miércoles, 8 de julio de 2015

Un conte de rics



En Jofre, als seus cinquanta anys, no havia hagut de treballar en sa vida. Fill, nét i besnét de milionaris, duia una vida regalada però avorrida i insubstancial. Només llevar-se, ho tenia tot preparat. No havia de fer res per si mateix. Tot ho deixava en mans del servei. Tot li ho feien. No anava enlloc si no era estrictament necessari. Fins i tot el metge l’anava a visitar a casa seva. Cuinera, majordom, cambrera, xofer i fins i tot un secretari personal vetllaven, nit i dia, pel seu benestar.

Un  dia, però, va haver de sortir de casa a peu. El xofer s’havia posat malalt per primer cop a sa vida i en Jofre no s’havia volgut treure mai el carnet de conduir. Una obligació ineludible va ser la culpable d’aquest contratemps: la reunió mensual del consell d’administració de l’empresa que va heretar dels seus avantpassats. No hagués estat apropiat ni pràctic reunir a tots el membres del consell a casa seva. Afortunadament la seu de l’empresa era a només mitja hora a peu tirant llarg.

Però pel camí va tenir una trobada inesperada: a la cantonada de davant de l’oficina un home de mitjana edat, assegut en una mena de tamboret plegable, tocava la guitarra i cantava cançons d’en Serrat. I ho feia prou bé. La funda oberta de la guitarra recollia les monedes que els vianants li lliuraven.

En Jofre se’l mirà de fit a fit. Aquella cara li era familiar. Tot d’una el va reconèixer.

-Jaume? Jaume Tresserras? –exclamà-. Què hi fas aquí? –li preguntà un cop acabà la cançó.
-Home, Jofre, quant de temps sense veure’t –exclamà l’interpel·lat-. Doncs ja ho veus. Fent de músic del carrer per poder viure. És una llarga història- afegí amb cara de circumstàncies i ganes de xerrar.
-Ara no puc entretenir-me, faig tard a una reunió –li contestà en Jofre-. Vine un dia a casa i en parlem. I dit això desaparegué entre la gentada que farcia el carrer a aquella hora.

-Vaja! D’una bona m’he lliurat –pensà en Jofre mentre caminava a pas lleuger-. Qui ho hagués dit mai, en Tresserras pidolant pels carrers. Amb la fortuna que va heretar del seu pare! Encara era més ric que jo i mira’l ara. On s’ha vist! Per sort me l’he pogut treure de sobre. Segur que m’hagués demanat diners. Com ha de venir a veure’m a casa si no deu saber on visc? Ni tan sols li he donat temps a preguntar-m’ho –anava rumiant en Jofre alleugerit.

A dos quarts de cinc de la tarda, quan en Jofre trencava el son, aclaparat per la calor d’un juliol més xafogós que mai, va sonar el timbre de la porta. Al cap d’uns instants, un majordom atemorit per haver-li destorbat un del moments més gratificants del dia, li anunciava la presència, al saló, d’un “vell amic”, tal com el visitant s’havia fet anunciar.

Quan en Jofre es presentà davant el nouvingut, veié, astorat, que qui l’havia vingut a veure era en Tresserras qui, palplantat al bell mig de l’estança, li somreia amb un aire sorneguer.

-Què vols? –li etzibà en Jofre sense miraments.
-Que què vull? M’has dit aquest matí que et vingués a veure –li respongué el visitant amb una mitja rialla.

I davant el silenci enutjós de l’amfitrió, afegí:

-Creies que no et trobaria, oi? Doncs aquí em tens, per donar-te un cop de mà, que et fa bona falta.
-Però què dius? I ara! A mi no em cal el teu ajut ni el de ningú –li replicà un Jofre irat.
-Tu estaràs podrit de diners però portes una vida insípida i estàs més sol que un mussol. Jo, en canvi, soc feliç vivint com visc.
-Això no t’ho creus ni tu. Si vius al carrer i has de pidolar per mantenir-te viu. Tu sí que deus estar sol i...
-No tinc família, com tu, però tinc molts amics, vaig on vull i faig el que vull sense dependre de ningú. Es pot dir que estic sol però no em sento sol –el va interrompre en Jaume Tresserras.

En Jofre, enutjat, contraatacà:

-Doncs si tan bé vius, què hi fas aquí. Què vols de mi. Diners?
-Ja t’he dit que he vingut a donar-te un cop de mà.
-Un cop de mà? A què et refereixes, si es pot saber? M’ensenyaràs a tocar la guitarra, potser? –preguntà en Jofre amb sorna.
-No, faré que canviïs de vida i que siguis feliç. Quan t’he vist aquest matí he mirat dintre teu i només he vist tristor i buidor.

En Jofre, bocabadat, s’assegué. Mirant  fixament aquell antic company amb qui va estudiar la carrera per després prendre cadascú el seu camí portant els negocis familiars, se sentí derrotat i comprengué que en Jaume tenia raó. No havia estat mai feliç des que hagué de succeir el seu pare al davant de l’editorial. No tenia família ni amics, només diners a cabassos que no li havien ajudat a trobar la felicitat. Més aviat a l’inrevés, ja que eren molts els que l’envejaven i molts eren també els enemics que esperaven que ensorrés el negoci familiar gràcies a la manca d’interès del que feia gala.

-I com creus que em pots ajudar a ser feliç? –acabà preguntant, ara encuriosit.
-Doncs dormint a l’hotel de les mil estrelles –digué el seu vell amic d’estudis.
-Dormint a l’hotel de les mil estrelles? Però que has perdut l’enteniment o és que em vols prendre el pel?
-De cap de les maneres. Vine amb mi aquesta nit i ho veuràs.
 
No era precisament un hotel a l’ús però no el va decebre gens ni mica. Feia molts molts anys que no jeia damunt una catifa de gespa sota un cel estrellat. La nit era càlida però la sensació d’aire renovat l’envaïa de cap a peus. La volta del cel lluïa més que mai. No sabria dir si eren milers o milions d’estels els que esguardaven els seus ulls però aquella imatge el va fer reflexionar, prendre consciència de què i qui era. Veure’s tan petit davant l’Univers no el féu sentir insignificant, ans al contrari, es veié més gran que mai, amb ganes de lluitar per la seva llibertat, per afrontar la seva existència amb una nova perspectiva, per saber, en definitiva, gaudir de la vida.

L’estada a l’hotel de les mil estrelles fou de franc i en Jofre hi torna tot sovint, especialment les nits en que té el cap enterbolit de tants mals de cap que li dóna l’editorial. Per cert, aquesta ha sofert una profunda renovació. Nou personal encapçala l’empresa i un nou consell d’administració controla el negoci. També hi ha entrat un nou empleat, a mitja jornada ja que ha de compaginar la feina com a comptable amb la de músic del carrer.

Ara, el temps lliure, en Jofre el dedica a aprendre a tocar la guitarra.
 
 

2 comentarios:

  1. Me ha gustado este relato Josep¡¡¡¡ es que los amigos son los amigos¡¡¡ Y me gusta el nombre del blog¡¡¡ eres el artista de los blogs¡¡¡

    ResponderEliminar
  2. Vaya, Lola, tú por aquí! Qué grata sorpresa! Bienvenida seas.
    Me alegra que te haya gustado este cuento. Acabo de hacer algún pequeño retoque pues, leyéndolo mientras me esperaba en la peluquería, qué cosas, he visto algún gazapo y alguna repetición. Y seguro que alguna cosa más debe haber quedado pero con el catalán me siento más inseguro. Espero ir mejorando.
    Muchas gracias por pasarte por aquí, pues ya ves que este blog es un páramo aunque, según el contador, recibe visitas aunque no dejen mensaje alguno.
    Un abrazo y que pases unas felices vacaciones.

    ResponderEliminar