sábado, 28 de febrero de 2015

L'amic



S’han dit i cantat tantes coses sobre l’amistat! Jo mateix vaig dedicar una de les primeres entrades en aquest blog a l’amistat amb el títol “Les amistats perdudes”, intentant fer un esbós del què representa la pèrdua “natural” d’amics pel camí de la vida i la necessitat que, tot d’un plegat, passats els anys, podem experimentar per recuperar-los i quan difícil pot resultar aconseguir-ho.

És agradable tenir un amic, això tots ho sabem per experiència. Però per què? I per què necessitem tenir amics?

Un psicòleg, un sociòleg i, fins i tot, un antropòleg sabrien explicar-ho molt millor que jo, perquè de vegades les preguntes aparentment més senzilles són les més difícils de contestar, com quan un es pregunta perquè volem tenir fills. Qualsevol resposta pot semblar una frivolitat davant d’un fet de tanta responsabilitat.

Som animals gregaris, no sabem viure aïllats, necessitem viure en comunitat, en companyia d’altres. Però una cosa és la companyonía i una altra, de molt diferent, és l’amistat, confusió (voluntària o no) que manifesten els qui diuen i es vanaglorien de tenir molts amics.

Es veu que el concepte d’amistat no és universal. D’amic només n’hi ha d’un tipus. Dir “bon amic” és una redundància, de la mateixa manera que no té sentit parlar d’un “mal amic”, a no ser que es refereixi a algú que teníem per amic i hem descobert que no ho ha estat mai. El que sí podem tenir són preferències, com pot passar amb qui té molts fills, tot i que els estimem per igual.

Amb un amic hi ha complicitat, empatia, recolzament i ajut desinteressats que difícilment trobarem al costat de ningú més, tret del pares. Però amb els amics això té una reciprocitat que no es dóna amb els nostres progenitors. El fill és egoista per naturalesa, rep més del que dóna, mentre que en el cas dels pares és tot just a l’inrevés.

Així doncs, a diferència de l’amor parental, l’amistat va sempre en dues direccions, és corresposta. Altrament, quan només és una la mà que es manté estesa, aquesta acaba caient pel pes de la indiferència i de l’oblit.

Hi ha un grapat fe frases cèlebres envers l’amistat. Ara em venen al cap unes quantes:

- Qui té un amic té un tresor
- Més val un amic a la porta que un parent a Mallorca
- Qui té molts amics només té un compte a facebook (aquesta és moderna)
- L’amic retrobat és com un fill pròdig (aquesta me l’acabo d’inventar)
- L’amistat es mesura per la qualitat no pas per la quantitat (aquesta també)

Podem fer amics al llarg de la nostra vida, però l’amistat es cultiva des de la infantesa. Si de petit no es tenen amics (cosa gairebé impossible), no es tindran mai de la vida. Suposo que és per això, per la impossibilitat d’una vida sense amics, que no hi ha ningú que no en hagi tingut de petit, tret del nens amb una incapacitat o discapacitat de socialització com seria l’autista.

Tot i que és a la infantesa i a l’adolescència quan l’amistat es mostra com una necessitat vital, a l’edat adulta també ens cal tenir-los, i si ens hem allunyat d’ells per motius aliens a la nostra voluntat conscient, els trobem a faltar. La mancança d’amics és un buit que resta riquesa a la nostra vida personal i social.

Com quan érem petits, l’amic pot esdevenir el veritable refugi de guerrer, amb qui podem confessar el què no diríem als nostres pares, germans, i fins i tot a la dona i als fills. L’amic s’ha de conservar com si fos una part de nosaltres mateixos. Així doncs, jo em quedo amb la dita del tresor.

Gràcies, amic meu, present, passat i futur, llunyà i proper, habitual i ocasional, permanent i de temporada, per la teva amistat.
 
 
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario