martes, 14 de abril de 2015

Quan la música porta mals records


Tots hem experimentat, en més o menys mesura, el principi dels reflexes condicionats de Pavlov. Tots hem vist més d’un cop com un estímul sensitiu, per exemple, l’olorós, ens fa recordar un indret, un moment, una persona.

Recordo perfectament que al pis on vivia la meva germana petita tot just després de casar-se, hi havia una finestra que donava a un celobert que donava a un parvulari que hi havia als baixos de la finca. Un dia que era de visita, em vaig enfilar per aquella finestra per tafanejar (tindria uns setze anys, tot s’ha de dir) i vaig veure el racó on els menuts penjaven les bates a ratlles blaves i blanques. Però no va ser aquesta visió sinó la barreja d’olors el què em va transportar cap al parvulari del carrer Parlament del barri de Sant Antoni de Barcelona. Van ser aquells olors a llapis, a goma d’esborrar i a guix els que em van llançar dotze anys enrere en unes dècimes de segon.

Aquesta és una associació entre dos fets sostinguts en el temps. No va ser una experiència d’un dia la que va fixar la relació directa entre l’olor i el lloc. Va ser l’experiència continuada la que va acabar lligant una cosa amb l’altra. I tret del primer dia que em van dur al parvulari, amb quatre anys, no va ser aquesta una experiència traumàtica, ni tan sols dolorosa.

Però al cap dels anys, van haver dos fets desagradables que sí podrien qualificar-se de desencadenants d’un reflex condicionat, el detonant del qual fou la música i, curiosament, dels mateixos intèrprets.

El primer cas succeí un cap de setmana, poc abans dels exàmens finals de “PREU”, dos dies que vaig estar tancat en la que era aleshores la meva habitació i lloc d’estudi. Acabava de comprar l’últim LP dels Rolling Stones, Between The Buttons, i mentre estudiava per l’examen de física, no parava d’escoltar-lo. Acabava la cara A i li donava la volta. Acabava la cara B i tornava a començar. No podia deixar d’escoltar-lo. Cada cop m’agradava més. Durant mesos, quan escoltava aquest dics, m’envaïa una desagradable sensació de reclusió i d’angoixa.

El segon cas va tenir lloc uns pocs anys després, cap el 1969. Després d’una decepció, diguem-ne amorosa, vaig anar donant toms pel carrer fins anar a parar a El Corte Inglés de la plaça de Catalunya a on vaig acabar comprant un disc antic dels Rolling, Aftermath, que no vaig deixar d’escoltar tota la tarda. La música acompanyà la tristor i solitud que sentia. Una relació que va durar molt de temps.

Al principi no vaig saber explicar les sensacions de amargor i tristesa que m’envaïen quan em posava a escoltar aquests discs. Fins que vaig recordar les circumstàncies que envoltaren la seva audició, moment a partir del qual es van anar apaivagant de mica en mica.

Passats més de quaranta anys, aquest cap de setmana m’ha tornat a passar, però aquest cop la relació mental ha estat immediata. Escoltar el tema de la banda sonora de la pel·lícula The Beach i tot d’una em vaig veure en el seient d’un vol, a primera hora del matí, del Pont Aeri cap a Madrid. Aquesta música, o millor dit un fragment del tema musical Thailand, segons he pogut esbrinar, repetit constantment mentre esperàvem l’enlairament de la nau, era la meva única companyia en uns moments en que la meva ment només estava ocupada pensant en les dificultats que m’esperaven als despatxos dels funcionaris amb els que m’havia d’entrevistar.

Es pot fàcilment imaginar que la sensació, al tornar a escoltar aquesta música, va ser colpidora perquè no només em va dur a un lloc concret i a unes dates concretes sinó a una situació, molts cops angoixosa, que va acaparar gran part de la meva vida professional. Persones, precs, excuses, objectius, resultats, èxits, fracassos, justificacions, pressió, incomprensió i molts altres elements envolten aquells minuts que, assegut al costat del passadís per poder estirar millor les cames, tancava els ulls pel son que a les set del matí em guanyava i per poder relaxar-me i meditar abans de lliurar-me a una batalla difícil de guanyar.

Crec que el que he de fer ara és escoltar aquesta banda sonora tants cops com pugui per foragitar els vells fantasmes que, pel que sembla, que encara em persegueixen. No sé si trobaré la manera de trencar el vincle entre aquesta música i els mals records però ho he de provar, alhora que també hauré de tornar a escoltar els vells discs dels Rolling. A veure què passa.

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario