sábado, 17 de diciembre de 2016

Les escopinyes contaminades


Corria l’any 1975 i jo treballava en el departament de bacteriologia marina de l’Institut d’Investigacions Pesqueres, avui anomenat Institut de Ciències del Mar. Una de les tasques que dúiem a terme en aquell moment era la posta a punt d’un projecte de havia d’avaluar el grau de contaminació microbiològica de l’aigua de mar i la seva capacitat d’autodepuració en el litoral català. De moment les nostres anàlisis es limitaven al tram comprés des de la desembocadura del Llobregat a la del Besós i els microorganismes a identificar i quantificar eren diverses espècies indicadores de contaminació fecal (Salmonel·la, Escherichia coli, Streptococcus faecalis, Staphylococcus aureus i Candida albicans). Recordo que cada cop que ens fèiem a la mar, amb la nostra Zodiac, la depuradora del Bogatell, que funcionava des de feia poc, tancava les comportes per on abocaven al mar l’aigua suposadament depurada. Fins que una trucada de “dalt” en va persuadir d’anar a prendre mostres a un altre indret més allunyat.

D’aquella època en recordo un munt d’anècdotes. Una d’elles tingué a veure amb un encàrrec que vàrem rebre, cosa inusual, d’una empresa privada. Aquesta empresa, comercialitzadora d’escopinyes, ens va demanar dur a terme un anàlisi microbiològic d’una partida d’aquests mol·luscs que s’importaven d’Itàlia. L’empresa al·legava (dubto que fos veritat) que havia estat obligada a invertir molts diners en la instal·lació d’una depuradora de l’aigua marina en la qual cultivaven el seu producte, mentre que l’importat entrava al nostre país sense cap control microbiològic, fet molt greu tenint en compte que l’origen de les escopinyes italianes eren, segons digueren, les aigües insalubles del golf de Nàpols.

L’interès del nostre client era, doncs, desqualificar la qualitat del producte de la competència, més barat, demostrant el perill que representava per a la salut dels consumidors. Fins aquí res a objectar. Si realment el producte importat tenia una qualitat microbiològica inacceptable, era de justícia posar-ho en coneixement de les autoritats sanitàries. D’aquesta manera, feien un favor al consumidor local i a ells mateixos, eliminant del mercat un competidor deslleial.

El fet fou que, després de realitzar tots els anàlisis adients, les escopinyes napolitanes mostraven una salut excel·lent. Com la mostra rebuda per a l’anàlisi era abundosa, vàrem repetir-los dues vegades més, obtenint el mateix resultat. La quantitat de mostra romanent, suficient per a un àpat generós, va romandre tota la nit a la cambra frigorífica i l’endemà ens la vam cruspir després d’haver-la cuinat al vapor a l’autoclau (aparell de laboratori per a esterilitzar qualsevol producte que hagi estat en contacte amb microorganismes). Les escopinyes estaven de mort. Només va caldre afegir-los un bon raig de llimona.

El client, descoratjat davant d’aquest resultat, ens va portar una altra remesa, tant o més abundosa que l’anterior, a veure si aquest cop es confirmaven les seves sospites. Després de les anàlisis corresponents, la mostra no utilitzada va anar a parar novament als nostres estomacs. De continuar aquesta pràctica, vàrem pensar que ben be podríem muntar un quiosquet a la Barceloneta (on estava situat llavor l’Institut).

Aquesta insistència tampoc tindria res d’objectable si no fos pel suggeriment que vingué de part del client al veure fallida la segona provatura. La proposta ─vam voler pensar que feta sense mala intenció sinó per ignorància─, que ens va sobtar i que, per descomptat, va ésser rebutjada per la cap del departament, fou que deixéssim el sac d’escopinyes fora de la cambra frigorífica un o dos dies per veure si, d’aquesta manera, creixia alguna cosa que fos senyal de contaminació. Degueren pensar que si deixàvem que els pocs “microbis”, que de segur hi eren amagats en les escopinyes, creixessin en pau, sense sospitar que érem a l’aguait, els podríem enxampar més fàcilment.

Els pobres se’n van anar amb la cua entre les cames. Coses que passen quan es vol fer front a la competència des de la ignorància.



martes, 15 de noviembre de 2016

Les dotze van tocant (el conte de Nadal mai contat)



Era la nit de Nadal més freda que recordava des que era un nen de poc més de sis anys, quan encara creia en els Mags d’Orient.

Era prop de la mitjanit i anava carrer amunt com hagués pogut anar en qualsevol altra direcció. Fugia. Decidí, llavors, amagar-se entre aquella gentada que, encongida per la gelor de l’incipient hivern, entrava a l’església per oir la Missa del Gall. Ocult entre els feligresos, passaria desapercebut per qui l’empaitava des de feia hores. Quina sort haver pogut trobar refugi quan menys s’ho esperava.

Un cop dins del temple, s’entaforà en un dels confessionaris que encara perviuen en algunes antigues esglésies de barri. Dins d’aquella mena d’armari, allunyat de mirades indiscretes, se sentí protegit i asserenat. Mirà el rellotge. Encara faltaven cinc minuts per les dotze. Passats cinc minuts seria lliure. Aquesta era la condició: si tocades les dotze no l’havien caçat, seria lliure, hauria acabat el joc, un joc de rol que havia arribat massa lluny. Els altres tres jugadors havien caigut l’un darrere l’altre. Només en restava ell, de viu.

Quan creia que  ningú l’havia vist, una veu el sobresaltà. Una vella, agenollada en un lateral del confessionari, li digué, amb veu rogallosa, “Ave Maria puríssima”. Vaja, quin encert que algú volgués confessar-se tot just en aquell moment! No tingué, doncs, més remei que seguir-li la veta. Però quan anava a contestar a la inoportuna feligresa “sens pecat fou concebuda”, una fiblada aguda i dolorosa el deixà sense alè i poc després sense sentit.

Així doncs, aquell confessionari es convertí, en qüestió de segons, en el seu taüt. Mentre la gent entonava la cançó que tants cops havia cantat de menut, “les dotze van tocant”, una persona sortia de l’església tot rient entre dents. Un cop al carrer, es desempallegà, en el primer contenidor que trobà, d’un mocador de cap, una estrafolària roba de dona i una petita sarbatana.


martes, 4 de octubre de 2016

La neu



Els flocs de neu cauen a dojo. Feia molt anys que no havia vist nevar tan copiosament. La cortina blanca i espessa no em deixa veure més enllà d’uns pocs metres. El vent  contribueix a que la sensació de gelor sigui encara més forta. A qui se li va ocórrer venir a passar el cap d’any en aquest indret tan allunyat de la població més propera?

Teníem queviures suficients per alimentar-nos tot un mes. L’alimentació no era un problema. L’única cosa que m’amoïnava era el fred. A la cabana no hi ha electricitat, així que ens hauríem d’escalfar amb el foc de la llar. Tot ho tenim controlat, digué en Quim. Nosaltres ens encarreguem de tot, afegí en Pep. Tu només has de dur el cotxe, digueren tots dos.

Ningú va pensar, però, en la llenya. M’ha tocat a mi resoldre el problema. Però sóc maldestre amb la destral i les poques branques que he trobat pels voltants són massa humides. Així doncs, no he tingut més remei que fer el que he fet.

I ara sóc aquí, enmig d’aquest temporal, de tornada cap a la cabana, arrossegant un atrotinat carretó ple de llenya que, per sort, he pogut comprar.

He perdut la noció del temps. S’ha fet fosc. No sé quan fa que he sortit del poble i tinc les mans i els peus com el glaç. Gairebé no me’ls sento.

Aquí no hi ha cobertura. El mòbil com si no hi fos. Acabaré trobant el camí? No veig cap senyal. Les meves petjades fa hores que es deuen haver esvaït. Estic esgotat.

Que freda és la neu! Cada cop cau amb més força. Quant de temps trigarà a cobrir-me? Mai m’hagués imaginat acabar l’any així, colgat sota un gruixut llençol de neu i damunt d’un llit de gel. Només m’agradaria saber si em trobaran a faltar.


miércoles, 21 de septiembre de 2016

Carmen



Asseguda en un racó de l’estança, callada per no molestar o perquè no sabia què dir, mirant-nos de tant en tant, però segurament fent volar els seus pensaments cap a altres indrets, així és com encara, després de uns quaranta-cinc anys, any amunt, any avall, la recordo. Com si encara tinguéssim aquells vint anys. Què se n’haurà fet d’ella?

En César, l’Enric i jo formàvem un trio d’allò més dissemblant, en caràcter i ideologia, però amb un denominador comú que era aleshores com un pegament que ens unia: la passió per la música.

Totes les tardes dels caps de setmana, gairebé sense excepció, les passàvem escoltant les últimes adquisicions discogràfiques –de primera o segona mà- que l’un o l’altre portava sempre sota el braç. Ens reuníem a casa d’en César, ja que la seva cambra quedava prou llunyana de la resta de l’habitatge –de fet estava tocant al rebedor- i així no molestàvem cap membre de la seva família.

Corrien les acaballes dels anys seixanta i els nostres gustos musicals eren prou amplis però alhora molt diferents als de la majoria de la joventut de l’època: blues, rock i jazz sovintejaven i alternaven en les nostres trobades setmanals, dissabtes i diumenges, de cinc a nou del vespre. I ella, la Carmen, sempre present, veient les nostres cares properes a l’èxtasi i dissimulant els badalls d’avorriment .

Mai es va queixar. Acompanyava al seu xicot, l’Enric, en totes les nostres cites sense dir ni piu, empassant-se el que, sense dubtes, devia trobar incompressible i insuportable pels seus gusts convencionals.

La Carmen –li dèiem així perquè parlava i li parlàvem en castellà- era, físicament, més aviat tirant a lletja i parlava papissot, però era molt bona noia. I més pacient que el bíblic Job. Per tal de fer feliç l’Enric, hagués estat capaç d’empassar-se agulles de cap o beure aigua bullent. Duien molt temps junts. Eren, a més, companys d’estudis. Estudiaven el mateix curs de medicina. Ella era l’assenyada i estudiosa i ell un dropo. Ella l’empenyia a estudiar mentre ell remugava.

No cal dir que ni en César ni jo teníem xicota. D’haver-la tingut no crec que cap dels dos haguéssim volgut passar tanta estona tancats en una habitació escoltant música. Em sabia tant de greu veure-la asseguda en una cadira, avorrida, amb el cap cot i el braços creuats sota els pits, que un dia, mentre s’havia absentat per anar al lavabo –l’únic moment que ens deixava sols-, li vaig dir a l’Enric si no li feia pena veure-la tant ensopida. Com a resposta, recordo que, arronsant les espatlles, em va dir una cosa així: "allà ella, jo ja li he dit, si no li agrada que no vingui".

Per bé que sembli un tòpic, és ben cert que la bellesa és a l’interior. Jo al menys així ho crec. Després d’un temps de tractar la Carmen, després de que passés de ser només la xicota de l’Enric a l’amiga entranyable, em vaig sentir atret per ella i vaig començar a veure l’Enric com un maltractador potencial que no la mereixia. La Carmen es feia estimar i ell no l’estimava prou.

L’estreta relació que vam tenir durà el temps que vam trigar en acabar els nostres respectius estudis. Com que l’únic llaç d’unió era la música, quan aquest llaç s’afluixà per donar cabuda a activitats més variades i “normals” (al menys pel que a mi respecta), la nostra amistat es diluí com una gota d’anís en un got d’aigua. Durant un cert temps, però, en César actuà com a mitjà de contacte esporàdic –de fet ell fou qui em va presentar a l’Enric: “un estudiant de medicina que és amic meu a qui li agrada molt la mateixa música que a nosaltres”-, a qui jo trucava molt de tant en tant per saber de la seva vida. Fou ell qui, un dia, al cap d’un parell d’anys, em va comentar que l’Enric i la Carmen s’havien casat sense haver acabat la carrera i que, al poc de casar-se, havien tingut un fill.

Quan vaig anar a casa d’ells per conèixer la criatura, només hi vaig trobar la Carmen i el nen. Aquest, de poc més d’un any, dret dins una mena de bressol, bellugava les cametes al compàs de la música que la seva mare tenia posada. “Ha sortit al seu pare, amb el ritme al cos” li vaig dir per dir alguna cosa. La Carme em va dirigir, amb una mitja rialla, una mirada trista.

L’Enric feia uns sis mesos que era a Saragossa, fent el servei militar. En acabar la carrera, ja no li quedaven excuses per demanar més pròrrogues. La Carmen estava fent el segon any de MIR. Ell no s’havia presentat a l’examen.

Més tard vaig saber que l’Enric no havia tornat de Saragossa. Allà conegué una noia, de la que s’enamorà, i vivia amb ella.

No sé, ni m’interessa, si l’Enric va acabar fent el MIR i ni si va arribar a fer de metge.

La Carmen va tirar
endavant amb el seu fill amb l’ajut del pares. S’especialitzà en pneumologia.

Vaig perdre tot contacte amb ella i amb en César. Després de molt de temps, un dissabte, pel matí, em va despertar sa mare preguntant-me per ell. Estava trucant a tots els amics del seu fill. “Saps alguna cosa d’en César? Aquesta nit no ha dormit a casa”, em va dir amb una veu feble i tremolosa. L’hagués pogut trucar dies després per interessar-me i no ho vaig fer. La relació s’havia refredat massa.

I ara, després de tants anys, penso: què se n’haurà fet de la Carmen?

I torno a pensar: per què, de vegades, perdem tant fàcilment les amistats?
 
 

 

lunes, 4 de julio de 2016

Les tres roses



Vint-i-cinc i trenta-tres fan cinquanta-vuit. Maig, juny i juliol. Tres mesos seguits, tres aniversaris. 2+07+58 + 22+06+83 + 17+05+91 = 291; 2+9+1 = 12 i 1+2 = 3. Tres dones unides per un càlcul cabalístic que pot ser casual o bé causal, vés a saber. El cas és que he tingut tres dones a casa: una esposa i dues filles. Jo em duc vuit anys amb la mare i les dues filles també vuit entre sí. Una altra casualitat o causalitat?

No sé si saben que jo no hi crec gaire, en aquestes coses, tot i que de vegades en tinc dubtes. Tampoc sé si saben quant les estimo. I això no és fruit de la casualitat. I com l’amor pot arribar a ésser una cosa ben estranya i difícil d’explicar, us ho diré com si fos un dels meus contes.

Per a mi són com tres roses, de diferents tonalitats i aromes, cadascuna amb el seu tacte particular, però les tres amb un flaire que enamora. Tot i que, com totes les roses, tenen espines, són flors especials: no perden mai els pètals, els en tornen a sortir, i dóna goig veure-les tot l’any engalanades de color.

Una, la primera, me la vaig trobar pel camí de la meva vida i a casa me l’endugué. Durant un temps va ser l’única flor que vaig tenir. Amb els anys, he anat recollint un munt de pètals que col·lecciono com un tresor, perquè són el fruit de la nostra vida plegats. No sé si la rego prou sovint, no sé si està contenta de com la tracto, però no s’ha marcit i fa tan de goig com el primer dia. 

Les altres dues van néixer uns quants anys després i han florit i crescut ufanoses al meu jardí. Però un dia algú s’enamorà de la més gran i se l’endugué. No sento cap rancúnia perquè comprenc que no tinc cap dret a gaudir jo sol de tanta bellesa. No sé si ella s’enyora d’on va néixer i créixer, però crec que és feliç en el seu nou jardí. La veig molt sovint i està molt ben arrelada. Ha crescut, ha madurat, però té les mateixes virtuts de quan era solament una floreta. I el millor de tot és que de la seva tija ha brotat un capollet preciós que quan floreixi serà una rosa tan bonica com ella.

La rosa petita, l’última que aparegué en el meu jardí, segueix adornant casa meva i omplint d’essència l’aire que respiro. No només és la més jove sinó la més especial. Les seves espines són llargues però si vols acariciar-la les replega per no ferir-te. La lluna i els astres sembla que regeixen el seu creixement. Crec que en lloc de rosa voldria ser un ocell, per volar cap a un jardí més rústic i silvestre, lliure de tanta atenció com rep en el que ha viscut tots aquests anys. Sigui com sigui, un dia algú també se l’endurà i on fa moltes primaveres van florir dues poncelles, hi restarà només la terra que cobrirà els records de la nostra vida en comú.

Però mentre visqui, a casa hi haurà sempre una rosa, la primera, amb la que tot va començar i sense la qual hagué quedat erm el meu jardí i buit el meu cor.

Ja us he dit que això era com un conte. La realitat, com sempre, és diferent, perquè les meves roses han estat i són molt més que unes flors. Aquestes tres roses són, en realitat, la meva vida.
 
 

 

martes, 21 de junio de 2016

M'he d'acostumar a les crítiques



No ho puc evitar. Sempre he estat molt crític amb mi mateix i la crítica aliena em fereix més del compte. És si fos com una ofensa o un atac. Teòricament admeto les critiques, crec que són positives quan tenen per objecte avaluar objectivament la qualitat d’allò que un fa, ha dit o ha escrit. Potser seria més adient dir que temo les critiques i que quan aquestes són negatives no les sé assumir com cal.

Quan vaig començar a escriure en el meu blog de relats en castellà, el primer que vaig concebre, cada cop que rebia l’avís que algú havia deixat un comentari, anava immediatament a llegir-lo amb una certa aprensió. Què dirà? Haurà agradat? Un sol cop que l’opinió d’un lector va ser molt negativa –més pel fons que per la forma-, em va afectar molt. Llavors què he d’esperar, que tot siguin complaences, bones paraules, elogis?

Quan, poc després, en un taller d’escriptura, enviava un text a la professora perquè el corregís, cada vegada que rebia el correu de resposta l’obria amb un temor gairebé reverencial. Si la crítica era positiva i no hi havia gaires coses a corregir em sentia alleujat. Si les correccions eren de més entitat o em demanava introduir canvis importants, en sentia dolgut. En més d’una ocasió defengué, molest, la meva proposta qüestionant la interpretació que li havia donat. Orgull? Queixa? Pesar? No ho sé. Crec que una mica de tot. Sempre, però, acabava claudicant tot i que, aprofitant l’avinentesa, us diré que segueixo pensant que, més d’un cop, jo tenia raó. Però això ja són figues d’un altre paner.

I quan, més recentment, en un curs de català, lliurava a la professora els deures, sempre que me’ls tornava corregits, sentia un temor inevitable a tenir una mala puntuació.

Fa un grapat d’anys, en un test psicotècnic, em van definir com una persona perfeccionista, i ho crec. Ja he dit, més d’un cop, que, malgrat el que molts pensen, això no és una virtut sinó un terrible defecte. El perfeccionista s’exigeix molt, de vegades massa. En el meu cas, sempre que he assolit l’objectiu que m’he –o m’han- marcat, mai me n’he vanat perquè ho he trobat normal, és el que esperava –o el que s’esperava de mi-, mentre que si fracassava, totalment o parcialment, em sentia molt malament. També és cert que en l’ambient laboral els meus actes han estat subjectes al mateix tracte: si me’n sortia del repte que el meu cap m’havia imposat -molts cops per posar-me a prova, una crueltat com una altra-, mai rebia el reconeixement merescut, però si no ho aconseguia tot eren queixes i retrets, fent-me sentir culpable i, tal vegada, inútil.

Es podria pensar que això em marcà fins al punt d’arribar a témer qualsevol crítica negativa, però no seria del tot cert. La opinió del altres sempre m’ha preocupat, des que tingué ús de raó. És un defecte de naixement –o de formació- que arrossego des de ben petit i que té un nom: inseguretat. La por al fracàs i al ridícul sempre ha estat present en quasi tots els actes de la meva vida. De nen, d’adolescent i fins i tot d’adult es podria arribar a entendre, però superada en escreix la seixantena sembla quelcom ridícul. Potser és un llast del qual encara no m’he pogut desprendre.

Però una cosa és tenir por al fracàs en qüestions importants, en fets transcendents que poden tenir una repercussió negativa en la meva vida i la dels que m’envolten i l’altre que m’incomodi que algú pugui criticar negativament, pel motiu que sigui, un text que he escrit. Penso que el que realment em dol és que el resultat d’un treball en què he posat esforç i il·lusió, sigui menystingut.

A la meva edat és molt difícil canviar en poc temps el que no he pogut o sabut canviar en més de sis dècades. Però no hi haurà més remei. He d’assumir que puc rebre crítiques negatives dels meus lectors i intentar pair-les. Tots hem sentit dir i hem fet nostra la creença de que dels errors s’aprèn. Hauré de fer un exercici d’humilitat i d’acceptació. En altres paraules: m’he d’acostumar a les critiques. Altrament seria millor deixar d’escriure.

 
 

miércoles, 1 de junio de 2016

L'Alberto



Vaig conèixer l’Alberto fa gairebé tres anys, a Ciego de Ávila, Cuba, on viu, però feia més de cinc anys que sabia qui era i ell sabia que jo era el que, anomenava, el seu benefactor.

Tot va començar en rebre una carta d’un dels seus fills, l’Alexei. Jo llavors ocupava el càrrec de director tècnic d’un laboratori alemany. A la seva carta, el fill de l’Alberto em demanava, o millor seria dir em pregava, que li fes arribar unes capses d’un medicament que comercialitzava la nostra empresa i que, segons el seu metge, aniria molt bé per a la malaltia hepàtica que patia el seu pare, un medicament que no tenien a l’abast al seu país.

Després d’enviar-li unes quantes capses, un seguit de agraïments, posant-me a l’altura dels sants (els cubans són molt agraïts però també un xic exagerats) quasi em feren envermellir. Després fou la Yazmín, una germana de l’Alexei (aquest havia aconseguit marxar de Cuba i anava donant voltes per Sud-amèrica fins que va arribar, amb més pena que glòria, a Miami)  qui se m’adreçà per donar-me les gràcies pel meu ajut i per demanar-me més mostres, al preu que fos (un detall de bona voluntat però que no hagués pogut complir pel cost desorbitat que, en pesos convertibles o en dòlars, els hi representava).

Des de llavors, jo els enviava regularment el producte cada cop que l’Alberto en necessitava més. Això féu que la relació amb la Yazmín esdevingués una amistat. Des de llavors vam iniciar una relació epistolar per correu electrònic. Ella m’escrivia des de l’ordinador d’una amiga i m’explicava l’estil de vida que duien i les penalitats econòmiques que patien.

Després del correu electrònic vingué el Facebook, que utilitzava d’amagat a la feina, fins que la van descobrir i la hi van treure. Tanta complicitat hi va acabar havent entre les nostres famílies que, a la fi, vàrem acceptar la seva repetida proposta i acabàrem anant a Cuba, l’agost del 2013. A Ciego de Ávila hi vam ser només dos dies però va ser temps més que suficient per gaudir de la companyia i el caliu de la Yazmin i de tota la seva família.

L’atenció que ens van dedicar en tot moment fou ent
ranyable, oferint-nos més del que ens podien oferir, allò que ells tenen vedat, per economia i fins i tot per llei (la llagosta i la carn de vaca, per posar només dos exemples, productes tan abundosos en aquell país, són exquisideses reservades només per als turistes).

Però de tot el que ens van donar de bon grat, el que més em va emocionar fou la gratitud que tots, però especialment l’Alberto, em van demostrar pel sol fet d’haver-los estat enviant el medicament que em varen demanar.

La forta i sincera abraçada de l’Alberto, les seves emocionades paraules quan em va tenir al davant per primer cop (usted me ha salvado la vida) i els seus ulls plorosos a l’acomiadar-se, encara els tinc molt presents.

L’Alberto ara ja no necessita aquell medicament que fou per a ell tan valuós anys enrere. Sembla que li han trobat un altre igualment o més efectiu i a l’abast de la seva economia. Sé per la Yazmín que està bé de salut, s’ha jubilat, però que ha de complementar els seus minsos ingressos treballant de vigilant nocturn.

Fa gairebé tres anys, quan ens vam acomiadar, tots dos pensàvem que no ens tornaríem a veure. Segurament així serà. No tornarem a sentir-nos les veus i no tornarem a encaixar les nostres mans. Només l’agraïment mutu perviurà.
 

Fotografia: L'Alberto. l'agost de 2013. Cortesía d'en Joan Gosa Badía


martes, 10 de mayo de 2016

El jove i la ortiga

Aquest conte és el resultat d'un exercici col·lectiu que consistia a escriure un microrelat que contingués les paraules bosc, ortiga, llac, roca i armari, mots aquests escollits a l'atzar. Aquí us deixo la meva versió.
 

Al bosc, l’ortiga se sentia dolguda pel menyspreu del jove que, passant arran d’ella, mai li dirigia ni un breu esguard abans de capbussar-se en les fredes aigües del llac. Esperava, pacientment, que un dia les seves fulles freguessin ni que fos un petit bocí del seu cos perquè ell s’adonés de la seva existència. Dolor a canvi d’una mirada. Cada dia guaitava, gelosa, com l’aigua juganera l’abraçava i com el sol, després, li acariciava la pell, eixugant-la fins a tornar-la bruna.

Aquell migdia, el jove, ajagut sobre la roca que li feia de llit, contemplava com els núvols, envejosos, volien ocultar el sol com qui guarda un estri inútil dins l’armari. El vent, entremaliat, volent també fer la seva, bufà per fer-los fora. Però fou tan forta la rufagada, que aquesta travessà el bosc despullant de males herbes tota la contrada. L’ortiga perdé així branques, fulles i flors, restant-li només una arrel mig arrencada.

El jove mai sabé que aquell dia les forces de la natura s’havien barallat per guanyar-se la seva simpatia. Tampoc mai trobà a faltar l’ortiga, que morí de pena al veure’s tan consumida.
 
 

lunes, 2 de mayo de 2016

Llàgrimes de color blau


Els seus ulls marcits miren l’horitzó a la recerca d’aquells moments i il•lusions de quan era una noia de casa bona, jove, bonica i amb tota una joiosa vida per davant.

Encara ara, després de tants anys, l’Eulàlia du clavades les espines de la impotència i de la rancúnia en el seu cor escardat. El rebuig dels seus i les befes cruels dels altres no aconseguiren, però, doblegar-la i molt menys ensorrar-la. Marxà lluny per oblidar però l’oblit no entén de distàncies. Quan tornà al poble per dir l’últim adéu a sa mare, cregué que podria defugir la temptació. Però, després de moltes pensades, avui ha tornat al moll, al capvespre, quan només l’omple la remor de les onades, per recordar el dia que, palplantada en aquest mateix lloc, guaitava la mar que li havia de tornar l’home de pell bruna i cabells negres a qui estimava.

Sembla que era ahir que els seus ulls, llavors vius i enamorats, el buscaven amb delit tot i sabent que no el podien veure. Tot un oceà els separava. Fins l’hora de retrobar-se.

Ell jurà que tornaria i ella el cregué. Sempre s’havien dit la veritat. Per molt lluny que el seu estimat anà a cercar fortuna, no hi hauria obstacle al món per aturar-lo en el seu afany de ser de nou al seu costat. Amb més o menys diners, prometé que es casarien tan bon punt tornés, malgrat l’oposició del pare que no havia volgut esposar la seva filla, la pubilla, amb aquell noi de mal profit. Mai no entengué que la riquesa no s’allotja a la bossa sinó al cor.

Des del seu exili ell escrigué moltes cartes, posant-la al corrent de totes les seves penes i reeiximents. Ella, prudent i poruga, només li contava el que ell desitjava saber.

Però a la fi havia arribat el moment del retrobament. Ell li ho havia escrit des de mar enllà, i ella comptava els dies que mancaven.

A bord d’aquell vaixell que el duia cap als braços de la seva Eulàlia, se la imaginava al port d’arribada, la pell blanca i pigada, i li parlava des d’alta mar, l’aire colpejant-li la cara. Ella guaitava l’horitzó des del moll, esperant el moment d’abraçar-lo ben fort per no deixar-lo marxar mai més.
 
 
―Tingues paciència, amor meu, que ja no trigaré gaire -deia ell, arraulit a coberta, la vista fixa al mar blau i a l’escuma blanca.
―Esperarem el que calgui –li contestava ella dempeus a tocar de l’aigua.
―Ja falta molt poc per tornar a estar novament junts. Em moro de ganes de veure’t  –ell cridava per sobre el brogit del vent ferotge i de la mar avalotada.
―Quan arribis, estimat, serem l’enveja de tothom en veure’ns de la mà pels carrers del poble –cridava ara ella, fent emmudir les gavines.
―Ens casarem tant bon punt tinguem un aixopluc pel nostre amor, pesi a qui pesi –clamava ell, arravatat, els cabells negres al vent.
―Han estat unes noces llargament ajornades. Et tinc preparat un regal que desitjo t’ompli de goig –deia ella ansiosa i enrojolada, jugant el vent amb els rínxols dels seus cabells rojencs.
―El moment s’atansa, que ja em sembla veure la costa llunyana –celebrava ell, la mar cada cop més irada.
 
 
Un diàleg aquest del que només el mar i un nen, agafat de la mà de sa mare, en foren testimoni; testimoniatge d’un amor, d’unes ànsies i d’uns anhels exaltats per la distància. Una conversa a milles de separació anguniosa. Quantes hores, o potser jornades, hauria de suportar encara el vaixell solcant el mar enfurismat? Que llarga es fa l’espera quan el desig és tan intens! Potser la mar brava no volia que es retrobessin, gelosa de l’amor que es professaven?

Això ho pensà l’Eulàlia llavors i ho evoca ara que, trista i marcida, ja només li resta el record de la il·lusió, trencada a cops d’onades, i el dolor encara viu que li provocà la visió del fustam que, surant arreu de la badia, semblava haver vingut a donar-li el condol.

Com la llenya tallada a cops de destral, així acabà aquell vell vaixell carregat d’esperança. Com un arbre arrencat de soca-rel per la tempesta, així es sentí l’Eulàlia al veure frustrats el seus més preats desitjos i furtada la seva felicitat completa.

Mai volgué descloure-li al seu estimat aquell secret tan ben guardat per no turmentar-lo durant la seva llarga absència, un regal que ell mai arribà a conèixer. Aquell naufragi, amb mala fe i traïdoria, s’endugué al fons del mar tota possibilitat de lliurar-l’hi. Un mar que ara rep les seves llàgrimes, tenyint-les de blau. Llàgrimes que brollen d’una ferida profunda i amarga.

L’Eulàlia mai perdonarà al mar la condemna a quaranta anys de dolor i d’enyorança. Un dolor i una enyorança que només ha pogut compartir amb el fruit d’aquell amor prohibit, que tragué la pell bruna i els cabells negres del seu pare.
 

*Aquest relat ha estat publicat en castellá al meu blog "Retales de una vida" (28/03/16). Tanmateix, aquesta és la versió original. És un dels tres textos que vaig escriure per a l'Scriptorium. El text finalment escollit fou "La retrobada", publicat en aquest blog.

viernes, 22 de abril de 2016

La retrobada

Enguany, la meva contribució a l'Scriptorium, esdeveniment que organitza la Biblioteca Pau Vila de Molins de Rei arran de la festivitat de Sant Jordi, ha estat la lectura d'aquest relat.
 
 
Em varen afusellar, a trenc d’alba, un vint-i-vuit de desembre, el dia dels Sants Innocents. Jo de sant no en tenia res i d’innocent segons com es miri. Ma mare em deia sovint que acabaria malament, però mai em vaig imaginar que seria així, dempeus davant un escamot d’afusellament. Aquells eren dies convulsos. D’execucions com la meva se’n feien gairebé cada dia.

Recordo la cara esporuguida dels nois que m’apuntaven, que no eren gaire més grans que jo, que rondava els dinou. Un d’ells era en Manel, amb qui havia anat a escola fins que el meu pare em dugué a treballar al camp amb ell i els meus germans. D’això ja han passat un grapat d’anys, més de deu. En Manel em mirava perplex. No devia saber que jo era un dels que havien de matar amb foc d’un màuser alemany. Ni tan sols que m’havien engarjolat. Em va fer pena, en Manel. No sé si va arribar a disparar o ho va fer veure. Tampoc no sé si els compten les bales. No vaig tenir temps ni esma per veure-ho. A més, tot s’ha de dir, què caram, que a mi em tremolaven les cames, i no pas de fred, i les llàgrimes no em deixaven veure-hi. Amb la poca claror regnant a aquella hora de finals de desembre, amb prou feines podia comptar quants eren els que tenia al davant amb els ulls al punt de mira. Crec que ni tan sols vaig sentir el soroll dels trets. Diuen que, després que t’han abatut, el cap de l’escamot et fot un tret de gràcia (que no entenc per què en diuen així) per assegurar-se que ets ben mort.

No vaig veure que ningú vingués a rebre’m, com deien. Tot fou foscor. I pau, això sí. Només ara, després de no sé quant de temps –que on sóc no sento que n’hi hagi, de temps- tinc consciència del que ha passat. Ara només penso en els meus pares, que encara no deuen saber què se n’ha fet de mi, que potser em busquen entre els cossos que van apareixent pertot arreu. Si és així, espero que amb el temps deixin aquesta cerca inútil -que no hi ha pitjor pena que la de cercar sense trobar-, que algú, potser en Manel, els digui que sóc mort i enterrat en una fossa ben fonda amb un munt de joves que, com jo, volgueren ser herois en les files del maquis.

Espero també que el pare m’hagi perdonat, encara que no m’hagi comprès. Quin greu em sap haver-li escopit a la cara aquelles últimes paraules, abans de girar cua i esmunyir-me cap a les muntanyes. “Ets un covard”, vaig cridar. Per poc que no em trenca la cara d’un cop de puny. Es quedà amb el braç alçat, a mig camí, enrogit per la ràbia o potser per la impotència, els llavis tremolant i els ulls plorosos. Ell encara no havia arribat a la cinquantena. Jo acabava de fer els divuit. Ell havia viscut al front els horrors d’una guerra. Jo no havia tingut ocasió de fer-la. I jo pretenia que tornés a agafar el fusell quan el que ell volia era oblidar.

Em sap molt de greu el patiment dels meus pares. Si pogués tornar enrere! Almenys em tindrien a mi. Però ja és massa tard per refer el camí. No hi ha segones oportunitats. Com m’agradaria poder-los fer arribar el que sento, a ells, que ho han perdut tot. Quina desgràcia la d’un pare que veu com la casa s’ha anat buidant i la família minvant fins a tornar-se quasi erma. Els fills grans, caiguts junts, a la riba de l’Ebre, i el petit fugit per venjar la seva mort. Quin patiment el d’una mare que veu que han apagat la vida dels fills que va donar a llum. Ara només els resta l’esperança de trobar-me viu i això també ho perdran. Sento pena en veure que la més petita engruna de felicitat se l’endugué una guerra injusta, que el millor de la seva pobra vida desaparegué en un sospir, que ara només desitgen que el temps passi d’una revolada perquè arribi el moment de lliurar-se a la mort.

Ells encara no han trobat la pau. I jo voldria donar-los-la. Mai no em vaig allunyar d’ells en vida, sempre al seu costat. No vaig tenir, doncs, motiu ni ocasió per escriure’ls. I ara que sóc lluny i tinc les dues coses, no puc. Els diria com els he estimat i quant que els estimo; que no pateixin, que estic bé; que no sentin cap mena de rancúnia per qui em va delatar, ni per qui em va enxampar i empresonar, i molt menys per aquells nois que premeren el gallet seguint una ordre; que els veritables culpables no són ells, que no paga la pena odiar perquè l’odi fa la vida més llarga i amarga.

Si algú em sent, si us plau, que els ho digui de part meva, tot això. Per què no els ho vaig fer saber llavors, quan, asseguts tots junts a la vora del foc, la fèiem petar mentre manteníem viu el caliu d’unes brases i d’una família? Tant de bo ens puguem retrobar algun dia.
 
 
 
 
 

domingo, 17 de abril de 2016

El pitjor tràngol

Aquest relat és la versió original, en català, del publicat, en el blog en castellà "Relates de una vida", amb el títol "El peor tormento".



Els ulls enrogits, la gola seca, el cor trencat i l’ànima eixuta. Així fou com l’Eduard restà quan l’Amèlia el deixà per un altre. No era el primer cop que passava per un tràngol com aquell però sí fou el pitjor de tots ja que l’home pel qual l’havia abandonat era –o havia estat fins llavors- el seu millor amic.

De situacions com aquesta n’hem sentit a parlar sovint. No ens hauria de sorprendre. Però el sorprenent d’aquest cas fou el desenllaç: dos morts tacant de roig fosc una catifa gris perla.

Assabentats de la dolorosa separació i coneixedors de la rancúnia que envaïa el cor i la ment de l’home abandonat i traït, tothom assenyalà l’Eduard com el culpable d’aquelles morts violentes. Li confiscaren l’arma i el donaren de baixa del cos fins que no s’hagués aclarit el cas. Tants anys com a fidel servidor públic i, de la nit al dia, es convertí en un violent criminal menyspreat fins i tot pels seus companys.

L’acusació establí que el mòbil de l’Eduard era ben clar: la gelosia. El típic crim passional. Tot apuntà a què l’objecte inicial de la seva venjança era l’exparella però que, al trobar-se-la acompanyada, no dubtà en abatre també l’únic testimoni casual de la cruel revenja.

No valgueren les coartades presentades ni les evidències que exculpaven a l’acusat d’aquell doble homicidi. Les proves, per circumstancials que foren, esdevingueren prou inculpatòries com per sentenciar-lo a vint-i-nou anys de presó. I encara gràcies a l’atenuant d’alienació mental transitòria.

Amb els ulls enrogits, la gola seca, el cor eixut i l’ànima trencada, l’Eduard entrà a la presó per complir una pena per un acte que, insistí fins l’extenuació, no havia comès.

Molts hiverns més enllà, una vida malmesa més tard i un cor envellit després, un home amb els ulls eixuts de tant plorar, la gola enrogida de tant cridar, el cor sec de tant patir i l’ànima trencada per la desraó, sortí a la llum del carrer, sol i abatut. Desganat per viure però encara assedegat de justícia, l’Eduard anà a trobar a qui sabia culpable de la seva desgràcia.

Molt temps tingué en la soledat de la cel·la per pensar i rumiar el que havia esdevingut aquell fatídic dia en què tot apuntà a ell com a un assassí sense escrúpols. No havien estat les seves mans les que acabaren amb la vida de l’Amèlia i la d’aquell estrany, que jeia al seu costat abatut d’un tret al cap, sinó unes mans més traïdores.

Inflamat d’odi per primer cop en sa vida, l’Eduard féu escopir, a cops de puny i a puntades, la confessió per boca del veritable assassí, aquell home que un dia fou el seu millor amic. Sagnant, greument malferit i sense esma ni per respirar, aquell malparit que havia estat un grat company de treball i de gresca confessà, a batzegades, el que durant tants anys havia empassat coll avall.
 
 
La gelosia és la pitjor enemiga. Irracional i venjativa. Quina broma del destí! Ara era ell l’enganyat. Què hi feia aquell home, allà, amb la seva amant? 

Els disbarats que fa fer la irracionalitat del gelós! Què en sabia ell de l’exparella del seu company? Qui li hagués dit que era una meuca que s’embolicava amb el primer que trobava! Però això, a ell, no li ho feien. L’Eduard era un beneit, un babau que no s’adonava de res. Però ell no. No se’n burlava ningú, d’ell. La cara d’aquells dos, després de desfer-se de l’abraçada, els denuncià. Semblà que ella anava a dir quelcom, qualsevol excusa, un “això no és el que sembla”. Però no els donà cap oportunitat. Ell ja sabia tot el que havia de saber. No calia dir res. Dos trets ofegaren qualsevol paraula de descàrrec. Tot fou tan ràpid!

Com podia endevinar que deixava estesos, amb els ulls vidriosos, els cossos de dos germans que s’acabaven de retrobar després de dècades d’absència?
 
