miércoles, 30 de diciembre de 2015

Bibiana i la filla imaginària



Quan la vaig veure per primer cop, vaig rejovenir més de quaranta anys. No m’ho podia creure. Deuria ser un miratge. Era idèntica a ella. Clar que la memòria ens juga sovint males passades i ens fa veure el que volem veure. Per això vaig acabar rebutjant la idea de que fos qui jo em pensava.
 
 
 
Tenia setze anys quan la vaig conèixer. Ella en tenia quinze. L’esperava a la sortida del col·legi de monges i l’acompanyava fins casa seva. I així cada dia fins que, no sabent què fer per conservar-la, la vaig perdre. Era molt jove i inexpert en la tècnica –o hauria de dir l’art?- de la seducció i això em passà factura.

La vaig retrobar uns anys després. Per casualitat. Pel carrer. Ens varem reconèixer i tornàrem a passejar junts altra vegada fins casa seva. Aquest cop semblava que la cosa aniria millor però tampoc vaig reeixir en el meu propòsit i ens vam tornar a distanciar malgrat els meus esforços per retenir-la al meu costat. Es veu que encara no en sabia prou o no tenia els atributs que ella desitjava per a la seva parella. Jo ja tenia dinou anys, tot i que semblava que encara en tenia els setze de tres anys enrere. La meva timidesa i el meu aspecte infantil van jugar sempre contra meu. Ella, en canvi, ja era tota una dona amb els seu divuit anys recent complerts, em digué.
 
 
 
Quan la vaig veure per primer cop, no ho podia creure. Vaig retrocedir a les acaballes del anys seixanta. Quan li vaig haver de demanar la comanda, allà a peu dret, davant el mostrador, la vaig mirar de fit a fit i si no fos pel temps transcorregut hagués dit que era la seva germana bessona. Llavors vaig mirar la placa identificativa que duia a la armilla de l’uniforme i hi havia un nom imprès: Alejandra.

Segurament anava errat. Bibiana parlava català. Aquella noia, en canvi, parlava castellà. Clar que la seva filla podia molt bé tenir un nom en castellà i parlar la llengua del seu pare. Què podia saber jo? Una cabòria com qualsevol altra.

La semblança era increïble. L’esguard, el lleuger somriure, les pigues al voltant del nas, recte i proporcionat, els gests, la manera de moure’s. Fins i tot la veu em semblà igual però això ja era, segurament, fruit de la meva imaginació. Si de vegades ens costa recordar la veu d’un ésser estimat quan fa anys que ens ha deixat, com podia jo recordar la d’una noia que feia –vaig calcular- quaranta set que no veía?

Des d’aleshores, cada cop que anava a sopar un entrepà a aquell local i la veia, no podia defugir el fet de que tenia davant meu una rèplica de la Bibiana que vaig conèixer. Fins que el temps, la sensatesa i el costum van convertir aquesta circumstància en una simple anécdota.

Però vet aquí que un dia una companya la va cridar dient-li “Bibi” –o això em va semblar- i, de cop i volta, tot va començar de nou. “Bibi” podia ser molt bé la forma abreujada de Bibiana. Potser l’Alejandra es deia Bibiana de segon nom i es feia dir “Bibi” pels amics. O bé era un àlies. Quina altra explicació hi podia haver? I llavors tornaren a començar les meves dèries. De poc va anar de preguntar-li si tenia una mare de la meva edat que es deia Bibiana, que havia estudiat a les monges de la Gran Via i que... Però quin disbarat! Què hagués pensat de mi? Que era un guillat, un vell tocat del bolet? A més, deixant de banda la altíssima improbabilitat de que fos certa la meva sospita, què importava ja si aquella noia adolescent de la qual em vaig enamorar quan jo també ho era tenia una filla –que per edat podria ser filla meva- que me la recordava cada cop que la veia darrere un mostrador?

Tot plegat demostra unes quantes coses: que tinc una imaginació novel·lesca o els records massa enganxats al meu cervell, que la nostàlgia dels fets de joventut em fan somiar truites i veure coses que no són, que se’m ha aturat el rellotge i de vegades encara em penso que sóc molt jove, que el temps corre tan de pressa que em sembla que fou ahir quan encara anava al darrere de les noietes, que soc un vell romàntic, ridícul i fins i tot infantil, que...

Què haurà sigut de la Bibiana? Serà l’Alejandra filla seva?

Bé, no hi tornem, deixem-ho córrer. Ja n’hi ha prou, que es fa tard i vol ploure.

Però...
 
 

lunes, 21 de diciembre de 2015

La vida continua



Veres una llum que no coneixies
i uns esguards que t’acaronaven dia a dia.
La joia de veure’t ens il·luminà
i per un moment el món s’aturà
deixant de donar voltes
perquè fossis el centre del nostre univers.
Ens dónes més caliu que el sol que ens escalfa.
Emoció i llàgrimes d’alegria
substituïren la incertesa de l’espera.
Ulls que no es cansen de mirar-te
mans que es deleixen per acariciar-te
braços que desitgen bressolar-te
per la tendresa que ens despertes.
Portes obertes de bat a bat
la flor més cuidada del nostre jardí
la joia de la nostra llar,
la que dóna sentit a la nostra existència
perquè tu ho ets tot,
l’única, la primera
en aquest cau familiar i acollidor.
Tard o d’hora en vindran més a fer-te companyia
i creixeràs envoltada de rialles i jocs
compartint l’amor que sempre perdura
perquè, any rere any, la vida continua.

 
 Fotografia: Jana, la meva néta
Fotògraf: Joan Gosa, el seu pare

 

jueves, 3 de diciembre de 2015

Com i per què vaig començar a escriure



Feia anys i panys que deia allò de que si havia tingut un fill i plantat un arbre (de fet en he tingut i en he plantat més d’un), només em calia escriure un llibre. També deia que el llibre que escrigués seria con aquella antologia del disbarat que varen publicar uns professors d’institut amb les respostes absurdes  en els exàmens d’alguns alumnes. En el meu cas, però, els disbarats serien els que he hagut de veure i viure al llarg de la meva vida laboral. Perquè, creieu-me, que n’hi ha per llogar cadires.

Però en arribar a la fi la meva vida professional, com aquella (la fi) no va resultar tan plàcida com era d’esperar ni, segons el meu criteri, justa, em vaig proposar abocar i vomitar tots els despropòsits viscuts i soferts en el món laboral que m’ha tocat viure. Havia d’ésser una espècie de catarsi que m’alliberés de l’angúnia i l’estrès post traumàtic que em quedaren com a seqüeles.

Així doncs, un cop lliure d’obligacions, vaig posar fil a l’agulla i vaig començar a escriure una biografia novel·lada o una novel·la autobiogràfica, diguem-ho com es vulgui, a on reflectia les experiències al treball i alhora feia un repàs a la meva vida, començant per la més tendra infància, quan aprenem a comportar-nos d’acord amb les normes que ens imposen, a formar-nos i a deformar-nos. Aquest tram de la vida en el qual agafem les virtuts i els vicis del nostre entorn, familiar i humà en general, i comencem a acumular complexos, temors i incerteses.

Amb aquest “fil argumental” vaig anar desenvolupant una història farcida d’anècdotes i experiències vitals amb alguns personatges i fets inventats per guarnir-ho amb un to més novel·lesc i omplir certs buits producte de la mala memòria. Tret de les dues primeres parts, dedicades a experiències d’infantesa i de l’adolescència, la resta del llibre resultà, al meu entendre, bastant feixuga de llegir per a qui les meves peripècies personals i professionals no li tocaven de prop o no li interessaven gens ni mica. El resultat: un volum de més de vuit-centes pàgines de lletra menuda que vaig auto editar i regalar a les persones més properes de l’entorn familiar, les que no gosarien rebutjar un “obsequi” com aquest. He pensat, en més d’una ocasió, en refer-lo eliminant molta palla i donant-li un aire de novel·la, a l’estil de Le Grand Maulnes, d’Alain Fournier, o L’ombra de l’eunuc, d’en Jaume Cabré, quasi res, mira per on. De moment resta i restarà en un prestatge de la meva biblioteca, pels segles del segles.

Però la meva dèria per escriure, cosa que havia volgut fer des que tinc ús de raó, i el temps de lleure del que puc ara gaudir, em va dur a crear un compte a facebook, una xarxa social per a mi llavors desconeguda però que les meves filles en feien molt d’ús i que em van animar a utilitzar “per a distreure’m”. Aquest espai es convertí en una plataforma molt escaient per a publicar els meus primers escrits que, per cert, passaren molt desapercebuts tot i anar acumulant “amistats” o, millor dit, contactes.

A la revetlla de Sant Joan, però, es va produir u
n fet que va canviar aquesta situació. Uns dies abans havia estat el meu aniversari i les meves filles m’obsequiaren amb un regal “especial”: un blog, em digueren, no un bloc, com em va semblar entendre. Com van dir “per a que puguis escriure tot el que et passi pel cap...

Van dissenyar-lo i anomenar-lo “Retales de una vida”. Que per què? Doncs perquè el que escrivia aleshores eren reflexions i relats molt curts sobre fets i records de la meva infantesa i adolescència. Aquests retalls de la meva vida tindrien així un lloc més adient per cosir-los.

Així doncs, un cop degudament farcit amb la meva fotografia, perfil i altres dades que em varen semblar oportunes, aquest blog va veure la llum, amb l’entrada titulada “¿Por qué escribo?, el 26 de juny del 2013. Durant gairebé un mes, vaig anar publicant els escrits que fins aleshores havia inclòs en el meu mur de facebook. En aquest temps vaig publicar catorze entrades o posts, com alguns els anomenen. Tot just després, es va produir un altre canvi.

