martes, 8 de septiembre de 2015

Un conte de lladres

Fa temps em van contar una història que no sabria dir si és real o imaginària, el què es coneix com a llegenda urbana. És la història dels “salats”, tres xicots d’un barri senzill que jugaren amb foc i que al final es van cremar.

En Fermín, en Lucas i l’Agustí formaven un trio de lladres de baixa estofa. Tenien poca experiència; això de la lladreria no era el seu fort però anaven fent. S’havien conegut a la “mili”. En Fermín era del nord, en Lucas del sud i l’Agustí era català i tots tres de pares sense estudis ni diners. Eren bastant curts de gambals però amb moltes ganes de triomfar a la vida. Però després d’escarrassar-se treballant d’això i d’allò no pogueren guanyar més que un souet per anar tirant i arribar amb prou feines a fi de mes.

Cansats, doncs, de ser uns pelats, decidiren unir els seus dots de “manetes” per dedicar-se a “viure de la sort aliena”, eufemisme que utilitzaven i que no volia dir altra cosa que aprofitar-se –perquè això de robar sona massa fort- del què els altres havien aconseguit gràcies a una feina digna.

Feia ja dos anys que es dedicaven a fer de lladregots, entrant a les vivendes de la gent del barri quan aquestes eren fora, treballant o de cap de setmana. Ho tenien tot ben controlat i fins ara els hi havia anat prou bé. Ningú del barri sospitava d’aquells joves tan agradables i ben educats amb els que es trobaven tot sovint a la fleca, al supermercat o a la farmàcia, per separat, és clar, no fos que malpensessin en veure’ls sempre junts. Aquests llocs eren una valuosa font d’informació per a les seves malifetes, llocs a on la gent xerra pels descosits sense temor a oïdes indiscrets. “Què feu aquest cap de setmana? Doncs anem al poble, a veure els pares”. Coses d’aquesta mena eren les que els hi obria la porta –és un dir- a les propietats dels demés sense el seu permís ni coneixement.

Sostreien tot el que podien arreplegar: algunes joies, alguns diners –no gaires- i poca cosa més, ja que la gent del barri no era per donar-los masses alegries i tampoc se’ls hi presentaven moltes oportunitats, i això d’anar a altres barris era massa perillós ja que les cares desconegudes fan sospitar més del compte. Al seu barri, en canvi, eren apreciats i coneguts com “els salats” perquè sempre contaven acudits quan s’ajuntaven –dia sí i dia també- al bar de la cantonada per guanyar-se la confiança de la clientela.

Un dia, en Lucas arribà amb una gran noticia: la senyora Ramona s’havia mort, l’enterraven l’endemà i ja sabeu els calerons i joies que deien que tenia, i que heretaria, per descomptat, la seva única neboda, aquella dona tan grassa i amb cara de gos que hi anava a veure-la molt de tant en tant.

Tindrien, doncs, un parell d’hores per fer de les seves abans que els veïns de l’escala tornessin de l’església i la família del cementiri. La porta era molt vella, que ja se l’havien mirada molts cops, així que la podrien esberlar amb un tres un no res. La resta seria bufar i fer ampolles.

Arribat el moment, el trio dels “salats” es presentaren puntualment a casa de la difunta a plena llum del dia. Si algú els veia a l’escala o al replà dirien que anaven a presentar el seu condol a la família de la malaguanyada veïna o qualsevol poca-soltada posant cara de babaus. Però no van trobar a ningú. Tingueren, doncs, el camí totalment expedit per a dur a terme la seva feina.

El pis era fosc com la boca del llop i amb olor de resclosit. Quasi semblava l’escenari d’una pel•lícula de por. Mobiliari vell i de ben segur corcat emplenava tots els racons. Les finestres tancades com si haguessin passat dies des de la desocupació de la vivenda. Amb l’ajut d’unes llanternes (amb tota certesa robades), s’endinsaren cap al que cregueren que era el dormitori de la finada amb la intenció d’escorcollar armari, calaixera i el que calgués. Un cop allà, decidiren obrir els llums per veure-hi millor atès que, amb les finestres closes, ningú podia observar-los des de fora. Quina sorpresa s’enduren al veure, palplantats davant seu, a tres individus somrient amb sornegueria fins que un d’ells digué: “No cal que busqueu. Tot el que la vella tenia de valor -poca cosa per cert- ja és nostre. Ho sentim però hem estat els primers en arribar”. I tocaren el dos tan tranquils.

Eren la Colla Pesigolla, com ells els anomenaven, aquell grapat de burletes tan tibats amb els que coincidien al bar a cada dos per tres, aquells que deien tenir una molt bona feina i que sempre anaven tan ben vestits. Qui els anava a dir que fossin uns lladres!

Els tres "salats" van quedar amb un pam de nassos. Aquells tres els hi havien passat al davant. I amb això aprengueren dues lliçons: 1) que les aparences enganyen i 2) que qui no corre, vola.

Fins aquí la història no seria un conte exemplar, ni molt menys; no hi va haver escarment, ans el contrari, ja que des d’aleshores foren més ambiciosos i agosarats, volien dur un tren de vida con el dels seus competidors. I ves per on que, amb el temps, “els salats” i “la colla pessigolla” esdevingueren amics, formaren una banda amb més ínfules i acabaren fent d’atracadors, coneguts com “la banda dels sis”.

Es diu que ara mateix duen una vida tranquil•la a Can Brians i que sembla que en tindran per un grapat d’anys, compartint sostre i ranxo.

Després de tot, en Fermín, en Lucas i l’Agustí deuen haver aprés una nova lliçó, la millor de totes: que qui camina mal camí, no fa bon pas a la fi.

I un gos i un gat, aquest conte s’ha acabat.
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario