viernes, 17 de julio de 2015

Un conte d'oficinistes



Hi havia una vegada un vell oficinista que duia més de cinquanta anys treballant a la mateixa empresa. Es volia jubilar i no el deixaven. Deien que era indispensable en el lloc que ocupava. Però ell sabia la veritat: el seu sou era tan minso que no trobarien ningú disposat a treballar per aquella misèria. Tot el personal de l’empresa era gran, per idèntic motiu, però en Joan era el més vell i el més antic en escreix.

Però és que la pensió de jubilació encara seria més escarransida i tot per haver-se deixat entabanar amb allò de “Però si ets encara molt jove. Ja et donarem d’alta a la Seguretat Social més endavant, quan siguis més gran, que les coses, ja ho veus, no rutllen massa bé ara mateix”. I això va durar quaranta anys.

Havia entrat a Can Misèries, nom amb el que coneixien al poble a la fàbrica de tractors, quan en Joan Cabré, el vell oficinista, tenia quinze anys i el senyor Negrer, l’amo, quaranta. Ara ell ja anava camí dels vuitanta, l’amo era mort i enterrat feia un grapat d’anys i eren el seu únic fill i un soci, en Julià Explotador, els que diuen el negoci.

Mai havia estat malat, mai havia faltat a la feina. Entrava el primer i sortia l’últim. Així cada dia feiner, de set en punt del matí a set i escaig del vespre. Orgullós de la seva tasca a Negrer i fill, S.L. primer i a Negrer & Explotador, S.L. després, declarà en moltes ocasions que pensava morir-se al peu del canó. El que no es pensà quan ho digué era que aquell canó fos tan feixuc, resistís tant de temps i que a la seva edat encara li trauria llustre.

El dia del seu vuitantè aniversari va ser el primer dia de sa vida laboral que va demanar festa a la feina. Mai abans no ho havia fet, ni quan va néixer l’Ignasi, el seu fill. Però ara tenia un motiu prou important: l’havien trucat de l’hospital; l’Ignasi havia sofert un accident amb la moto i l’havien entrat al quiròfan. Semblava greu.

A la Lluisa, la dona, no li diria res, tampoc no ho entendria. Només li ho va dir a la Mercè, la seva cuidadora, un membre més de la família, i és clar, al senyor Negrer fill.

-Què hi pot fer vostè a l’hospital? Només nosa. No veu que no el podrà veure, al seu fill, home de Déu! Vagi a l’hora de plegar, que ja haurà sortit de l’operació –li digué assenyalant-li amb la mirada la porta del despatx perquè tornés al seu lloc.

Però en veure que en Joan no feia cas del seu consell i que arreplegava l’abric, la bufanda i la bossa de mà disposat a marxar, el va escridassar:

-Senyor... dellonces, miri que si se’n va abans de l’hora de plegar, li haurem de descomptar les hores perdudes i els temps que corren no estan per perdre diners així com així.
 
 
L’endemà en Joan arribà tard a la feina. Un fet extraordinari que no va passar desapercebut per ningú. Tothom s’imaginava el pitjor. “Pobre home, una dona mentalment discapacitada i ara un fill vés a saber com; això si és viu” –pensaven.

Però a les deu i deu en Joan entrà a l’oficina amb pas decidit i cara de felicitat, i abans que el senyor Fatxenda, el cap de personal, el pogués reprendre, va dir en veu alta:

-He vingut a recollir les meves poques pertinences. Molt de gust i que ho passin bé -anava a dir “i que els bombin” però es contingué. I adreçant-se al senyor Fatxenda, que el mirava badant boca, afegí- Ja em dirà quan puc passar a signar la liquidació. Adéu-siau! –cridà tot sacsejant un paperet com qui revolta una banderola com a senyal de benvinguda a un mandatari estranger. I girà cua eixint per la porta gran esperitat, com si tingués por que l’enxampessin i no pogués sortir d’allà mai més.

-Què duia el senyor... deixonces als dits? -preguntà el soci d’en Negrer, motejat pel personal com “el senyor torracollons”, que estava present.
-Doncs no estic segur senyor torra... vull dir senyor Explotador, però semblava un bitllet de loteria.
 
 
Aquell matí, quan l’Ignasi despertà de l’operació i veié el seu pare assegut als peus del llit, posà uns ulls com a plats i mirant-lo amb cara de boig començà a agitar els braços enguixats, que més aviat semblava un ocell espaordit. La cartera, on és la cartera, cridava mirant al seu voltant com aquell que ha perdut quelcom valuós. I és que la sort ve quan un menys l’espera. L’Ignasi, pobre xicot,  anava atabalat perquè li havia tocat el premi gros de la loteria, un grapat de milions. No veié que el semàfor s’havia posat vermell i és clar, passa el que passa.

-Vagi a corre-cuita al banc, pare, i ingressi aquest bitllet. Som milionaris! –li digué.
-Ara mateix hi vaig, fill meu -contestà, i després de rumiar-s’ho uns segons afegí- però abans he de passar per la feina, que he d’acabar una tasca pendent.
 
 
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario