jueves, 23 de abril de 2015

Scriptorium


A l'Scriptorium d'enguany, el primer en el que participo, vaig llegir el meu relat en català titulat "Un quart de cinc". Aprofitant l'avinentesa, reprodueixo a continuació, trencant amb la línia argumental d'aquest blog, l'esmentat relat, que qualificaria del gènere fantàstic.


Un quart de cinc
 
Des de l’accident, ara en feia un mes, en Víctor es despertava cada dia, sense excepció, a un quart de cinc de la matinada amb una terrible sensació d’ofec. Tornava a agafar el son de seguida però no deixava de ser estrany la exacta repetició d’aquest fenomen. Cada cop que, en despertar-se, mirava el despertador digital, aquest assenyalava sempre les 04:15 a.m.

Quan li ho va comentar al metge, aquest li digué que podia ser un trastorn posttraumàtic, igual que la lleugera amnèsia que patia, i li receptà un somnífer suau perquè pogués dormir d’una tirada. En Víctor se’l va prendre, però a un quart de cinc tornà a obrir els ulls sense cap explicació aparent. Cada cop que es despertava, parava atenció per si sentia o detectava quelcom d’estrany. Però resultà del tot inútil.

Decidí llavors posar en pràctica l’única estratègia que podia resoldre l’enigma: estar-se despert fins a un quart de cinc per comprovar si succeïa alguna cosa que justifiqués el que li passava.

Així doncs, una nit va quedar-se llevat fins molt tard mirant la televisió, però els ulls se li aclucaven i temia caure adormit; va posar-se a llegir aquella novel•la que el tenia tan enganxat, però el llibre li queia, sense voler, de les mans cada dos per tres; va pensar a preparar-se una tassa de cafè ben carregat, però va rebutjat de seguida la idea perquè després no podria dormir i s’havia de llevar a les set; podia sortir a donar un tomb però el fred d’aquells dies d’hivern el va dissuadir. Finalment, pensà que el més pràctic era anar-se’n al llit i posar l’alarma del despertador cinc minuts abans d’un quart de cinc.

Això és el que va fer i a les quatre i deu en punt, el brunzit agut i intermitent de l’aparell el va despertar. Va encendre el llum i va esperar.

Uns segons abans del moment decisiu, la porta del dormitori s’obrí deixant entrar un aire suau i fred. A en Víctor els pèls se li posaren de punta. Totalment incapaç de moure un dit, restà immòbil, guaitant fixament la porta, amb la flassada fins al nas.

Aterrit, va sentir unes lleus passes que s’apropaven, però no veia res. Fins que va caure en què podia ser. Havia de ser el gat, qui si no? En incorporar-se, veié, als peus del llit, aquells ulls que sempre l’havien impressionat mirant-lo fixament, però el seu cos havia adquirit unes proporcions gegantines i, quan tot just el campanar de l’església tocava un quart, amb un bot, saltà damunt seu. Ensenyant els ullals i inflant el llom en senyal de desafiament, va emetre un esbufec esgarrifós. Abans que en Víctor pogués fer-lo fora del llit, va fugir cap a la porta i a la foscor del pis.

A la fi, en Víctor havia esbrinat l’origen de les seves despertades prematures. Com és que no hi havia pensat? El que no entenia era perquè succeïa a la mateixa hora. Ara només volia dormir. Era tard, estava molt cansat i tenia el cap enterbolit. Apagà el llum, però alguna cosa que no sabia explicar l’inquietava. Aquell gat s’assemblava al seu, però hi havia quelcom d’estrany, que no quadrava. Tot d’una, s’incorporà com impulsat per una molla. Va obrir de nou el llum. La porta era tancada i el gat... però quin gat? Si era mort! Feia un mes que havia mort, en l’accident, de matinada, a un quart de cinc.
 
 
*El meu agraïment al meu amic Xavier Lamuela pel seu ajut en la correcció del text en català
 

lunes, 20 de abril de 2015

El poder de la ment


Tots sabem el què és una manifestació psicosomàtica i qui més qui menys la haurà experimentat en carn pròpia. No cal referir-nos a processos complexes; una cremor d’estomac, una taquicàrdia, una cefalea o una hipertensió transitòria produïdes per l’estrés o l’ansietat són manifestacions comunes d’origen psíquic.

Si anem més enllà, en el que podríem considerar la hipocondria pròpia de persones patidores de mena, també trobem situacions en que la psique pot arribar a fer creure que una petita molèstia és deguda a un procés patològic greu, molèstia que desapareix tant bon punt s’ha aclarit la causa que l’originava.

La ment ens pot jugar moltes males passades. El cervell pot esdevenir el pitjor enemic del cos. Un exemple prou eloqüent d’això és el cas d’en Jordi:

En tornar d’un viatge a l’estranger, més d’una persona, en veure’l, digueren que el trobaven més prim. La bàscula indicà que, efectivament, pesava un o dos quilos menys que l’últim cop que s’havia pesat. Al principi ho va atribuir al cansament del viatge i al canvi alimentari però després, altres símptomes, com mal d’esquena, estrenyiment i molèsties abdominals, el van començar a amoïnar. Tots aquest símptomes per separat no haguessin estat motiu de preocupació però lligats a una pèrdua de pes, la cosa canviava. A sobre, el pes va continuar minvant lentament però progressivament i al cap d’un parell de mesos havia perdut 5 quilos.

Arran de la revisió mèdica rutinària que casualment duia a terme en aquells moments l’empresa on en Jordi treballava, ho va poder comentar al metge responsable de la revisió i aquest, estranyat, li va aconsellar sotmetre’s a una colonoscòpia ja que aquella pèrdua inexplicable de pes i tota la simptomatologia associada feia mala pinta i a la seva edat –50 anys i escaig- era recomanable fer-se aquest control el més aviat possible.

El temps transcorregut fins la realització de la prova –uns quinze dies, segons em va contar, ja que precisà de l’autorització de la mútua que cobria les proves a realitzar als empleats- es convertí en un terreny adobat per a que la ment fes de les seves, jugant a les més negres premonicions.

Per la nit, en Jordi es despertava molt sovint i cap a la matinada ja no podia dormir més. Llavors es llevava i el seu cap es posava a barrinar sobre la possibilitat de tenir un càncer de colon. De tots els escenaris, es quedà amb el més fatalista, convençut de que hi havia un 90% de probabilitats de que el diagnòstic fos de malignitat. Sospesà les alternatives: sotmetre’s a una resecció de budell, la implantació d’una bossa de colostomia, la aplicació de quimio o radioteràpia, o bé deixar que la malaltia fes el seu curs. Planificà les mesures a prendre per deixar-ho tot ben lligat: últimes voluntats i testament vital, traspàs de titularitat del patrimoni a nom exclusiu de la seva dona, de manera que hisenda engrapés el mínim possible. En fi, tot un seguit de cavil·lacions sota un estat anímic que passà del rebuig inicial a la resignació.

La colonoscòpia és una prova diagnòstica que es fa sota sedació, de manera que el pacient no s’adona de res, perd totalment la consciència però, pel que sembla, no l’oïda.

El cas és que quan en Jordi es despertà a la sala de reanimació, la seva dona li digué que havia estat repetint una cosa així com: “i jo que em pensava que tenia un 90% de probabilitats...” Ell no recordava res ni tenia idea de com havia anat la prova però suposà que alguna cosa hauria haver sentit al quiròfan mentre li feien l’exploració. Al cap d’uns minuts va aparèixer una metgessa que confirmà que no hi havia res maligne en el seu colon.

El metge que recomanà la prova, davant d’aquest resultat positiu, el va derivar a un metge generalista el qual, amb l’informe mèdic a la mà, li preguntà si estava passant per un període de molt estrés. La conclusió fou que el millor que podia fer era prendre un ansiolític.

Tot va ser iniciar el tractament i començar a guanyar pes. En uns dies va remetre tota la simptomatologia. En Jordi mai més tornà a tenir aquests problemes. Per si de cas, però, es sotmet a una colonoscòpia cada dos anys.

En Jordi encara em recorda avui aquest episodi i segueix dient el que em digué aleshores: que hem de tenir tanta cura de la ment com del cos perquè la salut del cos depèn, en molts casos, de la salut mental. I és que el poder de la ment és impensable.


martes, 14 de abril de 2015

Quan la música porta mals records


Tots hem experimentat, en més o menys mesura, el principi dels reflexes condicionats de Pavlov. Tots hem vist més d’un cop com un estímul sensitiu, per exemple, l’olorós, ens fa recordar un indret, un moment, una persona.

Recordo perfectament que al pis on vivia la meva germana petita tot just després de casar-se, hi havia una finestra que donava a un celobert que donava a un parvulari que hi havia als baixos de la finca. Un dia que era de visita, em vaig enfilar per aquella finestra per tafanejar (tindria uns setze anys, tot s’ha de dir) i vaig veure el racó on els menuts penjaven les bates a ratlles blaves i blanques. Però no va ser aquesta visió sinó la barreja d’olors el què em va transportar cap al parvulari del carrer Parlament del barri de Sant Antoni de Barcelona. Van ser aquells olors a llapis, a goma d’esborrar i a guix els que em van llançar dotze anys enrere en unes dècimes de segon.

Aquesta és una associació entre dos fets sostinguts en el temps. No va ser una experiència d’un dia la que va fixar la relació directa entre l’olor i el lloc. Va ser l’experiència continuada la que va acabar lligant una cosa amb l’altra. I tret del primer dia que em van dur al parvulari, amb quatre anys, no va ser aquesta una experiència traumàtica, ni tan sols dolorosa.

Però al cap dels anys, van haver dos fets desagradables que sí podrien qualificar-se de desencadenants d’un reflex condicionat, el detonant del qual fou la música i, curiosament, dels mateixos intèrprets.

El primer cas succeí un cap de setmana, poc abans dels exàmens finals de “PREU”, dos dies que vaig estar tancat en la que era aleshores la meva habitació i lloc d’estudi. Acabava de comprar l’últim LP dels Rolling Stones, Between The Buttons, i mentre estudiava per l’examen de física, no parava d’escoltar-lo. Acabava la cara A i li donava la volta. Acabava la cara B i tornava a començar. No podia deixar d’escoltar-lo. Cada cop m’agradava més. Durant mesos, quan escoltava aquest dics, m’envaïa una desagradable sensació de reclusió i d’angoixa.

El segon cas va tenir lloc uns pocs anys després, cap el 1969. Després d’una decepció, diguem-ne amorosa, vaig anar donant toms pel carrer fins anar a parar a El Corte Inglés de la plaça de Catalunya a on vaig acabar comprant un disc antic dels Rolling, Aftermath, que no vaig deixar d’escoltar tota la tarda. La música acompanyà la tristor i solitud que sentia. Una relació que va durar molt de temps.

Al principi no vaig saber explicar les sensacions de amargor i tristesa que m’envaïen quan em posava a escoltar aquests discs. Fins que vaig recordar les circumstàncies que envoltaren la seva audició, moment a partir del qual es van anar apaivagant de mica en mica.

Passats més de quaranta anys, aquest cap de setmana m’ha tornat a passar, però aquest cop la relació mental ha estat immediata. Escoltar el tema de la banda sonora de la pel·lícula The Beach i tot d’una em vaig veure en el seient d’un vol, a primera hora del matí, del Pont Aeri cap a Madrid. Aquesta música, o millor dit un fragment del tema musical Thailand, segons he pogut esbrinar, repetit constantment mentre esperàvem l’enlairament de la nau, era la meva única companyia en uns moments en que la meva ment només estava ocupada pensant en les dificultats que m’esperaven als despatxos dels funcionaris amb els que m’havia d’entrevistar.

Es pot fàcilment imaginar que la sensació, al tornar a escoltar aquesta música, va ser colpidora perquè no només em va dur a un lloc concret i a unes dates concretes sinó a una situació, molts cops angoixosa, que va acaparar gran part de la meva vida professional. Persones, precs, excuses, objectius, resultats, èxits, fracassos, justificacions, pressió, incomprensió i molts altres elements envolten aquells minuts que, assegut al costat del passadís per poder estirar millor les cames, tancava els ulls pel son que a les set del matí em guanyava i per poder relaxar-me i meditar abans de lliurar-me a una batalla difícil de guanyar.

Crec que el que he de fer ara és escoltar aquesta banda sonora tants cops com pugui per foragitar els vells fantasmes que, pel que sembla, que encara em persegueixen. No sé si trobaré la manera de trencar el vincle entre aquesta música i els mals records però ho he de provar, alhora que també hauré de tornar a escoltar els vells discs dels Rolling. A veure què passa.