miércoles, 30 de diciembre de 2015

Bibiana i la filla imaginària



Quan la vaig veure per primer cop, vaig rejovenir més de quaranta anys. No m’ho podia creure. Deuria ser un miratge. Era idèntica a ella. Clar que la memòria ens juga sovint males passades i ens fa veure el que volem veure. Per això vaig acabar rebutjant la idea de que fos qui jo em pensava.
 
 
 
Tenia setze anys quan la vaig conèixer. Ella en tenia quinze. L’esperava a la sortida del col·legi de monges i l’acompanyava fins casa seva. I així cada dia fins que, no sabent què fer per conservar-la, la vaig perdre. Era molt jove i inexpert en la tècnica –o hauria de dir l’art?- de la seducció i això em passà factura.

La vaig retrobar uns anys després. Per casualitat. Pel carrer. Ens varem reconèixer i tornàrem a passejar junts altra vegada fins casa seva. Aquest cop semblava que la cosa aniria millor però tampoc vaig reeixir en el meu propòsit i ens vam tornar a distanciar malgrat els meus esforços per retenir-la al meu costat. Es veu que encara no en sabia prou o no tenia els atributs que ella desitjava per a la seva parella. Jo ja tenia dinou anys, tot i que semblava que encara en tenia els setze de tres anys enrere. La meva timidesa i el meu aspecte infantil van jugar sempre contra meu. Ella, en canvi, ja era tota una dona amb els seu divuit anys recent complerts, em digué.
 
 
 
Quan la vaig veure per primer cop, no ho podia creure. Vaig retrocedir a les acaballes del anys seixanta. Quan li vaig haver de demanar la comanda, allà a peu dret, davant el mostrador, la vaig mirar de fit a fit i si no fos pel temps transcorregut hagués dit que era la seva germana bessona. Llavors vaig mirar la placa identificativa que duia a la armilla de l’uniforme i hi havia un nom imprès: Alejandra.

Segurament anava errat. Bibiana parlava català. Aquella noia, en canvi, parlava castellà. Clar que la seva filla podia molt bé tenir un nom en castellà i parlar la llengua del seu pare. Què podia saber jo? Una cabòria com qualsevol altra.

La semblança era increïble. L’esguard, el lleuger somriure, les pigues al voltant del nas, recte i proporcionat, els gests, la manera de moure’s. Fins i tot la veu em semblà igual però això ja era, segurament, fruit de la meva imaginació. Si de vegades ens costa recordar la veu d’un ésser estimat quan fa anys que ens ha deixat, com podia jo recordar la d’una noia que feia –vaig calcular- quaranta set que no veía?

Des d’aleshores, cada cop que anava a sopar un entrepà a aquell local i la veia, no podia defugir el fet de que tenia davant meu una rèplica de la Bibiana que vaig conèixer. Fins que el temps, la sensatesa i el costum van convertir aquesta circumstància en una simple anécdota.

Però vet aquí que un dia una companya la va cridar dient-li “Bibi” –o això em va semblar- i, de cop i volta, tot va començar de nou. “Bibi” podia ser molt bé la forma abreujada de Bibiana. Potser l’Alejandra es deia Bibiana de segon nom i es feia dir “Bibi” pels amics. O bé era un àlies. Quina altra explicació hi podia haver? I llavors tornaren a començar les meves dèries. De poc va anar de preguntar-li si tenia una mare de la meva edat que es deia Bibiana, que havia estudiat a les monges de la Gran Via i que... Però quin disbarat! Què hagués pensat de mi? Que era un guillat, un vell tocat del bolet? A més, deixant de banda la altíssima improbabilitat de que fos certa la meva sospita, què importava ja si aquella noia adolescent de la qual em vaig enamorar quan jo també ho era tenia una filla –que per edat podria ser filla meva- que me la recordava cada cop que la veia darrere un mostrador?

Tot plegat demostra unes quantes coses: que tinc una imaginació novel·lesca o els records massa enganxats al meu cervell, que la nostàlgia dels fets de joventut em fan somiar truites i veure coses que no són, que se’m ha aturat el rellotge i de vegades encara em penso que sóc molt jove, que el temps corre tan de pressa que em sembla que fou ahir quan encara anava al darrere de les noietes, que soc un vell romàntic, ridícul i fins i tot infantil, que...

Què haurà sigut de la Bibiana? Serà l’Alejandra filla seva?

Bé, no hi tornem, deixem-ho córrer. Ja n’hi ha prou, que es fa tard i vol ploure.

Però...
 
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario