domingo, 1 de febrero de 2015

Tots estem enganxats



Qui digui el contrari menteix, està molt enganxat com per no adonar-se de la seva addicció o és ja massa vell per aquestes coses.

Molts acostumem a criticar el comportament dels altres quan tots, o gairebé tots, fem, més o menys, el mateix.

Només cal observar el nostre voltant: en el cinema, a pocs minuts de començar la pel•lícula, a taula, en un dinar de família o amb amics, i fins i tot en una reunió de treball. És en aquestes situacions quan més es veu qui és un addicte.

No es tracta d’estar enganxats a les drogues, sigui quina sigui la seva duresa, sinó d’una dependència més vistosa provocada per la irrupció i dominació de les noves tecnologies de les que no hem pogut o sabut abstreure’ns.

Els que ja tenim una edat, l’addicció ha estat més tardana i, potser per això, és més lleu, però els joves ja la porten inoculada des de ben petits. O és que no heu vist mai aquesta canalla que, dins el cotxe dels pares, només estan pendents de la maquineta que duen a les mans, com hipnotitzats, com autòmats? Si alguns cotxes ja surten amb vídeo incorporat per distreure’ls durant el viatge!. Que lluny queden aquells temps en què jugàvem al “veo veo” per passar l’estona! Si la televisió ha substituït el diàleg dins la família, les noves tecnologies l’ha anul·lat.

Els ordinadors personal, els mòbils, les tabletes, tenen un munts d’utilitats però són, alhora, els mitjans per els quals perdem la noció del temps i la llibertat. En molts casos fins i tot han substituït les relacions personals per les virtuals. Aquesta és la moneda amb què paguem les avantatges de les noves tecnologies. Qui no està, per exemple, subjecte a la tirania dels WhatsApps? Sents el so d’entrada d’un missatge i corres a obrir-lo, no sigui quelcom urgent. I després, et veus en l’obligació de respondre d’immediat (i més ara que l’aplicació permet que el remitent sàpiga si l’has llegit), no sigui que l’altre s’emprenyi pensant que l’ignores. I si decideixes posposar la resposta, perquè no és el moment adient per posar-te a escriure, reps, al cap d’un minut, un altre missatge preguntant-te què coi passa que no contestes o bé un seguit de comentaris o preguntes, com aquell que no es dóna per al•ludit, per obligar-te a reaccionar. I si contestes, pensant que així acabarà aviat la cosa i podràs continuar amb el què estaves fent, pot ser que no et puguis desempallegar-te d’aquest interlocutor intempestiu o d’una conversa sense fi que no saps com tallar sense resultar groller.

Però vejam, tots som, si fa no fa, igualment culpables. Estem tan enganxats que, generalment, no podem evitar donar un cop d’ull al mòbil per veure si hi ha alguna novetat i, sobre tot, si notem que ha entrat un missatge nou. Si ens deixem el mòbil a casa, ens sentim perduts i hem de tornar a buscar-lo; si no el trobem, ens sentim angoixats; i si el perdem, ens sentim com si haguéssim perdut un tresor.

I què hem dieu dels que fan cua nit i dia, o dia i nit, dormint a la intempèrie, per ser dels primers en adquirir el nou model del iPhone, que val un munt de calés, aproximadament una mensualitat del salari mínim interprofessional?

Hauríem de posar una mica d’ordre en el nostre cervell, no creieu?
 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario