martes, 17 de noviembre de 2015

En Pere Botero



De vegades, la realitat es confon amb la ficció. O és a l’inrevés? Aquesta història podria molt bé ser real o fictícia. Tant se val. El nom del protagonista és inventat, això sí. La resta no se sap. En tot cas es podria dir allò de se non è vero, è ben trovato. És la curta història de la meva relació amb en Pere Botero.

Quan el vaig conèixer em va impressionar. Borni, amb el nas aguilenc, la cara granelluda i amb una cicatriu que li travessava la galta esquerra, em va donar la impressió d’estar davant d’un pirata dels que no et perdonen la vida. El nom i cognom no és que ajudessin gaire a refiar-se d’ell.

Després, a mida que el vaig anar tractant, descobrí que era un bon jan i que sota aquesta espantosa fesomia hi havia un home de molt bon caràcter. Educat, servicial i generós. Sempre tenia paraules d’ànim quan et veia trist o preocupat i no dubtava mai a donar-te un cop de mà si creia que et podia ajudar. A més, era un pencaire de mena, no com la majoria del personal, que són uns galtes.

De petit, a l’escola, li deien “el dimoni” i no només pel seu nom sinó també pel seu aspecte. Amb deu anys era molt alt i prim i les galtes se li ensorraven de tal manera que, amb els pòmuls tan prominents com tenia, se li feien unes arrugues molt lletges a banda i banda de la cara. Els cabells negres i punxeguts es veu que acabaven de donar-li l’efecte d’un diable dels Pastorets.

La cicatriu vingué després, als vint anys, quan feia el servei militar. Un milhomes burleta i amb mala gaita li posà el malnom de Frankenstein. Se les van tenir de valent. Però el fatxenda era perillós, dels que porten la navalla sempre a punt i en un descuit li va tallar la galta esquerra de dalt a baix. La manca de l’ull dret ja és una altra història. Mai me l’ha va voler explicar. Potser encara no em tenia prou confiança. De moment, en tenia prou tenint-lo com a amic, sabent que era humà, més humà que molts dels que ens envoltaven.

Els meus companys em repetien que no em refiés d’ell, que anés amb compte, que un dia tindria un ensurt. Jo els contestava que si hagués de témer a tots els que fan mala cara o tenen mal aspecte, no viuria tranquil. Els recordava que les aparences enganyen. Però no els veia gens convençuts. Es malfiaven d’ell i volien fer-me mala sang però no ho aconseguiren.

Un bon dia –o mal dia, diria jo- no aparegué més per la feina. Desaparegué sense deixar rastre. Feia temps que em deia que no s’hi trobava bé enmig d’aquella gent que el mirava amb rancúnia o temor. Em digué que no volia crear mal ambient ni tenir problemes amb ningú i que, si es quedava allà, tard o d’hora n’hi haurien. No el vaig poder convèncer. Marxà per no tornar. D’això farà un any i escaig.

Avui he llegit al diari una noticia que m’ha posat els pèls de punta. Han trobat un home mort en un carreró del Raval. Encara no han pogut descobrir la seva identitat. Anava indocumentat. Només han fet saber el seu aspecte: home d’uns cinquanta anys, alt i prim, nas aguilenc, cara granelluda i amb una cicatriu que li travessa la galta esquerra. La causa de la mort ha estat una ganivetada molt profunda al bell mig del cor. Es suposa que ha estat un enfrontament o venjança entre delinqüents habituals. La manera de vestir i l’aspecte de l’individu així ho fan sospitar.


En Pere Botero és un personatge de la mitología catalana. La llegenda és el viatge a l'infern d'en Pere Porter, també coneguda com la de les calderes d'en Pere Botero. S'ha relacionat, en els contes populars, amb un  ésser demoníac que sortia en les representacions dels Pastorets i servia per espantar a la canalla dient-los allò de que "si no us porteu bé anireu a parar a les calderes del Pere Botero" (N. del A.)
.

No hay comentarios:

Publicar un comentario