jueves, 22 de enero de 2015

El traspàs


La segona accepció que dóna el diccionari de la llengua catalana al terme traspàs és: “Pas d’aquesta vida a l’altra”.

Jo ja fa tres anys i mig que vaig sofrir un traspàs. Va ser un sobtat canvi de vida terrenal, sense anar-me’n d’aquest món.

Els que creuen en una altra vida després de la mort física diuen que els que han tingut una mort violenta o d’improvís no acaben d’entendre el què els sobrevingué, no són conscients del seu nou estat i vaguen entre nosaltres fins que algú o quelcom els dirigeix cap a l’altre món al que, de fet, ja pertanyen.

Quan, en canvi, el traspàs és el resultat d’un llarg procés, els malats van prenent consciència de la seva situació i acaben acceptant amb serenitat aquest desenllaç inevitable. A més, tenen l’oportunitat d’acomiadar-se dels seus éssers estimats, que no tenen els que moren sobtadament o perden, pel camí, les seves facultats mentals. Per part dels parents i amics, també els dóna la oportunitat d’anar-se fent a la idea, tot i que el dolor final no deixi de ser igualment punyent.

Seguint amb aquest símil necrològic, en el meu cas, jo vaig ser, alhora, l’observador extern que veu que s’atansa el moment del traspàs i el propi finat. La meva mort, però, com he dit, no va ser física; va ser laboral.

Jo ho vaig veure venir de lluny i esperava el desenllaç d’un moment a un altre. Tot i així em va costar assimilar-ho quan va arribar el moment. Vaig sentir una barreja d’alleujament i d’aflicció. L’adaptació a la nova situació no va ser fàcil. Acomiadar-me d’aquelles persones del meu cercle professional a les que apreciava, i que m’apreciaven, va resultar, en molts casos, prou emotiu.

La única cosa de la que em penedeixo és que vaig tallar aquesta relació d’una manera massa brusca. No vaig saber pair amb “normalitat” el fet d’haver acabat la meva vida laboral i vaig trencar tot lligam amb el què va ser, per molts anys, el meu entorn natural, d’una manera dràstica i potser “antinatural”. Dolgut per com havien anat els esdeveniments, vaig voler passar pàgina de tal manera que fins i tot vaig abjurar de la pràctica de la professió, rebutjant alguna oferta externa de col·laboració temporal.

La meva reacció va ser, possiblement, massa impulsiva, quasi bé ferotge: la desconnexió amb tot l’àmbit farmacèutic, amb tots els companys i col·legues, la desaparició de la vida “pública”, el retir a una vida menys productiva, menys reconeguda. Ha estat un canvi de vida tan radical que sembla, ben bé, que hagi traspassat a l’altre món, a una altra vida. Ara només em manca que algú o quelcom m’indiqui el camí cap a la llum.
 
 
*Il·lustració obtinguda d'internet
 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario