jueves, 1 de octubre de 2015

Un conte de nans


En Joanet, amb sis anys, no havia vist mai un nan tret dels que sortien al circ, quan venia al poble, i que el feien riure tant amb les seves bestieses. Saltaven, ballaven i feien ganyotes per la pista, barallant-se com si s’haguessin tornat folls. Són homenets, homes petits –li deia en Joan, son pare. En Joanet creia que eren persones d’algun país molt llunyà on tothom era així de petit, com els barrufets, que vivien en un indret amagat i apartat dels ulls de la gent normal.

Un dia, quan en Joanet tornava a casa, en sortir de l’escola, es va trobar de sobte amb un d’aquells homenets. El circ feia dies que havia marxat. Com era doncs possible que un dels nans s’estigués encara al poble? Encuriosit, el seguí i veié que entrà al bar de la plaça. En Joanet parà l’orella.

-Necessito treball. No us caldrà pas ajuda al bar? –sentí que li preguntava al senyor Jaume, el propietari. 
-Però com vols que et contracti de cambrer si a prou feines arribes a la taula –li respongué aquell, amb una riallada.

El nan girà cua sense dir ni ase ni bèstia i sortí al carrer. Palplantat al mig de la plaça, encengué una cigarreta i s’assegué en un banc sota un frondós plàtan, trist i pensarós.

En Joanet s’assegué al seu costat.

-Hola –digué al cap d’una estona-. Em dic Joanet. I tu, com et dius?
-Em dic Pere però tinc altres noms. Al meu poble tothom em coneix com en Peret camacurta. Al circ era en Fredolic, però no pas perquè tingués fred sinó pel nom del bolet. -I davant la cara d’estranyesa del nen, continuà-. Tots els nans teníem nom de bolet: en Rovelló, el de la cara rogenca, en Rossinyol, massís de cos i groguenc de pell, en Cep, el del cabell castany i cara blanquinosa, i en Llanega, de pell bruna i llefiscosa.
-Ja t’he vist al circ fent tombarelles i moltes altres coses gracioses. Era molt divertit.
-Si, si. Molt divertit pel públic però si no fóssim nans, ningú riuria de les ximpleries que fem. Jo fa molt de temps que vull sortir d’aquesta vida. M’agradaria dur una vida con la de la resta de la gent, com la que tu tindràs quan siguis gran.
-Quans anys tens? –li preguntà en Joanet.
-Acabo de complir vint-i-cinc. I en porto més de deu treballant al circ.
-I a quin país vas néixer? No sembles estranger.
-Perquè no ho sóc d’estranger. Vaig néixer a la Pobla de Corrons, aquí al costat com qui diu.

I entre calada i calada a la cigarreta, en Pere li contà que havia nascut nan, una malaltia que no deixava créixer a les persones; que els seus pares eren “normals” –posant la paraula entre cometes amb els dits petits i rabassuts-; com fou la seva vida al poble fins que es decidí a ajuntar-se amb una colla de pallassos que organitzaven festes per els nens de bona família: d’aniversaris, comunions i demés celebracions. Fins que acabà treballant al Gran Circ Price, on el Joanet l’havia vist per primera i última vegada.

En Pere afegí que, havent decidit abandonar la vida circense, necessitava trobar un treball digne i seriós per primer cop a la seva vida. Estava fart de fer riure a la gent.

-Però al primer lloc on he preguntat, en aquest bar de la cantonada, m’han engegat a dida. Es veu que no tinc la talla suficient per servir les taules. T’ho pots creure? Suposo que la gent se’n riuria de mi i l’amo del bar prefereix no tenir problemes amb els clients. Hauré d’anar trucant de porta en porta.

En Joanet, després de pensar-s’ho uns minuts, el mirà amb els ulls il·luminats i li digué:

-T’agradaria treballar a la verema? El meu pare té unes vinyes. El raïm està a punt de ser collit, els ceps són baixets, més o menys de la teva alçada. Ho tindries fàcil ja que no t’hauries d’ajupir com fan els demés, la gent més alta. Clar que, de moment, només tindries feina per un mes però podria parlar amb el meu pare i potser et trobaria una feina per a la resta de l’any.
-Home, jo no tinc experiència amb això de collir raïm però ho he vist fer i puc aprendre. El que sí se’m dóna bé és el tast, –digué rient en Peret camacurta.

I així fou. Després de treballar dur a la verema, el pare d’en Joanet el va llogar com a ajudant a les bodegues, en la manufactura del vi. Treballant entre botes, amb el temps, en Pere demostrà ser un bon treballador i un tastavins excepcional. Avui és un famós sommelier en el millor restaurant de la comarca, Can Pere Botero, i del que en són propietaris en Joan i en Pere. En Joan fill –ja no vol  que li diguin Joanet- és un dels ajudants de cuina. Té molta bona mà amb els fogons. Algun dia en serà el Chef.

I aquesta és la historia de com un nan, un home de talla curta, incapaç, segons alguns, de servir taules, esdevingué un gran entès en vins i, per damunt de tot, un gran home. El seu proper projecte és obrir un nou restaurant on només hi treballarà gent petita. Ja té triat el nom: Can Fredolic.
 
 
Fotografía: Dos nans de circ. Obtinguda d'Internet

No hay comentarios:

Publicar un comentario