 
L’Eduard no havia mort ningú en sa vida. Mai hagué d’usar la seva arma reglamentària. I ara ja no en tenia. Li havien pres, junt amb l’honor i la dignitat. Però la ira es l’arma més poderosa i l’irat treu forces que creia inexistents. No hi feia res si tornava a la presó, ara que se sentia, per fi, alliberat. El pitjor tràngol l’havia viscut feia molts anys, quan l’Amèlia el deixà per qui havia estat el seu amic, que ara jeia sense ànima al seus peus tacant de negror unes rajoles blanques.
 

viernes, 18 de marzo de 2016

El visor de la meva infantesa



A casa –vull dir a casa dels meus pares- érem de llençar-ho tot, o quasi tot, per no exagerar. Aquest, diguem-ne, defecte, l’he heretat, ho reconec. Han estat moltes les ocasiones que, després de llençar a la paperera o a les escombraries un document o un estri suposadament inútil, al cap d’un temps l’he enyorat o, encara pitjor, l’he necessitat. Però potser hem de conservar-ho tot pels segles dels segles?

Més d’un cop m’he preguntat què se’n va fer de la meva col·lecció de Minicars de què em sentia tan orgullós i que tants diners em va costar, diners que vaig anar estalviant poc a poc; o d’aquells contes tan bonics, enquadernats en tapa dura i il·lustrats amb uns dibuixos fets amb mestria, uns regalats pels oncles que llavors vivien a França i altres deixats pels Reis d’Orient; o de la novel·la “Las aventuras de Tom Sawyer”, el primer llibre que vaig llegir i de què vaig gaudir de ben petit; o d’aquell visor de pel·lícules infantils en tres dimensions que em tenia el cor robat, que no sé d’on va aparèixer, i que guardàvem en una capaa de sabates.

Ara m’ho penso molt més abans de llençar qualsevol cosa. Així i tot encara se me’n va la mà i, amb l’excusa de la seva presumpte fotesa o inutilitat, faig desaparèixer coses (cintes de VHS amb pel·lícules gravades de la televisió els anys vuitanta i noranta, llibres de text del batxillerat, apunts de la carrera, exemplars antics del Readers Digest o del National Geographic, etc., etc.) que després em val un esbronc per art de la meva dona, el meu pol oposat en aquest aspecte.

Fa unes setmanes, recordant aquest fets i retrocedint en el temps fins a la meva infantesa, em va venir al cap la imatge d’aquell visor i de com gaudia veient en tres dimensions els contes de El Flautista de Hamelin, La Lechera, El Gato con Botas, La Caperucita Roja, i no sé quants més. Semblarà una ximpleria però, de cop i volta, vaig enyorar la impressió que em produïa tot plegat i vaig voler trobar aquest estri fabulós i, òbviament, alguna d’aquestes pel·lícules.

Malgrat que no sabia quin nom tenia l’aparell en qüestió, amb una mica de perseverança vaig trobar per internet una pàgina on se’l descrivia i aquesta em va dur a una altra que l’oferia, junt amb quatre rotllos de pel·lícules, a un preu raonable per qui s’ha entossudit a aconseguir-lo. Abans de fer una oferta al venedor, però, vaig intentar trobar-lo (ara que ja sabia com es deia l’enginy) als encants vells del mercat de Sant Antoni, a Barcelona. Vist el fracàs de la meva cerca, vaig optar per comprar l’exemplar –més malmès del que em pensava però suficientment estalvi per funcionar- i uns dies després el tenia a les meves mans. No prou satisfet amb aquesta troballa, vaig comprat, també pel mateix mitjà, tres pel•lícules més en bastant bon estat de conservació.

Què en faré del “Cine infantil en relieve JIN 3D” i les set pel·lícules infantils? Segurament els meus néts no en voldran saber res d’aquesta andròmina. Si ara ja els resultaria una antigalla, en comparació amb els aparells i jocs actuals, quan siguin grans ho veuran com una cosa ridícula, quasi una antiguitat.

Però no hi fa res. No ho he comprat pensant en els meus néts i nétes, sinó en mi. Estaré encantat de què ho utilitzin si així ho volguessin, però són jo qui, amb aquesta adquisició, ha volgut tornar, per uns moments, a la infantesa. Mirant per aquest visor binocular, d’un color roig llampant, he recordat quan era petit i la sensació ha estat d’allò més agradable. Un caprici? Sí, sense dubtes. No sé si en faré molt d’ús, d’aquest enginy. Però el que sí sé és que aquest cop romandrà a casa meva fins que jo surti amb els peus per davant.
 

sábado, 5 de marzo de 2016

Els llibres de records



Acabo de llegir “Moriré, pero mi memoria sobrevivirá” d’en Henning Mankell. És una crònica de viatges (la seva vida transcorria entre Suècia, el seu país natal, i Àfrica) i a la vegada una reflexió sobre l’impacte de l’epidèmia de la SIDA al continent africà els anys vuitanta. La narració dels fets se centra a Uganda, lloc on va viure l’autor una experiència realment colpidora: la mort de milers de persones que no sabien quina culpa en tenien ells d’acabar els seus dies d’una manera tan esfereïdora, sense mitjans per poder, si més no, pal·liar el dolor. Una malaltia, la SIDA, que a Europa i als Estats Units ja començava a ser tractada, amb més o menys èxit, amb els nous fàrmacs antiretrovirals, massa cars per poder ésser a l’abast de gent tan pobra com aquella.

La manera en què una persona fa front aquest inevitable tràngol no només depèn de la seva fortalesa i conviccions religioses, sinó també de la seva cultura, dels seus costums. Òbviament, en molts països, i l’Àfrica no n’és precisament una excepció, cultura i religió van de la mà.

Doncs bé, en Henning Mankell explica que moltes de les dones –i alguns pocs homes- que va conèixer en aquesta situació tan desesperada , en veure’s a les acaballes de la seva mísera vida, escrivien un memory book, un llibre de records, per als seus fills. Un per a cada fill i/o filla. En alguns casos n’eren més de dotze! Una ofrena de paraules, pensaments, consells, petits objectes, dibuixos, per a que els seus descendents els recordessin. Un llegat de la seva presència en aquest món i al seu costat. De vegades, els fills a qui anaven adreçats aquests records eren tan petits que no es recordarien dels seus pares però almenys tindrien quelcom que els va pertànyer, que sortí de la seva ment, de les seves mans, del seu cor, i que van voler transmetre’ls.

Quina tasca tan trista i, a la vegada, tan bella. Aquells homes i dones tan humils deixaven en herència l’única cosa de valor amb què podien obsequiar la seva descendència: detalls de la seva existència, del seu pensament, empremtes del seu pas per la vida que els va tocar viure. Esperant la mort inexorable, amb paciència, els malats terminals escrivien cada dia un bocí de les seves memòries en una forma tan personal com singular, pensant en els seus fills, alguns dels quals els ajudaven en aquest laboriosa comesa en cas de què els seus progenitors fossin analfabets, ja no poguessin sostenir un llapis o la seva lletra fos gairebé il·legible.

Què escriuríem nosaltres en aquesta situació? Què diríem als nostres fills i filles a les portes de la mort? Què els deixaríem com a record del nostre pas per aquesta terra? Amb quina cosa íntima i representativa de la nostra existència podríem obsequiar-los per a que mai s’oblidessin de  nosaltres? Els àlbums de fotos són un bon record. Imatges sense veu que volen dir quelcom però que només qui les veu pot o sap interpretar. El nen que observa el pare o la mare que no va conèixer, en un retrat en blanc i negre, o en color, tant se val, mirant somrient o seriós a la càmera, què més dona, no en té prou amb aquesta imatge per sentir la seva presència i saber què pensava, com fou la seva vida. Unes paraules escrites de tot cor en un paper, per vell i clivellat que estigui, diuen més que mil imatges.

Potser aquella gent no acostumava a dir als seus fills quant els estimaven, a verbalitzar el seu afecte. No sé si serien proclius a abraçar-los i besar-los com a demostració del seu amor. Suposo que sí. L’amor és universal, només canvia la forma d’expressar-lo. 

Les coses s’han de fer en vida, abans que sigui massa tard. Després ja no hi serem a temps. Potser hauríem d’anar deixant la nostra petjada mentre som vius, anar escrivint què sentim pels nostres éssers estimats, però no en uns fulls de paper sinó a la seva pell i al seu cor, com un tatuatge inesborrable i un empelt indestructible. Aquests seran uns records que ens sobreviuran sense que es perdin ni es facin malbé pel pas del temps. Seran com un llibre de records que viurà íntegre en els nostres fills fins a la fi dels seus dies.
 
 

viernes, 22 de enero de 2016

Records dels meus barris


Vaig néixer i créixer a Barcelona ciutat, en un punt on conflueixen els barris del Poble Sec i Sant Antoni, barris dels que guardo molts bons records. Els seus carrers foren trepitjats per les meves sabates milers i milers de vegades.

Sempre he estat un nostàlgic, fins i tot de nen, potser perquè vaig ser un nen excessivament madur o un nen vell, no ho sé. Ara que he traspassat la porta de la mal anomenada tercera edat, sembla com si aquesta característica de la meva personalitat s’hagués agreujat. Però deu ser normal, crec jo. A fi de comptes, a la meva edat es porta més vivències a l’espatlla que les que ens esperen al davant. O dit des d’una perspectiva més pessimista: els plans de futur són cada cop més escassos i les experiències passades més abundoses.

Doncs bé, després de llegir “Carn d’olla”, d’en Jaume Cabré, el meu escriptor català preferit (val a de dir, però, que no en són molts els escriptors en català que he llegit), em vingueren ganes de passejar-me pels carrers a on té lloc la seva història i que són els del barri de Sant Antoni.

Ha estat una experiència, diria jo, un poc estrambòtica. Ha estat com viure dues vides paral·leles o en dos universos paral·lels al mateix temps, saltant d’un a l’altre en qüestió de segons. Hi havia llocs i coses que encara reconeixia però fins i tot aquestes em paregueren molt diferents. On hi havia hagut un sabater de vell, allò que en deien un Ràpid, ara hi ha un vídeo club; on hi havia una fusteria hi ha una botiga d’electrodomèstics; la bodega on compràvem el sifó ha estat convertida en un restaurant amb terrassa; la vella papereria on anava a comprar els quaderns i bolígrafs ha estat substituïda per una botiga de roba; la merceria és ara una carnisseria regentada per uns pakistanesos.

En alguns casos, m’ha costat identificar el que buscava. Un aspecte positiu és que moltes façanes ara llueixen més netes. Alguns d’aquells edificis decrèpits i enfosquits per l’edat, la contaminació i la humitat, ara semblen resplendir. I no diguem del mercat de Sant Antoni. Ja no hi són els encants vells, a on comprava o bescanviava els cromos de les meves col·leccions de pirates o del Capitán Trueno o, ja de més gran, cercava andròmines curioses i libres vells a molt bon preu. Ara llueix amb una altra cara, més neta, més nova, més majestuós. No sé com serà per dintre però suposo que menys fosc del que recordo. També recordo quan acompanyava a la meva mare i la olor de la parada de pesca salada a on sempre em donaven alguna oliva per tastar. I molt a prop, en diagonal, l’imponent i gris edifici de les Escoles Pies de Sant Antón, en el qual vaig passar onze anys de la meva vida.

Els carrers amples, com les dues rondes que convergeixen en el mercat, aparentment no han canviat tant. Són els carrers estrets i les placetes on es mostra més el pas del temps. La font ja no hi és, els fenals de ferro forjat tampoc, ni els bancs empedrats, ni l’ombra dels plàtans frondosos. El mobiliari urbà ha estat modernitzat i ara envaeix l’espai amb un cert desordre. Això sí, ja no hi són aquelles cabines telefòniques que tot sovint estaven fora de servei. Ni falta que fan, ara que tothom té el seu mòbil a la butxaca.

Altres indrets –tot s’ha de dir- han millorat el seu aspecte. Espais més amables i útils pel veïnat –com les zones exclusives pels vianants-, per jugar la canalla, per passejar el gos. M’hagués agradat poder confrontar les fotografies que vaig fer amb unes d’iguals fetes quaranta anys enrere. Abans i després. Clar que també ho hauria de fer amb mi mateix. No he canviat jo també?

Aquesta constatació del pas del temps en els meus antics barris, després de molts anys d’absència, m’ha donat la sensació de que mentre vius en un lloc no ets conscient de l’efecte del temps. Sembla que no corri. Tot canvia o evoluciona al mateix ritme que un mateix. Ens movem alhora i no tenim la sensació de moviment. És com anar en un avió. Sembla que no et moguis perquè formes part del enginy volador. De la mateixa manera, quan marxes d’un lloc i no tornes fins al cap de molts anys, el senyal del temps passat es fa notar molt més. És un veritable salt en el temps.

Si quan era menut, al tornar a Barcelona després de les vacances d’estiu -un o dos mesos d’absència-, ja em semblava veure-ho tot diferent –els edificis més alts, els carrers més amples, la meva cambra més acollidora- i res havia canviat, quina no ha de ser la impressió després de més de mitja vida fora d’un lloc? Quants records em duen aquests barris que ara poc s’assemblen als que vaig conèixer, uns records que, a causa de la imatge que el temps ha trastocat, s’han enterbolit en la meva memoria.

No sabria dir qui ha canviat més, si el meus antics barris o jo.