miércoles, 20 de mayo de 2015

Quan la salut és cara



Per a alguns la salut és massa cara, inabastable. Sinó que li ho preguntin a en John Q.

John Q. és el títol d’una pel·lícula del 2002 que porta fins al límit l’angoixa i la impotència d’un pare en veure com la vida del seu fill s’esmuny irremeiablement per una qüestió purament econòmica.

En John Q. Archibald (Denzel Whashington) és un home de classe treballadora que té un nen de curta edat amb una greu afecció cardíaca. Arribat el moment de practicar-li un transplantament com a única solució per a salvar-li la vida, l’hospital a on és ingressat d’urgència es nega a intervenir-lo perquè l’assegurança mèdica no ho cobreix. La sorpresa d’en John Q. es transforma en còlera quan s’assabenta que l’empresa on treballa ha canviat, sense el seu coneixement, la modalitat de la pòlissa per estalviar diners. Davant de la negativa de l’hospital a intervenir al seu fill, decideix tancar-se, armat, en el servei d’urgències, amb diversos hostatges fins que no cedeixin a les seva pretensió de veure al seu fill al quiròfan.

També li ho podeu preguntar a en Walter White, protagonista de la guardonada sèrie Breaking Bad. En aquesta ocasió, és el propi protagonista (interpretat per en Bryan Cranston), un gris però brillant professor de química, qui pateix les conseqüències de la manca de mitjans econòmics pel tractament del càncer avançat de pulmó que li acaben de diagnosticar. La seva opció passa per convertir-se en un fabricant de metanfetamina de la millor qualitat.

Exemples com aquests en hem vist un fotimer al cinema, especialment  a les pel·lícules nord-americanes. I és que, com tots sabem, als Estats Units no existeix una seguretat social finançada per l’Estat com la que coneixem aquí. Tret dels sistemes Medicare i Medicaid (assistència mèdica gratuïta per als més grans de 65 anys i els més pobres),  la sanitat és privada i molt cara, la qual cosa vol dir que els ciutadans s’han de procurar una mútua mèdica si no volen exposar-se a la indigència sanitària. En molts casos, però, són les empreses les que contracten una assegurança mèdica pels seus treballadors com a part del salari o com a benefici social complementari.

En ingressar un malalt a un hospital d’aquell país, sigui a peu o en ambulància, la primera cosa que li demanen a l’entrada és la targeta de la mútua o la de crèdit. El primer és el primer. Si no hi ha cap cobertura que garanteixi al centre hospitalari el cobrament de les quantioses despeses que de segur es produiran, malalt i acompanyants ja poden tornar per on han vingut.

Al nostre país, de moment i per fortuna, això no és així. Qui disposa d’una mútua mèdica és perquè l’empresa li ho paga –habitualment en cas de directius- o bé és a títol personal, per eludir les aglomeracions i les llistes d’espera pròpies de la nostra sanitat pública. Aquesta cobertura extra val, però, diners i no tothom s’ho pot permetre. Així que la gran majoria de pacients espanyols són clients exclusius de la Seguretat Social.

Però aquesta sanitat pública, per bona que pugui ser, no ho cobreix tot. El problema apareix quan el sistema no es fa càrrec de situacions “especials”. Quants casos de precarietat econòmica ha portat a un malalt o a tota la família a una situació de desemparament i la condemna a una vida d’una qualitat indigna? Ajuts per minusvàlua, per dependència física o psíquica, per a una assistència social, etcètera, que mai arriben, arriben tard o de forma insuficient. Residències geriàtriques públiques col·lapsades, que ja no poden admetre més ancians necessitats d’acollida i d’atenció especial. Malalts amb malalties cròniques i/o degeneratives, a qui no els faciliten una teràpia farmacològica innovadora pel seu elevat cost (el preu d’alguns medicaments és un altre tema molt sucós), són condemnats a malviure amb la seva condició d’incurable. I quants cops hem vist recaptar diners per a que un nen, que requereix un tractament molt costós, tingui l’oportunitat de salvar la vida?

El ric podrà pagar el més car dels tractaments al millor centre hospitalari del món i tindrà accés a la millor assistència privada. Gaudirà de la millor qualitat de vida, tindrà al seu abast la millor residència per a quan sigui gran o, si més no, el millor servei domiciliari per a que no hagi de deixar la seva llar. Fins i tot tindrà el millor enterrament. Aquesta és la cara més pràctica de la vida amb diners, uns diners que potser no compren la possibilitat de viure feliç però sí de sobreviure de la millor manera possible.

Quan la salut trontolla, la vida trontolla. De la mateixa manera que la vida no és igual que a tots, la qualitat de vida tampoc. I si la qualitat de vida depèn, en gran part, de la salut i aquesta dels diners, hem d’arribar a la conclusió de que una vida sense diners no és una vida de qualitat i, per alguns, ni tan sols és vida. Trista conclusió aquesta.

Tots hem sentit, i potser ho haurem dit més d’un cop, allò de que hem de fer un raconet pel què pugui passar el dia de demà. Una manera de dir que hem de procurar tenir uns bons estalvis per si en un futur necessitem una atenció mèdica imprevista i, suposadament, cara.

I és que quan la salut és cara, la vida val el què val la nostra targeta de crèdit. 
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario