lunes, 30 de marzo de 2015

Les bondats de la síndrome de Diògenes


La impaciència que em caracteritza m’ha fet, tot sovint, llençar massa aviat coses suposadament inútils per evitar que s’amunteguin per aquí i per allà, restant així espai a coses més valuoses que cal tenir molt més a la mà.

No he tingut, a diferència de la majoria dels mortals, afany per guardar coses com a record de la infantesa: col·leccions de tota mena (cromos, cotxes en miniatura, targetes postals, banderins esportius, etc.), llibres del col·legi, apunts de la Universitat i un reguitzell d’objectes i papers que per a molts són motiu d’interès nostàlgic.

Mentre que la meva dona, conserva contes, joguines, nines i ninotets de les nostres filles per si el dia de demà volen fer-los servir per als nostres nets, jo no he conservat res. Aquells binoculars màgics que permetien veure en 3D un seguit de contes clàssics, aquells preats dibuixos meus al carbonet que eren motiu d’orgull de la meva mare, que els ensenyava a amics i parents, fins i tot els meus estimats “minicars” que tants estalvis em van costar i tantes bones estones m’havien fet passar. Petites joies del meu passat van anar desapareixent de mica en mica, unes per abandó, altres per la ma maldestra o furtadora d’altri però totes, en definitiva, per deixadesa meva.

Trencar, estripar, llençar papers i objectes ha estat una constant en la meva vida, com si volgués oblidar i passar pàgina, un comportament que, he d’admetre, ara em sap greu. Però què hauria d’haver fet? Llogar un traster per guardar estris, carpetes i papers que gairebé mai faria servir? Prou he fet conservant l’herbari i la col·lecció de petxines i insectes (quants cops hauré estat temptat de desfer-me d’ells!) a resultes dels meus estudis universitaris i, com no, el microscopi i eines per a la preparació de mostres biològiques que gairebé no vaig utilitzar quan més tocava.

Però el més curiós de tot és comprovar com les coses esdevenen útils tot just quan les has fet desaparèixer. A la feina, més d’un cop m’havia trobat que poc després d’haver destruït físicament o esborrat informàticament un document, aparentment obsolet, guardat debades durant mesos i mesos, hagués estat útil per consultar una dada que ja no pensava necessitar mai més a la vida.

Això ha fet replantejar-me sovint la perillositat de treure’m se sobre coses suposadament inservibles. Però la meva tendència a fer net i a eliminar la brossa ha pogut més que qualsevol mesura de precaució.

L’últim cop que m’he penedit de llençar un paper ha estat el passat mes d’octubre.

Tornant d’un viatge de plaer per Bèlgica amb la meva dona, vaig oblidar de presentar al taulell de facturació d’Iberia la targeta Iberia Plus, amb la qual cosa hagués obtingut punts per a bescanviar-los més tard per vols. Quan ja erem a la sala d’embarcament, en recordar aquest oblit, em vaig adreçar a un empleat de la Companyia que hi havia darrera d’un petit taulell i li vaig explicar el què m’havia passat. L’home, després d’haver teclejat i passat la targeta per un lector, em digué que tot estava solucionat. Jo, agraït, li vaig donar les més efusives gràcies per la seva col·laboració.

En arribar a casa, vaig netejar de papers les butxaques, les bosses de viatge i la maleta. Resguards de les targetes d’embarcament, entrades a museus i de visites guiades i fullets de tota mena (excepte les guies i plànols, és clar) van anar a parar a la paperera, segur de la inutilitat de tota aquella paperassa.

Uns dies després, vaig voler comprovar quants “Avios” (punts Iberia) tenia acumulats, incloent els del recent viatge de tornada des de Brusseles. No hi havia cap punt acumulat per aquest concepte, ni aquell dia ni els següents. Quan vaig voler esmenar l’omissió, mitjançant l’aplicació que la pàgina web de la Companyia Aèria té a disposició dels clients, el sistema em va demanar d’introduir el número del vol i del localitzador. La primera dada l’hagués pogut trobar possiblement a Internet però la segona no. El document amb el número de localitzador era a l’abocador d’escombraries de vés a saber on.

Si no hagués tingut tanta pressa en llençar aquells paperots, ara tindria uns quants punts més al meu compte d’Iberia Plus. La meva dona ja s’encarrega de recordar-m’ho.

Potser sí que paga la pena ser un conservador compulsiu de coses aparentment inútils. No sé si serà qüestió de fer com els que pateixen la síndrome de Diógenes i guardar papers i més papers o bé, vist aquest últim exemple, que la gent sigui més eficient i que quan els hi demanes ajut facin la seva feina com cal.


 

 

viernes, 20 de marzo de 2015

Futur incert


La industrialització primer i l’automatització després ha conduit a una gradual reducció de la ma d’obra i a la substitució de l’home per màquines, més o menys sofisticades, i robots, com els que veiem, per exemple, en una cadena de muntatge en el ram de l’automoció.

Cada cop veiem més serveis automatitzats: caixers automàtics, expenedoria d’entrades, compra de bitllets de avió i reserva d’hotels per Internet, autoservei a les benzineres, etc. És a dir, tot un seguit de serveis que fins fa unes dècades eren subministrats per treballadors, per persones que donaven la cara al client i es feien responsables directes del què oferien i donaven.

El senyor que et posava benzina al cotxe i que, per una petita propina, et netejava el vidre del parabrises o et miraven la pressió de les rodes ha passat a la història en el 99% de les estacions de servei, sent un fet gairebé exòtic a la resta.

Recordo un dia –fa d’això un grapat d’anys- que em vaig emprenyar perquè vaig haver de fer cua dos cops seguits al taulell de pagament d’una estació de servei: primer per demanar que m’activessin el sortidor, ja que volia omplir el dipòsit, i després per abonar el compte. Tenia molta pressa i la cua, tan el primer com el segon cop, era prou llarga com per posar-me nerviós i quan em poso nerviós perquè tinc pressa, de vegades perdo l’oremus. Aquella situació em va semblar una pèrdua tan inútil de temps que, quan em va tocar el torn de pagar, vaig dir-li al pobre home del darrera del taulell que aviat es quedaria sense feina perquè un dia o altre el farien fora i el substituirien per una màquina que controlés qui posava què i quant i que, fins i tot, cobraria.

No soc cap visionari, però el cas és que tinc entès que hi ha autoserveis de dispensació de combustible totalment automatitzats. El client introdueix en el sortidor la targeta de crèdit, selecciona el tipus i quantitat de combustible, introdueix la mànega al forat del dipòsit, prem el gatell i quan ha acabat, la màquina s’encarrega de comptabilitzar l’operació i fer la transacció del cobrament al compte bancari. Tot plegat, senzill, ràpid i net. Perquè cal tenir a un ésser humà al front del negoci? Ara que les benzineres s’han convertit en un petit supermercat, la venda de queviures també es pot fer mitjançant una màquina expenedora. Així que tot arribarà.

Hi ha serveis i aplicacions que estalvien temps al usuari, com el sistema que ha introduït l’ajuntament de Barcelona en les zones verdes i blaves de la ciutat. Es tracta de l’aplicació anomenada “apparkB”, que es descarrega en el mòbil i que permet pagar l’aparcament sense necessitat d’estar patint si excedeixes el temps d’estacionament ni de tornar a la màquina per ampliar-lo amb un nou tiquet. Tot es gestiona des del mòbil.

Tot el que sigui millorar un servei, fent-lo més còmode i eficient, és benvingut sempre que no condueixi a la pèrdua de llocs de treball. En l’exemple esmentat, seguiran havent vigilants per controlar, també via informàtica, si els vehicles estacionats són a la base de dades i tenen reservada i abonada la plaça que ocupen.

No sé si això forma part d’una post revolució industrial. El que sí sé és que, si seguim per aquest camí, aviat tot serà controlat per màquines però molt pocs seran els privilegiats que podran gaudir del seu servei, simplement perquè només una élite tindrà diners procedents d’un treball mínimament remunerat.

Pot semblar aquesta una reflexió ingènua i simplista i sé que és anar contracorrent. Potser sí. Jo mateix –ho he de reconèixer- he fet ús de sistemes de compra i pagament a distancia, des de casa. Voldria creure que al altre costat hi ha personal que atén la meva comanda i controla “personalment” la transacció, el seguiment i el lliurament de l’objecte o servei adquirit, sigui un llibre o un bitllet d’avió. Sé que no sempre és així (les entrades al cinema o a qualsevol espectacle, són un exemple) i, per tant, participo d’aquest sistema que, per la via de l’estalvi i l’optimització de recursos, incrementa la llista d’aturats. Però és que, un cop t‘has acostumat a la comoditat i immediatesa d’un servei, qui vol tornar a fer cues?

Ha d‘haver un equilibri entre l’estalvi d’esforços i de personal. L’equació de l’eficiència (quantitat de feina / temps o personal emprat) no hauria d’aplicar per fer la mateixa feina amb menys personal sinó fer més feina amb el mateix personal gràcies a les noves tecnologies. El problema és que moltes vegades l’equació serveix per promoure a fer més feina amb menys personal.

No sé on anirem a parar. Em sento dir això i en sento vell. Però crec que tinc raó. O no?
 


jueves, 12 de marzo de 2015

Jana



T’he vist arraulida en el ventre de la teva mare i ja t’estimo com si t’hagués bressolat mil vegades.

Quina cara tindràs, a qui t’assemblaràs, seràs múrria i entremaliada, riallera i afalagadora,  tímida i callada, geniüda o de bona pasta? Com seràs?

Tan se val siguis com siguis, t’assemblis a qui t’assemblis. Seràs l’extensió dels teus pares i, una miqueta menys, però qui sap, dels teus avis. Potser seràs una fidel reproducció, en petitet, de la que va ser la meva primera filla, d’això ja fa molts estius. 

Vindràs a aquest món volguda i estimada des de molt abans de ser concebuda, des que eres tan sols una idea, una possibilitat,  una il•lusió, una expectativa en la meva ment i al meu cor.

Des del teu cau, confortable i protector, no ens pots veure però vull creure que t’arriben les vibracions dels que et parlen, dels que t’acaronen a través del mur que t’envolta, dels que t’estimen de prop i de més lluny, de tots, en fi, que t’esperen.

Haurem de ser pacients, però, i esperar a que et preparis per viure una vida fora del teu present refugi, una vida que et durà sorpreses i il·lusions, com la que ens fa veure’t obrir els ulls i tenir-te entre nosaltres.

Sigues, per endavant, benvinguda, neta meva, la primera, que els meus ulls t’esperen per conèixer-te, els meus braços per acollir-te, els meus llavis per besar-te i la meva veu per contar-te històries quan, tenint-te a casa, no puguis dormir o vulguis que faci d’avi contacontes.

Fins aviat, benvolguda Jana.
 
 
*Imatge obtinguda d'Internet