jueves, 3 de diciembre de 2015

Com i per què vaig començar a escriure



Feia anys i panys que deia allò de que si havia tingut un fill i plantat un arbre (de fet en he tingut i en he plantat més d’un), només em calia escriure un llibre. També deia que el llibre que escrigués seria con aquella antologia del disbarat que varen publicar uns professors d’institut amb les respostes absurdes  en els exàmens d’alguns alumnes. En el meu cas, però, els disbarats serien els que he hagut de veure i viure al llarg de la meva vida laboral. Perquè, creieu-me, que n’hi ha per llogar cadires.

Però en arribar a la fi la meva vida professional, com aquella (la fi) no va resultar tan plàcida com era d’esperar ni, segons el meu criteri, justa, em vaig proposar abocar i vomitar tots els despropòsits viscuts i soferts en el món laboral que m’ha tocat viure. Havia d’ésser una espècie de catarsi que m’alliberés de l’angúnia i l’estrès post traumàtic que em quedaren com a seqüeles.

Així doncs, un cop lliure d’obligacions, vaig posar fil a l’agulla i vaig començar a escriure una biografia novel·lada o una novel·la autobiogràfica, diguem-ho com es vulgui, a on reflectia les experiències al treball i alhora feia un repàs a la meva vida, començant per la més tendra infància, quan aprenem a comportar-nos d’acord amb les normes que ens imposen, a formar-nos i a deformar-nos. Aquest tram de la vida en el qual agafem les virtuts i els vicis del nostre entorn, familiar i humà en general, i comencem a acumular complexos, temors i incerteses.

Amb aquest “fil argumental” vaig anar desenvolupant una història farcida d’anècdotes i experiències vitals amb alguns personatges i fets inventats per guarnir-ho amb un to més novel·lesc i omplir certs buits producte de la mala memòria. Tret de les dues primeres parts, dedicades a experiències d’infantesa i de l’adolescència, la resta del llibre resultà, al meu entendre, bastant feixuga de llegir per a qui les meves peripècies personals i professionals no li tocaven de prop o no li interessaven gens ni mica. El resultat: un volum de més de vuit-centes pàgines de lletra menuda que vaig auto editar i regalar a les persones més properes de l’entorn familiar, les que no gosarien rebutjar un “obsequi” com aquest. He pensat, en més d’una ocasió, en refer-lo eliminant molta palla i donant-li un aire de novel·la, a l’estil de Le Grand Maulnes, d’Alain Fournier, o L’ombra de l’eunuc, d’en Jaume Cabré, quasi res, mira per on. De moment resta i restarà en un prestatge de la meva biblioteca, pels segles del segles.

Però la meva dèria per escriure, cosa que havia volgut fer des que tinc ús de raó, i el temps de lleure del que puc ara gaudir, em va dur a crear un compte a facebook, una xarxa social per a mi llavors desconeguda però que les meves filles en feien molt d’ús i que em van animar a utilitzar “per a distreure’m”. Aquest espai es convertí en una plataforma molt escaient per a publicar els meus primers escrits que, per cert, passaren molt desapercebuts tot i anar acumulant “amistats” o, millor dit, contactes.

A la revetlla de Sant Joan, però, es va produir u
n fet que va canviar aquesta situació. Uns dies abans havia estat el meu aniversari i les meves filles m’obsequiaren amb un regal “especial”: un blog, em digueren, no un bloc, com em va semblar entendre. Com van dir “per a que puguis escriure tot el que et passi pel cap...

Van dissenyar-lo i anomenar-lo “Retales de una vida”. Que per què? Doncs perquè el que escrivia aleshores eren reflexions i relats molt curts sobre fets i records de la meva infantesa i adolescència. Aquests retalls de la meva vida tindrien així un lloc més adient per cosir-los.

Així doncs, un cop degudament farcit amb la meva fotografia, perfil i altres dades que em varen semblar oportunes, aquest blog va veure la llum, amb l’entrada titulada “¿Por qué escribo?, el 26 de juny del 2013. Durant gairebé un mes, vaig anar publicant els escrits que fins aleshores havia inclòs en el meu mur de facebook. En aquest temps vaig publicar catorze entrades o posts, com alguns els anomenen. Tot just després, es va produir un altre canvi.

Esperonat per la meva dona, vaig fer un gir al tipus d’escrits, canviant del caràcter intimista a la ficció, als relats, diguem-ne, inventats, més imaginatius o simplement fantasiosos, incloent diversos gèneres: fantàstic, ciència ficció, romàntic, humor, policíac, etc., etc. Ha estat un divertiment per a mi i pels meus lectors més propers, és a dir família i amics. Lectors aliens a aquest entorn també hi han anat apareixent, tot i que encara són escassos. Però això ja són figues d’un altre paner.

Tanmateix, com trobava a faltar un racó on pogués seguir penjant, de tant en tant, opinions, pensaments, reflexions i històries com amb les que vaig iniciar aquest exercici d’escriptura, tingué la idea de crear un altre blog per acollir-les, ja que “Retales de una vida” ja duia prou temps dedicat a la ficció com per tornar enrere. Tampoc em va semblar adient barrejar ous amb castanyes. Així, el 11 de novembre de 2013 va néixer “Cuaderno de bitácora” que, com el nom –no gaire original, ho reconec- suggereix, havia de contenir fets, experiències personals i demés històries quotidianes que, com el capità del vaixell que registra els esdeveniment diaris ocorreguts durant la travessia,  aniria anotant a mida que aparegueren al meu cap. Aquest blog s’estrenà amb l’entrada “Cuba” en la que reproduïa una experiència viscuda a l’Havana l’agost d’aquell mateix any, en el transcurs d’un viatge de plaer amb la família.

Però us haureu fixat que tots dos blog són escrits en castellà, quan la meva llengua materna (tot i que hauria de dir paterna, ja que el meu pare era lleidatà i ma mare murciana) és el català. Per què, doncs, no escrius en català? -em digué la veu de la meva consciència. Doncs perquè no l’he estudiat mai, tot el que sé ha estat aprés de forma autodidacta, no el sé escriure prou bé i el meu vocabulari és molt més pobre que en castellà –em respongué a mi mateix. Però d’alguna manera s’ha de començar, oi? -em tornà a preguntar. Doncs si, és veritat –vaig reconèixer. I així vaig tenir la gosadia d’obrir aquest blog en català que vaig batejar amb el nom –aquí si que em vaig lluir amb l’originalitat- de “En català si us plau”, en el que vaig publicar una primera entrada, el 29 de novembre de 2013, titulada “de petit em deien que era un xarnego”.

A dia d’avui, tot i que em sento prou satisfet de la feina feta –m’ho passo d’allò més bé escrivint- puc dir que aquests blogs no han tingut gaire èxit, sobretot si els comparo amb la gran majoria dels que segueixo. No entraré ara en detalls estadístics, cosa que potser faré més endavant i només a títol orientatiu o fins i tot anecdòtic, però contràriament al què em diuen a casa (com no), m’ha decebut la poca divulgació i l’escassetat de seguidors quan crec (superb de mi) que els meus relats són de més qualitat literària que els d’altres blogs que, essent mediocres, són molt més comentats i lloats. Gelosia? Gens ni mica. Decepció? Sí, què voleu que us digui.

En el ranking de blogs més visitats (els meus, és clar), la palma se l’enduu “Retales de una vida” , en nombre de visites a l’any i comentaris per entrada, seguit molt a prop de “Cuaderno de bitácora”. De fet, com es diria en la terminologia estadística, les diferències no son significatives. Quant a “En català si us plau”, aquest és l’aneguet lleig. No cal donar dades, són massa esquifides i insignificants. Em podria consolar dient que altres blogs en català que segueixo pateixen de la mateixa malaltia: la manca d’estima, la indiferència, la soledat... El motiu per el qual “En català si us plau” no te gairebé vida, que sembla moribund? No el sé. Potser és degut a una deficiència lingüística, errors gramaticals i ortogràfics, tot i que he vist relats en català en altres blogs, d’una qualitat molt elevada i més sols que la una. “Cap comentari” és el subtítol habitual.

Per si de cas, m’he matriculat a un curs de català. Vaig passar la prova d’avaluació escrita i oral amb prou bona nota com per cursar el nivell C. Espero i desitjo que els coneixements que aniré guanyant en el llenguatge escrit redundin en benefici de la qualitat dels meus escrits.

Fa temps vaig estar temptat de tancar aquest blog i així ho vaig manifestar en una entrada, tot just abans de les vacances d’estiu del 2014. Vaig rebre dos comentaris, dues veus que es varen alçar encoratjant-me a continuar. Això va produir el seu efecte, ves per on. Dues persones varen salvar el blog de la crema. I aquí continuo. L’audiència, la veritat, ja tan se val. Seguiré escrivint, hi hagin o no hi hagin gaires lectors.


2 comentarios:

  1. El que hi hagi lectors o no hauria de ser l'última cosa que importés. Sempre existeix la vanitat, però el més important és la catarsi o la teràpia personal. El fet de saber que seguim pensant pel nostre compte sens dubte fa que ens sentim vius.
    Quant a això dels lectors, et diré que hi ha coses que no entenc. Per exemple (si he de fer cas a l'apartat d'estadístiques) que les coses que escric, on tenen més seguidors és als Estats Units. Comentaris, un de tant en tant. Tu ets qui més en fa. En tot cas, el blog, per a mi, és una manera de fer gimnàsia amb l'escriptura, d'entrenament. A partir d'aquí, tu mateix et possibilites fer coses de més entitat, encara que només sigui per pròpia satisfacció.

    Salut!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Moltes gràcies, Joan, per deixar el teu comentari. Ja en tinc un, jeje
      De fet, deus recordar que tu ets una de les dues persones que em vàreu animar a continuar amb aquest blog.
      Tens raó quan dius que no hauria de ser important el tenir lectors o no. El que passa és que si no saps si en tens o què pensen, és com si parlessis sol o a la pared. Aquesta és la sensació que em dóna.
      He de reconèixer, però, que el contingut d'aquest blog no és per donar-li un premi a l'originalitat. De fet el vaig fer com un exercici d'escriptura en català. Tret d'alguna entrada una mica més elaborada, hi ha un munt de ximpleries, però he vist ximpleries pitjors amb multitut de comentaris.
      Més endavant intentaré escriure coses més "sucoses" si em veig amb cor. Clar que tot és qüestió de gustos.
      Jo també he vist coses molt curioses en els meus altres blogs: moltes vegades han tingut més "èxit" entrades sobre temes trivials que altres molt més treballades, acurades i serioses. Tornem als gustos.
      Seguiré, un cop més, el teu consell. Espero poder fer coses de més entitat i, si més no, seguiré gaudint d'aquest exercici tan sa com és l'escriptura.
      Una abraçada.

      Eliminar