viernes, 20 de febrero de 2015

El traductor accidental i accidentat


Fer de traductor és una feina delicada i s’ha de dominar la llengua de la qual es vol traduir un text. Per això no estava massa convençut de que podia fer una feina ben feta. Però com que el meu nivell d’anglès, a finals dels anys setanta era prou bo, creia que seria capaç de fer una traducció correcte d’un text científic. La meva formació com a biòleg i la facilitat de l’anglès científic feien preveure que la tasca es desenvoluparia sense dificultat.

La decisió de convertir-me en traductor en les meves hores lliures va estar motivada, com podeu imaginar, per la necessitat de diners i no per amor a la filologia anglesa.

A finals de l’any següent, la meva xicota (avui la meva dona) i jo teníem previst casar-nos, de manera que quants més diners poguéssim estalviar menys hauríem de dependre dels nostres pares, tenint, a més, en compte que la meva sogra acabava d’enviudar.

Fet i dit, vaig escriure cartes d’oferiment com a traductor tècnic de l’anglès al castellà a diverses editorials de Barcelona. La primera a contestar va ser l’extinta Editorial Labor, especialitzada en llibres de divulgació científica i l’obra a traduir va ser un llibre de butxaca titulat “El cáncer”.

Val a dir que l’experiència va ser prou bona ja que ben poques varen ser les esmenes que el corrector d’estil va introduir a la traducció que els vaig anar entregant de mica en mica. Les poques errades que va trobar eren de tipus ortogràfic (de puntuació i accentuació) i no lingüístic. La errada que sí va ser grossa la van cometre ells al imprimir el meu cognom mutilat, amb una “a” de menys. D’aquesta manera mai podré demostrar fefaentment que soc jo el veritable traductor d’aquell llibre.

Després d’aquesta feina, va ser l’editorial Salvat la que em va enviar, per comprovar la meva idoneïtat com a traductor, un text de dues pàgines, sobre immunologia, que vaig traduir sense cap dificultat. Al cap de pocs dies, em citaven a les seves oficines per oferir-me la traducció d’un llibre de text de medicina que podia triar entre tres exemplars, a quin més gruixut. Per prudència (s’havia de complir un termini d’entrega molt estricte i tampoc és que em sobrés el temps), vaig escollir el més prim i que, a més, era de fisiologia de la respiració, un tema que vaig considerar prou afí als meus coneixements.

El llibre en qüestió va resultar un os dur de rosegar. Havia de consultar certa terminologia més sovint del que m’hagués pogut imaginar però vaig anar fent a poc a poc i amb bona lletra. El problema principal era que, per fer companyia a la meva xicota i a la meva futura sogra, molt afectades per la mort sobtada del pare i marit, vaig traslladar la meva oficina de traducció a la taula del menjador de casa seva. Jo dictava el text traduït i la meva parella l’anava picant en la màquina que també vaig dur (una Hispano Olivetti Pluma 22 portàtil). Per què era això un problema? Doncs perquè la situació em restava temps per a la reflexió necessària abans de donar forma a les frases que anava dictant. No em concentrava prou tenint al meu costat una eficient i bonica mecanògrafa esperant les meves ordres. Això feia perillar la qualitat de la traducció però no en vaig ser conscient fins que l’editorial em va demanar de fer un parèntesi per dedicar-me, per uns dies, a una altra traducció més urgent.

Es tractava d’un fascicle d’una guia pràctica de medicina i salut i l’endarreriment que duia l’editorial en la seva publicació els obligà a repartir l’obra entre uns quants traductors. Si el text del llibre que havia estat traduint era un xic complicat, aquest el superava en escreix. Hi havia termes i, sobre tot, situacions que no acabava d’entendre per moltes consultes que feia, de manera que vaig haver de fer un esforç de deducció i, fins i tot, d’imaginació.

Quan vaig presentar part del que havia traduït, per exigències de timing, la trucada de la cap que m’havia contractat no es va fer esperar. Em comentà que, degut a greus anomalies en la traducció de la part del fascicle que havien rebut, volien que els hi enviés la del llibre que ja tingués enllestida per comprovar si també patia del mateix mal. Una setmana després, amb una nova trucada, em citava al seu despatx.

Aquesta trobada ha estat la situació, diguem-ne professional, més violenta de la meva vida. La primera cosa que em va preguntar va ser si havia estat jo el traductor del text que m’havien enviat com a prova ja que no s’explicaven com una mateixa persona hagués fet una traducció impecable el primer cop i tan defectuosa aquest altre. La cara de sospita que va posar aquella dona em va resultar humiliant ja que semblava que no s’acabava d’empassar que jo fos el mateix traductor. Va confessar, això sí, que el corrector d’estil, possiblement influït per la mala qualitat d’aquest darrer treball que m’havien encarregat, potser havia exagerat una mica al qualificar tan negativament la traducció del llibre. Tot i que, segons ella, no hi havia per a tant. preferien prescindir dels meus serveis. Totes les explicacions de tipus personal i familiar que vaig esgrimir com a atenuant i justificació no varen servir per a rés. “Pot passar per caixa, que li abonaran la feina feta fins ara”, van ser les seves últimes paraules de comiat. Quina vergonya vaig sentir, jo que sempre he estat tan primmirat a l’hora de fer un treball.

Dues van ser les causes del què va passar: per una part haver subestimat la dificultat de traduir un text científic, i per l’altra, crec que la més important, no haver dedicat el temps, la concentració i l’esforç necessaris per fer-ho correctament, deixant-me portar pels sentiments i l’empatia envers la situació familiar de la, llavors, meva promesa.

Tots els errors són útils si aprenem d’ells, ja que aquest aprenentatge ens fa més savis i prudents.

Des d’aquell fet, mai més he estat negligent en una tasca o encàrrec d’una mínima responsabilitat. D’això que acabo d’esmentar ja fa trenta-set anys i sembla que tot just fos ahir.
 
 

2 comentarios:

  1. De tot se n'aprèn, i no ha nascut ningú ensenyat. Qualsevol persona, començant per mi, que miri cap enrere, trobarà un munt de fets dels quals se'n penedeix o que voldria no haver protagonitzat. Una vegada tens això clar, tot es relativitza.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ben cert Joan. Tots cometem errors i hem d'aprendre d'ells.
      Gràcies per deixar el teu comentari.
      Una abraçada.

      Eliminar