miércoles, 12 de agosto de 2015

Un conte de rucs



Hi havia una vegada un home que tenia dos rucs, en Melic i en Maluc, ja massa vells per a fer-los treballar al camp. Vivien al mas on l’amo, en Pere Pagès -cognom molt adient a la seva professió-, els tenia sempre tancats a l’estable junt amb dos poltres negres, esvelts i nerviüts, recentment adquirits en el mercat de bestiar que cada any tenia lloc al poble. Per a què voldria l’amo aquells dos exemplars era una incògnita. Però, és clar, què podien saber?, ells només eren uns rucs.

Els dos vells animals, companys i amics de tota la vida, gairebé no es feien amb els nouvinguts, massa joves, orgullosos i de bona raça per tenir quelcom en comú. Cada cop que un dels rucs els dirigia la paraula per donar-los una opinió o un consell, els cavalls es giraven de cul, mirant-los de reüll i dient-los, despectivament, que tanquessin aquella bocassa, que total eren uns rucs que no sabien res de res. Ells havien estat comprats per la seva intel·ligència, elegància i coratge, per participar en concursos d’equitació; en canvi ells tan sols eren uns animals de càrrega que no servien per a res més.

Un dia, o millor dit una nit, entraren al mas uns lladres, un gras i baixet i l’altre alt i prim, amb molt males intencions, com les de tots els lladres. No van tenir prou amb endur-se tot el de valor que varen trobar i deixar l’amo mig mort de les garrotades sinó que també aparegueren a l’estable per veure si hi havia algun animal d’utilitat o digne de ser venut a un comprador sense escrúpols.

Quan els dos malvats veieren aquells dos exemplars tan bonics se’ls obriren els ulls de bat a bat i amb els garrots que havien fet servir per estomacar a en Pere Pagès, els amenaçaren i colpejaren fins que els cavalls, aterrits, es refugiaren en un racó de l’estança demanant clemència amb la mirada. Els rucs ho contemplaven tot des de l’altre extrem de l’estable sense saber molt bé què fer i fins i tot dubtant si pagava la pena intervenir en defensa d’aquells dos poltres arrogants i malcarats.

Finalment els rucs es miraren i prengueren una decisió en comú. Quan els dos lladres anaven a passar pel coll dels esfereïts pura sang els llaços que l’amo feia sevir per domar-los, en Melic es llançà a mossegar la cama del més gras, que Déu n’hi do el pernil que tenia per cuixa, i en Maluc li donà al més alt una coça de tal magnitud que l’home sortí volant per la finestra més propera. El resultat de la intervenció –total, una rucada-  fou que els dos intrusos fotessin el camp més esperitats que si els perseguissin mil dimonis, deixant a terra tot el que havien pogut arrambar.

Mentre els dos poltres encara panteixaven i tremolaven de por en un racó de la cavallerissa, els rucs s’endinsaren a la masia per veure què hi podien fer per l’amo, si és que encara era viu. En veure’l inconscient però amb vida, el pujaren al llom d’un d’ells i s’aproparen al poble per portar-lo a cal metge, a qui van despertar amb els seus escandalosos brams.

 
L’any següent, a la fira del bestiar, un parell de poltres negres, esvelts però una mica esporuguits, eren a la venda per un preu molt econòmic. L’últim dia de mercat, un pagès morrut i amb cara de males puces, els comprà pensant que l’hi podrien fer un bon servei al camp, no se’ls imaginà fent altra cosa que no fos ajudar-lo a llaurar o fent girar la roda del molí. En Melic i en Maluc, que havien anat a la fira amb l’amo –ara se’ls enduia a tot arreu com si fossin animals de defensa i companyia- se’ls miraven amb pena i satisfacció alhora.

I és que no s’ha de jutjar a ningú per les aparences. Mai de sap el que pot donar de sí un ruc. I si són dos, encara més.