ni falta que fan, ara que tothom té el seu mòbil a la butxaca.

Altres indrets –tot s’ha de dir- han millorat el seu aspecte. Espais més amables i útils pel veïnat –com les zones exclusives pels vianants-, per jugar la canalla, per passejar el gos. M’hagués agradat poder confrontar les fotografies que vaig fer amb unes d’iguals fetes quaranta anys enrere. Abans i després. Clar que també ho hauria de fer amb mi mateix. No he canviat jo també?

Aquesta constatació del pas del temps en els meus antics barris, després de molts anys d’absència, m’ha donat la sensació de que mentre vius en un lloc no ets conscient de l’efecte del temps. Sembla que no corri. Tot canvia o evoluciona al mateix ritme que un mateix. Ens movem alhora i no tenim la sensació de moviment. És com anar en un avió. Sembla que no et moguis perquè formes part del enginy volador. De la mateixa manera, quan marxes d’un lloc i no tornes fins al cap de molts anys, el senyal del temps passat es fa notar molt més. És un veritable salt en el temps.

Si quan era menut, al tornar a Barcelona després de les vacances d’estiu -un o dos mesos d’absència-, ja em semblava veure-ho tot diferent –els edificis més alts, els carrers més amples, la meva cambra més acollidora- i res havia canviat, quina no ha de ser la impressió després de més de mitja vida fora d’un lloc? Quants records em duen aquests barris que ara poc s’assemblen als que vaig conèixer, uns records que, a causa de la imatge que el temps ha trastocat, s’han enterbolit en la meva memoria.

No sabria dir qui ha canviat més, si el meus antics barris o jo.