lunes, 30 de marzo de 2015

Les bondats de la síndrome de Diògenes


La impaciència que em caracteritza m’ha fet, tot sovint, llençar massa aviat coses suposadament inútils per evitar que s’amunteguin per aquí i per allà, restant així espai a coses més valuoses que cal tenir molt més a la mà.

No he tingut, a diferència de la majoria dels mortals, afany per guardar coses com a record de la infantesa: col·leccions de tota mena (cromos, cotxes en miniatura, targetes postals, banderins esportius, etc.), llibres del col·legi, apunts de la Universitat i un reguitzell d’objectes i papers que per a molts són motiu d’interès nostàlgic.

Mentre que la meva dona, conserva contes, joguines, nines i ninotets de les nostres filles per si el dia de demà volen fer-los servir per als nostres nets, jo no he conservat res. Aquells binoculars màgics que permetien veure en 3D un seguit de contes clàssics, aquells preats dibuixos meus al carbonet que eren motiu d’orgull de la meva mare, que els ensenyava a amics i parents, fins i tot els meus estimats “minicars” que tants estalvis em van costar i tantes bones estones m’havien fet passar. Petites joies del meu passat van anar desapareixent de mica en mica, unes per abandó, altres per la ma maldestra o furtadora d’altri però totes, en definitiva, per deixadesa meva.

Trencar, estripar, llençar papers i objectes ha estat una constant en la meva vida, com si volgués oblidar i passar pàgina, un comportament que, he d’admetre, ara em sap greu. Però què hauria d’haver fet? Llogar un traster per guardar estris, carpetes i papers que gairebé mai faria servir? Prou he fet conservant l’herbari i la col·lecció de petxines i insectes (quants cops hauré estat temptat de desfer-me d’ells!) a resultes dels meus estudis universitaris i, com no, el microscopi i eines per a la preparació de mostres biològiques que gairebé no vaig utilitzar quan més tocava.

Però el més curiós de tot és comprovar com les coses esdevenen útils tot just quan les has fet desaparèixer. A la feina, més d’un cop m’havia trobat que poc després d’haver destruït físicament o esborrat informàticament un document, aparentment obsolet, guardat debades durant mesos i mesos, hagués estat útil per consultar una dada que ja no pensava necessitar mai més a la vida.

Això ha fet replantejar-me sovint la perillositat de treure’m se sobre coses suposadament inservibles. Però la meva tendència a fer net i a eliminar la brossa ha pogut més que qualsevol mesura de precaució.

L’últim cop que m’he penedit de llençar un paper ha estat el passat mes d’octubre.

Tornant d’un viatge de plaer per Bèlgica amb la meva dona, vaig oblidar de presentar al taulell de facturació d’Iberia la targeta Iberia Plus, amb la qual cosa hagués obtingut punts per a bescanviar-los més tard per vols. Quan ja erem a la sala d’embarcament, en recordar aquest oblit, em vaig adreçar a un empleat de la Companyia que hi havia darrera d’un petit taulell i li vaig explicar el què m’havia passat. L’home, després d’haver teclejat i passat la targeta per un lector, em digué que tot estava solucionat. Jo, agraït, li vaig donar les més efusives gràcies per la seva col·laboració.

En arribar a casa, vaig netejar de papers les butxaques, les bosses de viatge i la maleta. Resguards de les targetes d’embarcament, entrades a museus i de visites guiades i fullets de tota mena (excepte les guies i plànols, és clar) van anar a parar a la paperera, segur de la inutilitat de tota aquella paperassa.

Uns dies després, vaig voler comprovar quants “Avios” (punts Iberia) tenia acumulats, incloent els del recent viatge de tornada des de Brusseles. No hi havia cap punt acumulat per aquest concepte, ni aquell dia ni els següents. Quan vaig voler esmenar l’omissió, mitjançant l’aplicació que la pàgina web de la Companyia Aèria té a disposició dels clients, el sistema em va demanar d’introduir el número del vol i del localitzador. La primera dada l’hagués pogut trobar possiblement a Internet però la segona no. El document amb el número de localitzador era a l’abocador d’escombraries de vés a saber on.

Si no hagués tingut tanta pressa en llençar aquells paperots, ara tindria uns quants punts més al meu compte d’Iberia Plus. La meva dona ja s’encarrega de recordar-m’ho.

Potser sí que paga la pena ser un conservador compulsiu de coses aparentment inútils. No sé si serà qüestió de fer com els que pateixen la síndrome de Diógenes i guardar papers i més papers o bé, vist aquest últim exemple, que la gent sigui més eficient i que quan els hi demanes ajut facin la seva feina com cal.


 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario