martes, 17 de noviembre de 2015

En Pere Botero



De vegades, la realitat es confon amb la ficció. O és a l’inrevés? Aquesta història podria molt bé ser real o fictícia. Tant se val. El nom del protagonista és inventat, això sí. La resta no se sap. En tot cas es podria dir allò de se non è vero, è ben trovato. És la curta història de la meva relació amb en Pere Botero.

Quan el vaig conèixer em va impressionar. Borni, amb el nas aguilenc, la cara granelluda i amb una cicatriu que li travessava la galta esquerra, em va donar la impressió d’estar davant d’un pirata dels que no et perdonen la vida. El nom i cognom no és que ajudessin gaire a refiar-se d’ell.

Després, a mida que el vaig anar tractant, descobrí que era un bon jan i que sota aquesta espantosa fesomia hi havia un home de molt bon caràcter. Educat, servicial i generós. Sempre tenia paraules d’ànim quan et veia trist o preocupat i no dubtava mai a donar-te un cop de mà si creia que et podia ajudar. A més, era un pencaire de mena, no com la majoria del personal, que són uns galtes.

De petit, a l’escola, li deien “el dimoni” i no només pel seu nom sinó també pel seu aspecte. Amb deu anys era molt alt i prim i les galtes se li ensorraven de tal manera que, amb els pòmuls tan prominents com tenia, se li feien unes arrugues molt lletges a banda i banda de la cara. Els cabells negres i punxeguts es veu que acabaven de donar-li l’efecte d’un diable dels Pastorets.

La cicatriu vingué després, als vint anys, quan feia el servei militar. Un milhomes burleta i amb mala gaita li posà el malnom de Frankenstein. Se les van tenir de valent. Però el fatxenda era perillós, dels que porten la navalla sempre a punt i en un descuit li va tallar la galta esquerra de dalt a baix. La manca de l’ull dret ja és una altra història. Mai me l’ha va voler explicar. Potser encara no em tenia prou confiança. De moment, en tenia prou tenint-lo com a amic, sabent que era humà, més humà que molts dels que ens envoltaven.

Els meus companys em repetien que no em refiés d’ell, que anés amb compte, que un dia tindria un ensurt. Jo els contestava que si hagués de témer a tots els que fan mala cara o tenen mal aspecte, no viuria tranquil. Els recordava que les aparences enganyen. Però no els veia gens convençuts. Es malfiaven d’ell i volien fer-me mala sang però no ho aconseguiren.

Un bon dia –o mal dia, diria jo- no aparegué més per la feina. Desaparegué sense deixar rastre. Feia temps que em deia que no s’hi trobava bé enmig d’aquella gent que el mirava amb rancúnia o temor. Em digué que no volia crear mal ambient ni tenir problemes amb ningú i que, si es quedava allà, tard o d’hora n’hi haurien. No el vaig poder convèncer. Marxà per no tornar. D’això farà un any i escaig.

Avui he llegit al diari una noticia que m’ha posat els pèls de punta. Han trobat un home mort en un carreró del Raval. Encara no han pogut descobrir la seva identitat. Anava indocumentat. Només han fet saber el seu aspecte: home d’uns cinquanta anys, alt i prim, nas aguilenc, cara granelluda i amb una cicatriu que li travessa la galta esquerra. La causa de la mort ha estat una ganivetada molt profunda al bell mig del cor. Es suposa que ha estat un enfrontament o venjança entre delinqüents habituals. La manera de vestir i l’aspecte de l’individu així ho fan sospitar.


En Pere Botero és un personatge de la mitología catalana. La llegenda és el viatge a l'infern d'en Pere Porter, també coneguda com la de les calderes d'en Pere Botero. S'ha relacionat, en els contes populars, amb un  ésser demoníac que sortia en les representacions dels Pastorets i servia per espantar a la canalla dient-los allò de que "si no us porteu bé anireu a parar a les calderes del Pere Botero" (N. del A.)
.

jueves, 5 de noviembre de 2015

Un conte de fantasmes

Tots portem un nen dins nostre. Deixeu-lo, doncs, sortir per uns instants. Potser gaudeixi d'aquest conte, l'últim d'aquesta sèrie. Per cert, creieu en els fantasmes?




En Luiset creia fermament en l’existència de fantasmes. Ell en veia un cada dia però els seus amics més amics no li feien cas.

―Si vols que et cregui, presenta-me’l –li digué en Manelet, el seu primer millor amic.
―Si existissin els fantasmes tothom els veuria –era de la opinió en Joanet, el seu segon millor amic.
―Jo no crec en els fantasmes. El meu pare diu que això són ximpleries –afegí la Roser, l’única amiga dels tres noiets.

En Lluiset, enrabiat per la incredulitat dels seus amics, es comprometé a demostrar-los que els fantasmes existien i que es podien veure. Ja veurien aquells descreguts com tenia raó. Es quedarien amb un pam de nassos, sí senyor.

L’única cosa que havia de fer, però, era convèncer al senyor Martí per a que comparegués davant dels seus amics.

El senyor Martí era, és clar, un fantasma. O potser hauríem de dir “el seu fantasma”, ja que només el podia veure ell.

―Senyor Martí, seria vostè tan amable de aparèixer-se davant d’uns amics meus? –li preguntà una nit.

El senyor Martí, que estava llegint un llibre als peus del llit del nen, aixecà el cap i traient-se les ulleres, contestà:

―Mira, Lluiset, els fantasmes no estem per espantar, fer burla, ni per participar en juguesques. Això que em demanes no és possible, ho sento.
―Però és que jo volia...
―Ja sé què volies: convèncer els teus amics de que els fantasmes existim.
―Doncs sí. És que no s’ho creuen i els he dit que...
―Que jo em materialitzaria. Però no veus que això no és seriós?
―Ja, però si no compleixo amb la meva paraula em prendran per un babau.
―Haver-ho pensat abans. Si m’ho haguessis dit t’hagués explicat que els fantasmes només podem mostrar-nos a les persones que creuen en nosaltres.
―Si us plau, si us plau. Només seria un momentet de res. Faci-ho per mi, senyor Martí. No vull ser el motiu de les seves burles.
―Ai Lluiset, Lluiset. Mira: qui són incrèduls de mena no hi creuran mai per molt que vegin una aparició.

Però davant la insistència d’en Lluiset, el senyor Martí no tingué més remei que claudicar. I així elaboraren un pla que satisféu a ambdós. Ara només calia posar-lo en pràctica.

El diumenge, després de missa, en Lluiset cità els seus amics al claustre de l’església.

―I ara què? –digueren tots tres alhora.
―Tranquils. Ho veureu quan hagi marxat tothom.

En Manelet, en Joanet i la Roser esperaven impacients alguna manifestació fantasmagòrica però res succeïa. Fins que una ombra aparegué darrere el pou que hi ha al bell mig del pati del claustre.

―Mireu, mireu allà, al pou –cridà en Lluiset.

Però abans que poguessin veure-li la cara, la figura corregué, sense quasi tocar els peus a terra, cap a la porta que dóna a la cripta que hi ha sota l’altar major.

―Som-hi, correu, que se’ns escapa –digué la Roser, entusiasmada i més valenta del que havien imaginat els seus companys.

Però tant el Joanet com el Manelet es quedaren palplantats sota una de les arcades on s’havien aixoplugat, com si tinguessin els peus clavats al terra.

―No volíeu veure un fantasma? –els escridassà en Lluiset-. Doncs a què espereu? No tingueu por, no heu de témer res. Ja us he parlat d’ell. És el senyor Martí, el meu fantasma particular i amic meu.

Quan les quatre criatures baixaren per les escales que els dugué a la cripta, fosca i humida, no veren ningú. Però en Lluiset, sabedor del pla, els assenyalà un banc mig corcat on trobaren una capa, un barret i unes ulleres. Tot d’una, sis ulls es dirigiren cap a la roba. Amb mans tremoloses, un a un la volien agafar però se’ls hi relliscava de les mans; era com voler agafar aigua. De cop i volta, però, la capa, el barret i les ulleres s’enlairaren i formaren una silueta humana que es posà dempeus davant una astorada audiència.

Tots, excepte el Lluiset, restaren muts i gelats com el glaç.

―Ho veieu, ho veieu com tenia raó –cridava en Lluiset tot fent saltironets.

Però com a única resposta, els tres amics sortiren de la cripta cames ajudeu-me i desaparegueren en un tres i no res.

En Lluiset i el senyor Martí es miraren bocabadats per la reacció dels
 vailets.

―Bé, digué en Lluiset, al menys ara creuran el què jo els hi deia.
―Jo no estaria tan segur –li respongué el senyor Martí.

Nen i fantasma tornaren a casa pensarosos. L’un desitjant que l’endemà els seus companys li donarien la raó; l’altre sospitant que la cosa no havia acabat. I com sap més el fantasma per vell que per fantasma, en senyor Martí no anà errat.

Quan el dilluns, en LLuiset entrà a classe, una riallada monumental esclatà tan bon punt s’assegué a la seva taula. L’únic que no reia era el mestre, que el mirava amb un esguard de retret. El càstig no es féu esperar. L’engany a un amic–i més amb premeditació i traïdoria- era un dels pitjors pecats i no es podia deixar sense un correctiu exemplar, segons el sorrut educador.

―Hagués pogut ser pitjor –li digué el senyor Martí al capvespre, quan en Lluiset arribà a casa i es tancà a la seva cambra tot plorós. Ja t’ho deia jo que, tot i veient-me, no es creurien que soc un fantasma.
―És que no ho entenc- digué en Lluiset entre singlots-. Que no ho van veure que vostè, un fantasma, apareixia i s’enlairava davant dels seus nassos? Com pot ser que diguin que tot era un muntatge?
―Doncs perquè quan algú no és capaç d’entendre una cosa prefereix creure que tot ha estat obra d’un enginy o d’un engany, per molt més difícil que resulti trobar-li una explicació lògica.
―I ara què? –es preguntà en veu alta en Lluiset.
―Els donaré un escarment –digué el senyor Martí enfurismat, veient tan dolgut el seu jove amic.
―Sí? De debò? Què farà, què farà?
―Mmm. M’ho rumiaré.

Des d’aquell dia, els nens del poble no podien viure en pau. Un fantasma, vestit amb capa i barret, els feia la guitza nit i dia. De dia els empaitava i els hi feia mil i una barrabassada. Per la nit, les seves manifestacions eren més feréstegues. No podien dormir de la por. Però no ho explicaven a ningú, ni als seus pares ni als seus millors amics, perquè sabien que ningú no els creuria.

―Això s’ha d’acabar, Lluiset. No puc més, estic baldat i ja tinc una edat –li digué el senyor Martí una nit.
―Ja m’ho imagino. Però que consti que va ser idea seva. Si ho vol deixar ho entendré. Això de fer de fantasma atemoridor ha de ser esgotador. Ai miri, m’ha sortit un rodolí.
―Mai m’hagués imaginat haver de fer aquest numeret espantant criatures. Ho deixo però abans faré una cosa per a que em recordin per sempre més.

En Lluiset no preguntà ni volgué saber, però el que el senyor Matí féu degué ser una cosa sonada, d’això en està segur, perquè ara els seus amics i companys el respecten i l’afalaguen d’allò més. El tracten com un Rei. I alhora sembla que el temen. En Lluiset es més feliç que mai.

No sabria dir quina és la moral d’aquest conte. Que no s’ha de dubtar mai d’un amic? Que la venjança és dolça? Potser que els descreguts paguen tard o d’hora la seva incredulitat? No ho sé. De fet, jo no crec en fantasmes i no m’ha passat res dolent ni estrany. Bé, llevat d’aquest malsons que...