Esperonat per la meva dona, vaig fer un gir al tipus d’escrits, canviant del caràcter intimista a la ficció, als relats, diguem-ne, inventats, més imaginatius o simplement fantasiosos, incloent diversos gèneres: fantàstic, ciència ficció, romàntic, humor, policíac, etc., etc. Ha estat un divertiment per a mi i pels meus lectors més propers, és a dir família i amics. Lectors aliens a aquest entorn també hi han anat apareixent, tot i que encara són escassos. Però això ja són figues d’un altre paner.

Tanmateix, com trobava a faltar un racó on pogués seguir penjant, de tant en tant, opinions, pensaments, reflexions i històries com amb les que vaig iniciar aquest exercici d’escriptura, tingué la idea de crear un altre blog per acollir-les, ja que “Retales de una vida” ja duia prou temps dedicat a la ficció com per tornar enrere. Tampoc em va semblar adient barrejar ous amb castanyes. Així, el 11 de novembre de 2013 va néixer “Cuaderno de bitácora” que, com el nom –no gaire original, ho reconec- suggereix, havia de contenir fets, experiències personals i demés històries quotidianes que, com el capità del vaixell que registra els esdeveniment diaris ocorreguts durant la travessia,  aniria anotant a mida que aparegueren al meu cap. Aquest blog s’estrenà amb l’entrada “Cuba” en la que reproduïa una experiència viscuda a l’Havana l’agost d’aquell mateix any, en el transcurs d’un viatge de plaer amb la família.

Però us haureu fixat que tots dos blog són escrits en castellà, quan la meva llengua materna (tot i que hauria de dir paterna, ja que el meu pare era lleidatà i ma mare murciana) és el català. Per què, doncs, no escrius en català? -em digué la veu de la meva consciència. Doncs perquè no l’he estudiat mai, tot el que sé ha estat aprés de forma autodidacta, no el sé escriure prou bé i el meu vocabulari és molt més pobre que en castellà –em respongué a mi mateix. Però d’alguna manera s’ha de començar, oi? -em tornà a preguntar. Doncs si, és veritat –vaig reconèixer. I així vaig tenir la gosadia d’obrir aquest blog en català que vaig batejar amb el nom –aquí si que em vaig lluir amb l’originalitat- de “En català si us plau”, en el que vaig publicar una primera entrada, el 29 de novembre de 2013, titulada “de petit em deien que era un xarnego”.

A dia d’avui, tot i que em sento prou satisfet de la feina feta –m’ho passo d’allò més bé escrivint- puc dir que aquests blogs no han tingut gaire èxit, sobretot si els comparo amb la gran majoria dels que segueixo. No entraré ara en detalls estadístics, cosa que potser faré més endavant i només a títol orientatiu o fins i tot anecdòtic, però contràriament al què em diuen a casa (com no), m’ha decebut la poca divulgació i l’escassetat de seguidors quan crec (superb de mi) que els meus relats són de més qualitat literària que els d’altres blogs que, essent mediocres, són molt més comentats i lloats. Gelosia? Gens ni mica. Decepció? Sí, què voleu que us digui.

En el ranking de blogs més visitats (els meus, és clar), la palma se l’enduu “Retales de una vida” , en nombre de visites a l’any i comentaris per entrada, seguit molt a prop de “Cuaderno de bitácora”. De fet, com es diria en la terminologia estadística, les diferències no son significatives. Quant a “En català si us plau”, aquest és l’aneguet lleig. No cal donar dades, són massa esquifides i insignificants. Em podria consolar dient que altres blogs en català que segueixo pateixen de la mateixa malaltia: la manca d’estima, la indiferència, la soledat... El motiu per el qual “En català si us plau” no te gairebé vida, que sembla moribund? No el sé. Potser és degut a una deficiència lingüística, errors gramaticals i ortogràfics, tot i que he vist relats en català en altres blogs, d’una qualitat molt elevada i més sols que la una. “Cap comentari” és el subtítol habitual.

Per si de cas, m’he matriculat a un curs de català. Vaig passar la prova d’avaluació escrita i oral amb prou bona nota com per cursar el nivell C. Espero i desitjo que els coneixements que aniré guanyant en el llenguatge escrit redundin en benefici de la qualitat dels meus escrits.

Fa temps vaig estar temptat de tancar aquest blog i així ho vaig manifestar en una entrada, tot just abans de les vacances d’estiu del 2014. Vaig rebre dos comentaris, dues veus que es varen alçar encoratjant-me a continuar. Això va produir el seu efecte, ves per on. Dues persones varen salvar el blog de la crema. I aquí continuo. L’audiència, la veritat, ja tan se val. Seguiré escrivint, hi hagin o no hi hagin gaires lectors.