miércoles, 29 de julio de 2015

Un conte de bruixes



Fa molts molts anys, a Vilanova de Bellpuig, un poble del Pla d’Urgell, hi vivia la Dolors Armengol, coneguda pels vilatans com “la bruixa Lola”. D’una edat indeterminada però que tothom calculava de més de cent anys, vivia sola a l’última (o la primera, segons es mirés) casa del poble.

Uns deien que l’havien vista volar de nit damunt una escombra; d’altres transformada en un corb enorme que, amb les seves urpes, treia els ulls dels pobres desgraciats amb els que es creuava; i els més agosarats juraven que convertia en un gat negre als seus enemics.

Amb raó o sense, gairebé tot el poble la temia i alguns, fins i tot, l’odiaven. Assabentada de tot això, la Lola vivia, tanmateix, tranquil·la i passava els dies collint herbes medicinals i les nits preparant pocions i ungüents que després venia pels pobles dels voltants ja que sabia prou bé que a Vilanova de Bellpuig ningú gosaria provar-los.

Un dia arribà al poble l’Isidre Gonyalons, el nou metge per fer-se càrrec de la consulta del poble que havia quedat recentment vacant. Tan aviat com el doctor Gonyalons prengué possessió del càrrec, rebé la visita d’una petita delegació de bons ciutadans, encapçalats per mossèn Perramón, el capellà octogenari encarregat de la parròquia. Tots li digueren el mateix:

-Doctor, vagi en compte amb la bruixa Lola. Tots els que l’han precedit han acabat malament. No en tenim proves però han anat desapareixent l’un darrera l’altre.
-Ja en he sentit a parlar d’aquest conte de bruixes –els contestà l’Isidre-. Però jo no crec en bruixes i vostès farien bé oblidant-se d’aquestes poca-soltades.
-Poca-soltades? –digué enfurismat el vell capellà-. Es nota que vostè és un jove descregut. Però no badi i estigui a l’aguait perquè a la Lola no li agrada la competència i un dia d’aquest acabarà igual que l’Antoni Bruguera, el Pere Ermengol i tants d’altres que, ignorant els nostres consells,  s’atreviren a ocupar el lloc de metge en aquest poble.

Avorrit de sentir, dia rere dia, tantes històries absurdes sobre la presumpta bruixa, l’Isidre decidí anar a conèixer-la i extreure les seves conclusions. “De segur que només és una dona esquerpa i estrafolària que fa de curandera i res més. Tots plegats són un ramat d’ignorants” –es deia a sí mateix mentre es dirigia a l’última (o la primera, segons es mirés) casa del poble.

Després de fer tres trucs a la porta, aquesta s’obrí i aparegué una cara coberta de mil i una arrugues, que gairebé semblava una pansa gegant, amb un nas com una botifarra esparracada i uns ulls rodons i grossos com dues prunes marcides que l’escrutaren de dalt avall.

-Qui ets i què vols –li preguntà sense cap mena de mirament.

L’Isidre, de sobte esporuguit per l’aspecte de l’anciana, contestà amb veu més tremolosa del què hagués volgut:

-Soc, ejem, soc el nou metge del poble. Em dic Isidre Gonyalons i venia a...
-Tant se me’n fot qui siguis, com et diguis i a què collons venies. Vés-te’n d’aquí ara mateix i deixa’m en pau –li escridassà la vella, tancant-li la porta als nassos.

Però l’Isidre, tossut com era i picat per la curiositat després d’aquesta topada, no s’acontentà amb tocar el dos i aquí no ha passat res. Volia saber com era aquella dona tan estranya i què feia exactament per guanyar-se la vida. Només volia sortir de dubtes per poder demostrar a tots els supersticiosos del poble, un bon grapat per cert, que eren un ximplets.

El jove metge sabé pels seus veïns, espietes i confidents, que la Lola anava cada diumenge a Mollerussa però ningú havia gosat a seguir-la no fos que... “De segur que hi va a oferir els seus encanteris i pocions màgiques a pobres infeliços i vagi vostè a saber si també a altres bruixes” –li digueren. Fins i tot li informaren de quin cotxe de línia prenia i a quina hora sortia de casa per anar fins la carretera a esperar-lo. Tant el burxaren que l’Isidre es veié forçat a preparar un pla, que consistí en seguir-la fins al mercat de la capital de la comarca i veure què hi feia exactament.

El diumenge que havia de dur a terme el seguiment plovia a bots i barrals i feia un fred que pelava. L’Isidre, aixoplugat sota un paraigües i mig amagat a la cantonada del davant, veié com la Lola sortia de casa amb pas lleuger, segurament cap a la parada del cotxe de línia. Tot i el mal temps, el jove no volgué desaprofitar l’ocasió i la seguí convenientment disfressat de camperol encara que amb el breu cara a cara que havien tingut dies abans no era probable que la vella el recordés i molt menys el reconegués.

Després d’un quart d’hora de viatge, en arribar a la plaça del mercat de Mollerussa, on el cotxe de línia tenia l'última parada, la pluja havia minvat però els núvols encara eren d’un gris fosc amenaçador. Tan bon punt la vella posà els peus a terra, s’endinsà pel laberint de carrerons que formaven les parades ambulants del mercat amb una agilitat impròpia d’una dona de la seva edat. L’Isidre corregué per no perdre-la però la gentada li impedia caminar amb pas lleuger. Quan la va tornar a veure accelerà la marxa però un gat negre i gros se li tirà al damunt, el féu ensopegar rodolant per terra amb un terrabastall de mil dimonis produït per la caiguda de pots, cassoles i tota mena d’estris d’una de les parades. Quan l’Isidre s’incorporà, avergonyit i desfent-se en disculpes, la pluja tornà a caure amb força. Alçà el cap per mirar el cel desdibuixat per les gotasses que queien sense pietat i llavors li semblà veure-la. Al damunt d’una torrassa que donava a la plaça hi havia una figura negra i geperuda. Era ella sens dubte. De lluny pogué veure com el guaitava amb aquells ulls inconfusibles. Potser fou que l’aigua li enterbolia també la vista i fins i tot l’enteniment però veié que la vella saltava al buit i es convertia en un ocellot negre, com un corb gegant, que s’allunyava volant fent un grall que li posà els pels de punta. Curiosament, ningú s’adonà del què passava sobre els seus caps xops per la cortina d’aigua que queia com mai recordava haver vist.

El jove metge se sentí tot d’una molt cansat, com si hagués envellit mil anys. Decidí, doncs, tornar al poble amb les mans buides i el cap bullint i descansar. Ja ho tornaria a provar una altra volta. Però amb el que havia vist, o li havia semblat veure, no ho tenia gens clar. Quan arribà a casa, trobà clavada a la porta una nota desdibuixada per l’aigua de la pluja escrita amb una cal·ligrafia pròpia d’un escolar de primer grau. La nota deia així:

Para compte amb el que fas, no sigui que t’hagi de convertir en un altre dels meus gats. Tingues més seny que els altres i no m’obliguis a fer ús dels meus poders. Deixa’m en pau i jo et deixaré amb pau a tu.

Quan els veïns li preguntaren si havia descobert quelcom d’estrany allà a Mollerussa, l’Isidre contestà amb un somriure sorneguer tot dient: “però què voleu que descobrís, ximples? Res de res”.

I així passaren els anys. L’Isidre féu de metge fins que es jubilà, als setanta anys. Quan li va arribar el relleu, un jove vingut de Lleida, el vell doctor Gonyalons decidí no posar-lo en antecedents. Ja s’ho trobarà –pensà-. Prou que li ho explicaran els tafaners de sempre. I quan li ho hagin explicat que faci el que vulgui. No vull tenir res a veure amb aquesta història. Jo ara aprofitaré a fer el que no he pogut fer en tots aquests anys: fotre el camp d’aquest poble tan aviat com pugui.

I així, generació rere generació continuaren les murmuracions sobre aquella dona més vella que Matusalem, coneguda com la bruixa Lola, que, segons les males llengües, tenia més de tres-cents anys i un munt de gats negres i grossos a casa seva.

I és que si no vols problemes no et fiquis on no et demanen.
 

 

martes, 21 de julio de 2015

Jana (II)


Ja estàs aquí. Ja has sortit a la llum del dia després de mesos de reclusió. S’han acabat les preguntes i les frases acostumades. Com serà? A qui s’assemblarà? Mentre vingui bé... Sense faltar aquella de l’hora ben curta.

A la joia de saber-te creixent dins el cau matern, li ha seguit la de veure’t, per fi, entre nosaltres. Per uns moments el món s’ha aturat, ha deixat de donar voltes i has estat tu el centre del nostre univers, el sol que ens ha portat el caliu i una nova vida que volem viure per molts anys al teu costat.

Ens hem emocionat i llàgrimes has provocat de l’alegria i emoció de conèixer-te després de tan llarga espera. Només contemplant-te, tan menuda, has omplert els nostres cors d’una felicitat immensa. Els nostres ulls no es cansen de mirar-te ni les nostres mans d’acariciar-te; els nostres braços es disputen el teu cosset per bressolar-te i acaronar-te amb la tendresa que ens despertes.

A qui t’assembles ja poc importa, de quin color seran els teus ulls és el de menys. Siguis com siguis, seràs la nineta dels nostres, aquests ulls que es van enamorar de tu tan bon punt van contemplar la teva imatge fràgil i desvalguda.

Casa nostra te un nou motiu de celebració, les portes s’han obert de bat a bat per donar-te la benvinguda, acollint-te com el membre més estimat. Seràs, sense dubte, la flor més cuidada del jardí que és aquesta gran família que t’has trobat amb els braços oberts.

Sigues novament benvinguda, Jana, la nostra primera neta, que els nostres ulls ja  t’han conegut, els nostres braços ja t’han acollit, els nostres llavis ja t’han besat i les nostres veus ja t’ha fet arribar les primeres falagueries.

Del que et vaig dir quan encara vivies en un món de foscor i quietud, resta dempeus un desig encara no satisfet però que espero veure complert ben aviat: fer d’avi contacontes.

Fins ara, després i sempre, estimada Jana.



viernes, 17 de julio de 2015

Un conte d'oficinistes



Hi havia una vegada un vell oficinista que duia més de cinquanta anys treballant a la mateixa empresa. Es volia jubilar i no el deixaven. Deien que era indispensable en el lloc que ocupava. Però ell sabia la veritat: el seu sou era tan minso que no trobarien ningú disposat a treballar per aquella misèria. Tot el personal de l’empresa era gran, per idèntic motiu, però en Joan era el més vell i el més antic en escreix.

Però és que la pensió de jubilació encara seria més escarransida i tot per haver-se deixat entabanar amb allò de “Però si ets encara molt jove. Ja et donarem d’alta a la Seguretat Social més endavant, quan siguis més gran, que les coses, ja ho veus, no rutllen massa bé ara mateix”. I això va durar quaranta anys.

Havia entrat a Can Misèries, nom amb el que coneixien al poble a la fàbrica de tractors, quan en Joan Cabré, el vell oficinista, tenia quinze anys i el senyor Negrer, l’amo, quaranta. Ara ell ja anava camí dels vuitanta, l’amo era mort i enterrat feia un grapat d’anys i eren el seu únic fill i un soci, en Julià Explotador, els que diuen el negoci.

Mai havia estat malat, mai havia faltat a la feina. Entrava el primer i sortia l’últim. Així cada dia feiner, de set en punt del matí a set i escaig del vespre. Orgullós de la seva tasca a Negrer i fill, S.L. primer i a Negrer & Explotador, S.L. després, declarà en moltes ocasions que pensava morir-se al peu del canó. El que no es pensà quan ho digué era que aquell canó fos tan feixuc, resistís tant de temps i que a la seva edat encara li trauria llustre.

El dia del seu vuitantè aniversari va ser el primer dia de sa vida laboral que va demanar festa a la feina. Mai abans no ho havia fet, ni quan va néixer l’Ignasi, el seu fill. Però ara tenia un motiu prou important: l’havien trucat de l’hospital; l’Ignasi havia sofert un accident amb la moto i l’havien entrat al quiròfan. Semblava greu.

A la Lluisa, la dona, no li diria res, tampoc no ho entendria. Només li ho va dir a la Mercè, la seva cuidadora, un membre més de la família, i és clar, al senyor Negrer fill.

-Què hi pot fer vostè a l’hospital? Només nosa. No veu que no el podrà veure, al seu fill, home de Déu! Vagi a l’hora de plegar, que ja haurà sortit de l’operació –li digué assenyalant-li amb la mirada la porta del despatx perquè tornés al seu lloc.

Però en veure que en Joan no feia cas del seu consell i que arreplegava l’abric, la bufanda i la bossa de mà disposat a marxar, el va escridassar:

-Senyor... dellonces, miri que si se’n va abans de l’hora de plegar, li haurem de descomptar les hores perdudes i els temps que corren no estan per perdre diners així com així.
 
 
L’endemà en Joan arribà tard a la feina. Un fet extraordinari que no va passar desapercebut per ningú. Tothom s’imaginava el pitjor. “Pobre home, una dona mentalment discapacitada i ara un fill vés a saber com; això si és viu” –pensaven.

Però a les deu i deu en Joan entrà a l’oficina amb pas decidit i cara de felicitat, i abans que el senyor Fatxenda, el cap de personal, el pogués reprendre, va dir en veu alta:

-He vingut a recollir les meves poques pertinences. Molt de gust i que ho passin bé -anava a dir “i que els bombin” però es contingué. I adreçant-se al senyor Fatxenda, que el mirava badant boca, afegí- Ja em dirà quan puc passar a signar la liquidació. Adéu-siau! –cridà tot sacsejant un paperet com qui revolta una banderola com a senyal de benvinguda a un mandatari estranger. I girà cua eixint per la porta gran esperitat, com si tingués por que l’enxampessin i no pogués sortir d’allà mai més.

-Què duia el senyor... deixonces als dits? -preguntà el soci d’en Negrer, motejat pel personal com “el senyor torracollons”, que estava present.
-Doncs no estic segur senyor torra... vull dir senyor Explotador, però semblava un bitllet de loteria.
 
 
Aquell matí, quan l’Ignasi despertà de l’operació i veié el seu pare assegut als peus del llit, posà uns ulls com a plats i mirant-lo amb cara de boig començà a agitar els braços enguixats, que més aviat semblava un ocell espaordit. La cartera, on és la cartera, cridava mirant al seu voltant com aquell que ha perdut quelcom valuós. I és que la sort ve quan un menys l’espera. L’Ignasi, pobre xicot,  anava atabalat perquè li havia tocat el premi gros de la loteria, un grapat de milions. No veié que el semàfor s’havia posat vermell i és clar, passa el que passa.

-Vagi a corre-cuita al banc, pare, i ingressi aquest bitllet. Som milionaris! –li digué.
-Ara mateix hi vaig, fill meu -contestà, i després de rumiar-s’ho uns segons afegí- però abans he de passar per la feina, que he d’acabar una tasca pendent.
 
 
 

miércoles, 8 de julio de 2015

Un conte de rics



En Jofre, als seus cinquanta anys, no havia hagut de treballar en sa vida. Fill, nét i besnét de milionaris, duia una vida regalada però avorrida i insubstancial. Només llevar-se, ho tenia tot preparat. No havia de fer res per si mateix. Tot ho deixava en mans del servei. Tot li ho feien. No anava enlloc si no era estrictament necessari. Fins i tot el metge l’anava a visitar a casa seva. Cuinera, majordom, cambrera, xofer i fins i tot un secretari personal vetllaven, nit i dia, pel seu benestar.

Un  dia, però, va haver de sortir de casa a peu. El xofer s’havia posat malalt per primer cop a sa vida i en Jofre no s’havia volgut treure mai el carnet de conduir. Una obligació ineludible va ser la culpable d’aquest contratemps: la reunió mensual del consell d’administració de l’empresa que va heretar dels seus avantpassats. No hagués estat apropiat ni pràctic reunir a tots el membres del consell a casa seva. Afortunadament la seu de l’empresa era a només mitja hora a peu tirant llarg.

Però pel camí va tenir una trobada inesperada: a la cantonada de davant de l’oficina un home de mitjana edat, assegut en una mena de tamboret plegable, tocava la guitarra i cantava cançons d’en Serrat. I ho feia prou bé. La funda oberta de la guitarra recollia les monedes que els vianants li lliuraven.

En Jofre se’l mirà de fit a fit. Aquella cara li era familiar. Tot d’una el va reconèixer.

-Jaume? Jaume Tresserras? –exclamà-. Què hi fas aquí? –li preguntà un cop acabà la cançó.
-Home, Jofre, quant de temps sense veure’t –exclamà l’interpel·lat-. Doncs ja ho veus. Fent de músic del carrer per poder viure. És una llarga història- afegí amb cara de circumstàncies i ganes de xerrar.
-Ara no puc entretenir-me, faig tard a una reunió –li contestà en Jofre-. Vine un dia a casa i en parlem. I dit això desaparegué entre la gentada que farcia el carrer a aquella hora.

-Vaja! D’una bona m’he lliurat –pensà en Jofre mentre caminava a pas lleuger-. Qui ho hagués dit mai, en Tresserras pidolant pels carrers. Amb la fortuna que va heretar del seu pare! Encara era més ric que jo i mira’l ara. On s’ha vist! Per sort me l’he pogut treure de sobre. Segur que m’hagués demanat diners. Com ha de venir a veure’m a casa si no deu saber on visc? Ni tan sols li he donat temps a preguntar-m’ho –anava rumiant en Jofre alleugerit.

A dos quarts de cinc de la tarda, quan en Jofre trencava el son, aclaparat per la calor d’un juliol més xafogós que mai, va sonar el timbre de la porta. Al cap d’uns instants, un majordom atemorit per haver-li destorbat un del moments més gratificants del dia, li anunciava la presència, al saló, d’un “vell amic”, tal com el visitant s’havia fet anunciar.

Quan en Jofre es presentà davant el nouvingut, veié, astorat, que qui l’havia vingut a veure era en Tresserras qui, palplantat al bell mig de l’estança, li somreia amb un aire sorneguer.

-Què vols? –li etzibà en Jofre sense miraments.
-Que què vull? M’has dit aquest matí que et vingués a veure –li respongué el visitant amb una mitja rialla.

I davant el silenci enutjós de l’amfitrió, afegí:

-Creies que no et trobaria, oi? Doncs aquí em tens, per donar-te un cop de mà, que et fa bona falta.
-Però què dius? I ara! A mi no em cal el teu ajut ni el de ningú –li replicà un Jofre irat.
-Tu estaràs podrit de diners però portes una vida insípida i estàs més sol que un mussol. Jo, en canvi, soc feliç vivint com visc.
-Això no t’ho creus ni tu. Si vius al carrer i has de pidolar per mantenir-te viu. Tu sí que deus estar sol i...
-No tinc família, com tu, però tinc molts amics, vaig on vull i faig el que vull sense dependre de ningú. Es pot dir que estic sol però no em sento sol –el va interrompre en Jaume Tresserras.

En Jofre, enutjat, contraatacà:

-Doncs si tan bé vius, què hi fas aquí. Què vols de mi. Diners?
-Ja t’he dit que he vingut a donar-te un cop de mà.
-Un cop de mà? A què et refereixes, si es pot saber? M’ensenyaràs a tocar la guitarra, potser? –preguntà en Jofre amb sorna.
-No, faré que canviïs de vida i que siguis feliç. Quan t’he vist aquest matí he mirat dintre teu i només he vist tristor i buidor.

En Jofre, bocabadat, s’assegué. Mirant  fixament aquell antic company amb qui va estudiar la carrera per després prendre cadascú el seu camí portant els negocis familiars, se sentí derrotat i comprengué que en Jaume tenia raó. No havia estat mai feliç des que hagué de succeir el seu pare al davant de l’editorial. No tenia família ni amics, només diners a cabassos que no li havien ajudat a trobar la felicitat. Més aviat a l’inrevés, ja que eren molts els que l’envejaven i molts eren també els enemics que esperaven que ensorrés el negoci familiar gràcies a la manca d’interès del que feia gala.

-I com creus que em pots ajudar a ser feliç? –acabà preguntant, ara encuriosit.
-Doncs dormint a l’hotel de les mil estrelles –digué el seu vell amic d’estudis.
-Dormint a l’hotel de les mil estrelles? Però que has perdut l’enteniment o és que em vols prendre el pel?
-De cap de les maneres. Vine amb mi aquesta nit i ho veuràs.
 
No era precisament un hotel a l’ús però no el va decebre gens ni mica. Feia molts molts anys que no jeia damunt una catifa de gespa sota un cel estrellat. La nit era càlida però la sensació d’aire renovat l’envaïa de cap a peus. La volta del cel lluïa més que mai. No sabria dir si eren milers o milions d’estels els que esguardaven els seus ulls però aquella imatge el va fer reflexionar, prendre consciència de què i qui era. Veure’s tan petit davant l’Univers no el féu sentir insignificant, ans al contrari, es veié més gran que mai, amb ganes de lluitar per la seva llibertat, per afrontar la seva existència amb una nova perspectiva, per saber, en definitiva, gaudir de la vida.

L’estada a l’hotel de les mil estrelles fou de franc i en Jofre hi torna tot sovint, especialment les nits en que té el cap enterbolit de tants mals de cap que li dóna l’editorial. Per cert, aquesta ha sofert una profunda renovació. Nou personal encapçala l’empresa i un nou consell d’administració controla el negoci. També hi ha entrat un nou empleat, a mitja jornada ja que ha de compaginar la feina com a comptable amb la de músic del carrer.

Ara, el temps lliure, en Jofre el dedica a aprendre a tocar la guitarra.