lunes, 20 de abril de 2015

El poder de la ment


Tots sabem el què és una manifestació psicosomàtica i qui més qui menys la haurà experimentat en carn pròpia. No cal referir-nos a processos complexes; una cremor d’estomac, una taquicàrdia, una cefalea o una hipertensió transitòria produïdes per l’estrés o l’ansietat són manifestacions comunes d’origen psíquic.

Si anem més enllà, en el que podríem considerar la hipocondria pròpia de persones patidores de mena, també trobem situacions en que la psique pot arribar a fer creure que una petita molèstia és deguda a un procés patològic greu, molèstia que desapareix tant bon punt s’ha aclarit la causa que l’originava.

La ment ens pot jugar moltes males passades. El cervell pot esdevenir el pitjor enemic del cos. Un exemple prou eloqüent d’això és el cas d’en Jordi:

En tornar d’un viatge a l’estranger, més d’una persona, en veure’l, digueren que el trobaven més prim. La bàscula indicà que, efectivament, pesava un o dos quilos menys que l’últim cop que s’havia pesat. Al principi ho va atribuir al cansament del viatge i al canvi alimentari però després, altres símptomes, com mal d’esquena, estrenyiment i molèsties abdominals, el van començar a amoïnar. Tots aquest símptomes per separat no haguessin estat motiu de preocupació però lligats a una pèrdua de pes, la cosa canviava. A sobre, el pes va continuar minvant lentament però progressivament i al cap d’un parell de mesos havia perdut 5 quilos.

Arran de la revisió mèdica rutinària que casualment duia a terme en aquells moments l’empresa on en Jordi treballava, ho va poder comentar al metge responsable de la revisió i aquest, estranyat, li va aconsellar sotmetre’s a una colonoscòpia ja que aquella pèrdua inexplicable de pes i tota la simptomatologia associada feia mala pinta i a la seva edat –50 anys i escaig- era recomanable fer-se aquest control el més aviat possible.

El temps transcorregut fins la realització de la prova –uns quinze dies, segons em va contar, ja que precisà de l’autorització de la mútua que cobria les proves a realitzar als empleats- es convertí en un terreny adobat per a que la ment fes de les seves, jugant a les més negres premonicions.

Per la nit, en Jordi es despertava molt sovint i cap a la matinada ja no podia dormir més. Llavors es llevava i el seu cap es posava a barrinar sobre la possibilitat de tenir un càncer de colon. De tots els escenaris, es quedà amb el més fatalista, convençut de que hi havia un 90% de probabilitats de que el diagnòstic fos de malignitat. Sospesà les alternatives: sotmetre’s a una resecció de budell, la implantació d’una bossa de colostomia, la aplicació de quimio o radioteràpia, o bé deixar que la malaltia fes el seu curs. Planificà les mesures a prendre per deixar-ho tot ben lligat: últimes voluntats i testament vital, traspàs de titularitat del patrimoni a nom exclusiu de la seva dona, de manera que hisenda engrapés el mínim possible. En fi, tot un seguit de cavil·lacions sota un estat anímic que passà del rebuig inicial a la resignació.

La colonoscòpia és una prova diagnòstica que es fa sota sedació, de manera que el pacient no s’adona de res, perd totalment la consciència però, pel que sembla, no l’oïda.

El cas és que quan en Jordi es despertà a la sala de reanimació, la seva dona li digué que havia estat repetint una cosa així com: “i jo que em pensava que tenia un 90% de probabilitats...” Ell no recordava res ni tenia idea de com havia anat la prova però suposà que alguna cosa hauria haver sentit al quiròfan mentre li feien l’exploració. Al cap d’uns minuts va aparèixer una metgessa que confirmà que no hi havia res maligne en el seu colon.

El metge que recomanà la prova, davant d’aquest resultat positiu, el va derivar a un metge generalista el qual, amb l’informe mèdic a la mà, li preguntà si estava passant per un període de molt estrés. La conclusió fou que el millor que podia fer era prendre un ansiolític.

Tot va ser iniciar el tractament i començar a guanyar pes. En uns dies va remetre tota la simptomatologia. En Jordi mai més tornà a tenir aquests problemes. Per si de cas, però, es sotmet a una colonoscòpia cada dos anys.

En Jordi encara em recorda avui aquest episodi i segueix dient el que em digué aleshores: que hem de tenir tanta cura de la ment com del cos perquè la salut del cos depèn, en molts casos, de la salut mental. I és que el poder de la ment és impensable.


No hay comentarios:

Publicar un comentario