sábado, 28 de febrero de 2015

L'amic



S’han dit i cantat tantes coses sobre l’amistat! Jo mateix vaig dedicar una de les primeres entrades en aquest blog a l’amistat amb el títol “Les amistats perdudes”, intentant fer un esbós del què representa la pèrdua “natural” d’amics pel camí de la vida i la necessitat que, tot d’un plegat, passats els anys, podem experimentar per recuperar-los i quan difícil pot resultar aconseguir-ho.

És agradable tenir un amic, això tots ho sabem per experiència. Però per què? I per què necessitem tenir amics?

Un psicòleg, un sociòleg i, fins i tot, un antropòleg sabrien explicar-ho molt millor que jo, perquè de vegades les preguntes aparentment més senzilles són les més difícils de contestar, com quan un es pregunta perquè volem tenir fills. Qualsevol resposta pot semblar una frivolitat davant d’un fet de tanta responsabilitat.

Som animals gregaris, no sabem viure aïllats, necessitem viure en comunitat, en companyia d’altres. Però una cosa és la companyonía i una altra, de molt diferent, és l’amistat, confusió (voluntària o no) que manifesten els qui diuen i es vanaglorien de tenir molts amics.

Es veu que el concepte d’amistat no és universal. D’amic només n’hi ha d’un tipus. Dir “bon amic” és una redundància, de la mateixa manera que no té sentit parlar d’un “mal amic”, a no ser que es refereixi a algú que teníem per amic i hem descobert que no ho ha estat mai. El que sí podem tenir són preferències, com pot passar amb qui té molts fills, tot i que els estimem per igual.

Amb un amic hi ha complicitat, empatia, recolzament i ajut desinteressats que difícilment trobarem al costat de ningú més, tret del pares. Però amb els amics això té una reciprocitat que no es dóna amb els nostres progenitors. El fill és egoista per naturalesa, rep més del que dóna, mentre que en el cas dels pares és tot just a l’inrevés.

Així doncs, a diferència de l’amor parental, l’amistat va sempre en dues direccions, és corresposta. Altrament, quan només és una la mà que es manté estesa, aquesta acaba caient pel pes de la indiferència i de l’oblit.

Hi ha un grapat fe frases cèlebres envers l’amistat. Ara em venen al cap unes quantes:

- Qui té un amic té un tresor
- Més val un amic a la porta que un parent a Mallorca
- Qui té molts amics només té un compte a facebook (aquesta és moderna)
- L’amic retrobat és com un fill pròdig (aquesta me l’acabo d’inventar)
- L’amistat es mesura per la qualitat no pas per la quantitat (aquesta també)

Podem fer amics al llarg de la nostra vida, però l’amistat es cultiva des de la infantesa. Si de petit no es tenen amics (cosa gairebé impossible), no es tindran mai de la vida. Suposo que és per això, per la impossibilitat d’una vida sense amics, que no hi ha ningú que no en hagi tingut de petit, tret del nens amb una incapacitat o discapacitat de socialització com seria l’autista.

Tot i que és a la infantesa i a l’adolescència quan l’amistat es mostra com una necessitat vital, a l’edat adulta també ens cal tenir-los, i si ens hem allunyat d’ells per motius aliens a la nostra voluntat conscient, els trobem a faltar. La mancança d’amics és un buit que resta riquesa a la nostra vida personal i social.

Com quan érem petits, l’amic pot esdevenir el veritable refugi de guerrer, amb qui podem confessar el què no diríem als nostres pares, germans, i fins i tot a la dona i als fills. L’amic s’ha de conservar com si fos una part de nosaltres mateixos. Així doncs, jo em quedo amb la dita del tresor.

Gràcies, amic meu, present, passat i futur, llunyà i proper, habitual i ocasional, permanent i de temporada, per la teva amistat.
 
 
 

viernes, 20 de febrero de 2015

El traductor accidental i accidentat


Fer de traductor és una feina delicada i s’ha de dominar la llengua de la qual es vol traduir un text. Per això no estava massa convençut de que podia fer una feina ben feta. Però com que el meu nivell d’anglès, a finals dels anys setanta era prou bo, creia que seria capaç de fer una traducció correcte d’un text científic. La meva formació com a biòleg i la facilitat de l’anglès científic feien preveure que la tasca es desenvoluparia sense dificultat.

La decisió de convertir-me en traductor en les meves hores lliures va estar motivada, com podeu imaginar, per la necessitat de diners i no per amor a la filologia anglesa.

A finals de l’any següent, la meva xicota (avui la meva dona) i jo teníem previst casar-nos, de manera que quants més diners poguéssim estalviar menys hauríem de dependre dels nostres pares, tenint, a més, en compte que la meva sogra acabava d’enviudar.

Fet i dit, vaig escriure cartes d’oferiment com a traductor tècnic de l’anglès al castellà a diverses editorials de Barcelona. La primera a contestar va ser l’extinta Editorial Labor, especialitzada en llibres de divulgació científica i l’obra a traduir va ser un llibre de butxaca titulat “El cáncer”.

Val a dir que l’experiència va ser prou bona ja que ben poques varen ser les esmenes que el corrector d’estil va introduir a la traducció que els vaig anar entregant de mica en mica. Les poques errades que va trobar eren de tipus ortogràfic (de puntuació i accentuació) i no lingüístic. La errada que sí va ser grossa la van cometre ells al imprimir el meu cognom mutilat, amb una “a” de menys. D’aquesta manera mai podré demostrar fefaentment que soc jo el veritable traductor d’aquell llibre.

Després d’aquesta feina, va ser l’editorial Salvat la que em va enviar, per comprovar la meva idoneïtat com a traductor, un text de dues pàgines, sobre immunologia, que vaig traduir sense cap dificultat. Al cap de pocs dies, em citaven a les seves oficines per oferir-me la traducció d’un llibre de text de medicina que podia triar entre tres exemplars, a quin més gruixut. Per prudència (s’havia de complir un termini d’entrega molt estricte i tampoc és que em sobrés el temps), vaig escollir el més prim i que, a més, era de fisiologia de la respiració, un tema que vaig considerar prou afí als meus coneixements.

El llibre en qüestió va resultar un os dur de rosegar. Havia de consultar certa terminologia més sovint del que m’hagués pogut imaginar però vaig anar fent a poc a poc i amb bona lletra. El problema principal era que, per fer companyia a la meva xicota i a la meva futura sogra, molt afectades per la mort sobtada del pare i marit, vaig traslladar la meva oficina de traducció a la taula del menjador de casa seva. Jo dictava el text traduït i la meva parella l’anava picant en la màquina que també vaig dur (una Hispano Olivetti Pluma 22 portàtil). Per què era això un problema? Doncs perquè la situació em restava temps per a la reflexió necessària abans de donar forma a les frases que anava dictant. No em concentrava prou tenint al meu costat una eficient i bonica mecanògrafa esperant les meves ordres. Això feia perillar la qualitat de la traducció però no en vaig ser conscient fins que l’editorial em va demanar de fer un parèntesi per dedicar-me, per uns dies, a una altra traducció més urgent.

Es tractava d’un fascicle d’una guia pràctica de medicina i salut i l’endarreriment que duia l’editorial en la seva publicació els obligà a repartir l’obra entre uns quants traductors. Si el text del llibre que havia estat traduint era un xic complicat, aquest el superava en escreix. Hi havia termes i, sobre tot, situacions que no acabava d’entendre per moltes consultes que feia, de manera que vaig haver de fer un esforç de deducció i, fins i tot, d’imaginació.

Quan vaig presentar part del que havia traduït, per exigències de timing, la trucada de la cap que m’havia contractat no es va fer esperar. Em comentà que, degut a greus anomalies en la traducció de la part del fascicle que havien rebut, volien que els hi enviés la del llibre que ja tingués enllestida per comprovar si també patia del mateix mal. Una setmana després, amb una nova trucada, em citava al seu despatx.

Aquesta trobada ha estat la situació, diguem-ne professional, més violenta de la meva vida. La primera cosa que em va preguntar va ser si havia estat jo el traductor del text que m’havien enviat com a prova ja que no s’explicaven com una mateixa persona hagués fet una traducció impecable el primer cop i tan defectuosa aquest altre. La cara de sospita que va posar aquella dona em va resultar humiliant ja que semblava que no s’acabava d’empassar que jo fos el mateix traductor. Va confessar, això sí, que el corrector d’estil, possiblement influït per la mala qualitat d’aquest darrer treball que m’havien encarregat, potser havia exagerat una mica al qualificar tan negativament la traducció del llibre. Tot i que, segons ella, no hi havia per a tant. preferien prescindir dels meus serveis. Totes les explicacions de tipus personal i familiar que vaig esgrimir com a atenuant i justificació no varen servir per a rés. “Pot passar per caixa, que li abonaran la feina feta fins ara”, van ser les seves últimes paraules de comiat. Quina vergonya vaig sentir, jo que sempre he estat tan primmirat a l’hora de fer un treball.

Dues van ser les causes del què va passar: per una part haver subestimat la dificultat de traduir un text científic, i per l’altra, crec que la més important, no haver dedicat el temps, la concentració i l’esforç necessaris per fer-ho correctament, deixant-me portar pels sentiments i l’empatia envers la situació familiar de la, llavors, meva promesa.

Tots els errors són útils si aprenem d’ells, ja que aquest aprenentatge ens fa més savis i prudents.

Des d’aquell fet, mai més he estat negligent en una tasca o encàrrec d’una mínima responsabilitat. D’això que acabo d’esmentar ja fa trenta-set anys i sembla que tot just fos ahir.
 
 

sábado, 14 de febrero de 2015

Felicitat


Una llesca de pa amb oli i sucre

Els jocs d’una infantesa innocent


La carícia de l’aire fresc de la muntanya


La companyia d’un amic


Un somriure franc i una mà estesa


Un petó d’amor sincer


Una vida compartida


La pau de la llar


L’abraçada d’un fill


La música d’unes paraules d’ànim


La feina ben feta


Un reconeixement a temps


Una vida plena de coses senzilles


Coses senzilles que m’han fet feliç



domingo, 1 de febrero de 2015

Tots estem enganxats



Qui digui el contrari menteix, està molt enganxat com per no adonar-se de la seva addicció o és ja massa vell per aquestes coses.

Molts acostumem a criticar el comportament dels altres quan tots, o gairebé tots, fem, més o menys, el mateix.

Només cal observar el nostre voltant: en el cinema, a pocs minuts de començar la pel•lícula, a taula, en un dinar de família o amb amics, i fins i tot en una reunió de treball. És en aquestes situacions quan més es veu qui és un addicte.

No es tracta d’estar enganxats a les drogues, sigui quina sigui la seva duresa, sinó d’una dependència més vistosa provocada per la irrupció i dominació de les noves tecnologies de les que no hem pogut o sabut abstreure’ns.

Els que ja tenim una edat, l’addicció ha estat més tardana i, potser per això, és més lleu, però els joves ja la porten inoculada des de ben petits. O és que no heu vist mai aquesta canalla que, dins el cotxe dels pares, només estan pendents de la maquineta que duen a les mans, com hipnotitzats, com autòmats? Si alguns cotxes ja surten amb vídeo incorporat per distreure’ls durant el viatge!. Que lluny queden aquells temps en què jugàvem al “veo veo” per passar l’estona! Si la televisió ha substituït el diàleg dins la família, les noves tecnologies l’ha anul·lat.

Els ordinadors personal, els mòbils, les tabletes, tenen un munts d’utilitats però són, alhora, els mitjans per els quals perdem la noció del temps i la llibertat. En molts casos fins i tot han substituït les relacions personals per les virtuals. Aquesta és la moneda amb què paguem les avantatges de les noves tecnologies. Qui no està, per exemple, subjecte a la tirania dels WhatsApps? Sents el so d’entrada d’un missatge i corres a obrir-lo, no sigui quelcom urgent. I després, et veus en l’obligació de respondre d’immediat (i més ara que l’aplicació permet que el remitent sàpiga si l’has llegit), no sigui que l’altre s’emprenyi pensant que l’ignores. I si decideixes posposar la resposta, perquè no és el moment adient per posar-te a escriure, reps, al cap d’un minut, un altre missatge preguntant-te què coi passa que no contestes o bé un seguit de comentaris o preguntes, com aquell que no es dóna per al•ludit, per obligar-te a reaccionar. I si contestes, pensant que així acabarà aviat la cosa i podràs continuar amb el què estaves fent, pot ser que no et puguis desempallegar-te d’aquest interlocutor intempestiu o d’una conversa sense fi que no saps com tallar sense resultar groller.

Però vejam, tots som, si fa no fa, igualment culpables. Estem tan enganxats que, generalment, no podem evitar donar un cop d’ull al mòbil per veure si hi ha alguna novetat i, sobre tot, si notem que ha entrat un missatge nou. Si ens deixem el mòbil a casa, ens sentim perduts i hem de tornar a buscar-lo; si no el trobem, ens sentim angoixats; i si el perdem, ens sentim com si haguéssim perdut un tresor.

I què hem dieu dels que fan cua nit i dia, o dia i nit, dormint a la intempèrie, per ser dels primers en adquirir el nou model del iPhone, que val un munt de calés, aproximadament una mensualitat del salari mínim interprofessional?

Hauríem de posar una mica d’ordre en el nostre cervell, no creieu?