viernes, 19 de junio de 2015

Un conte de pobres


Hi havia una vegada un home molt pobre. Per no tenir, no tenia ni  una flassada amb la que abrigar-se les nits d’hivern. Dormia al carrer. Al barri tothom el coneixia com en Ramon el pidolaire. Què havia de fer el pobre Ramon sinó pidolar per mantenir-se viu?

En Ramon ja no era jove quan va perdre la feina. Ningú el va ajudar. Ho va perdre tot. Es va quedar sol al bell mig del carrer amb quatre trastos sense cap valor, tret del sentimental: l’anell de casat, el rellotge que li va regalar la seva dona poc abans de morir, quan van fer vint-i-cinc anys de casats, el retrat familiar, aquell que es van fer per Nadal, el vell diari a on havia anat escrivint aquelles històries que mai va arribar a publicar, algunes pertinences de vestir, no gaires, i poca cosa més.

Malgrat que els dies se li feien llargs, no s’avorria mai. Llegia. Llegia els diaris que trobava pel carrer, tot i que fossin vells, i sobretot els seus vells escrits, generalment contes per a criatures, com les que no van tenir mai.

Un dia, una nena que no deuria tenir més de vuit anys, se li va apropar i li va dir:

-Com és que no tens casa?
-Ho vaig perdre tot –li va contestar ell.
-I no tens família o amics? –va insistir la nena.
-Doncs no –va ser tot el que en Ramon va poder dir-li a aquella criatura. Què hauria potser entès, sent tant petita, el que havia estat la seva vida els darrers anys?

Aquell Nadal, l’home del barri més pobre que una rata el va passar a casa de la nena, convidat pels seus pares, que es van compadir d’ell. Passat festes, però, hauria de tornar al carrer i tot seguiria com abans.

Quan va arribar el dia de marxar de la casa que l’havia acollit, la nena, palplantada al replà i amb els ulls humits, el va besar a la galta rasposa i clivellada pel fred, de tantes nits al ras, i li va oferir un regal de comiat.

-Té, ho he fet per a tu –li digué donant-li un dibuix on se veia tota la família al voltant de la taula, el dia de Nadal, ell inclòs.
-Doncs jo també tinc un obsequi per donar-te, per a què no t’oblidis de mi –li digué en Ramon en veu baixa-. Guarda-te-la i no la perdis, és tot el que tinc de valor.

Quan la nena, encuriosida, obrí el paquetet embolicat grollerament amb un paper d’estrassa, veié una llibreta d’un blau esmorteït i pelada de tan obrir-la i acariciar-la.

-Què és el que hi ha escrit? –preguntà la nena.
-Històries - li contestà en Ramon.
-Contes? –tornà a preguntar la criatura.
-Doncs sí –acceptà l’home- espero que t’agradin.
-Que bé! –exclamà la criatura-. Quan sigui gran faré com tu –afegí després de rumiar-s’ho una mica.
-Com jo? Què vols dir? –preguntà en Ramón, intrigat.
-Doncs que viuré al carrer i escriuré contes pels nens i nenes –digué amb tota naturalitat.

En Ramon baixà les escales content i pensarós. Vés per on, no hi havia pensat. Només necessitaria una altra llibreta. A partir d’ara viuria per fer feliç a la quitxalla del barri.

Des d'aquell dia, en Ramon es guanyà la vida escrivint, contant i venent els seus contes. Ja no era el pidolaire del barri. Tothom el coneixia ara com en Ramon el rondallaire. I era feliç.

Si no hagués estat tan pobre, potser no hauria trobat un motiu per ser útil als demés –pensava cada vespre, quan els llums del carrer s’apagaven i la seva imaginació s’il·lumina.va
 
No hi ha nen o nena al barri que no conegui la historia d'en Ramon el contista, que un mal dia aparegué mort amb una llibreta a les mans i un somriure als llavis.
 
 
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario