jueves, 22 de enero de 2015

El traspàs


La segona accepció que dóna el diccionari de la llengua catalana al terme traspàs és: “Pas d’aquesta vida a l’altra”.

Jo ja fa tres anys i mig que vaig sofrir un traspàs. Va ser un sobtat canvi de vida terrenal, sense anar-me’n d’aquest món.

Els que creuen en una altra vida després de la mort física diuen que els que han tingut una mort violenta o d’improvís no acaben d’entendre el què els sobrevingué, no són conscients del seu nou estat i vaguen entre nosaltres fins que algú o quelcom els dirigeix cap a l’altre món al que, de fet, ja pertanyen.

Quan, en canvi, el traspàs és el resultat d’un llarg procés, els malats van prenent consciència de la seva situació i acaben acceptant amb serenitat aquest desenllaç inevitable. A més, tenen l’oportunitat d’acomiadar-se dels seus éssers estimats, que no tenen els que moren sobtadament o perden, pel camí, les seves facultats mentals. Per part dels parents i amics, també els dóna la oportunitat d’anar-se fent a la idea, tot i que el dolor final no deixi de ser igualment punyent.

Seguint amb aquest símil necrològic, en el meu cas, jo vaig ser, alhora, l’observador extern que veu que s’atansa el moment del traspàs i el propi finat. La meva mort, però, com he dit, no va ser física; va ser laboral.

Jo ho vaig veure venir de lluny i esperava el desenllaç d’un moment a un altre. Tot i així em va costar assimilar-ho quan va arribar el moment. Vaig sentir una barreja d’alleujament i d’aflicció. L’adaptació a la nova situació no va ser fàcil. Acomiadar-me d’aquelles persones del meu cercle professional a les que apreciava, i que m’apreciaven, va resultar, en molts casos, prou emotiu.

La única cosa de la que em penedeixo és que vaig tallar aquesta relació d’una manera massa brusca. No vaig saber pair amb “normalitat” el fet d’haver acabat la meva vida laboral i vaig trencar tot lligam amb el què va ser, per molts anys, el meu entorn natural, d’una manera dràstica i potser “antinatural”. Dolgut per com havien anat els esdeveniments, vaig voler passar pàgina de tal manera que fins i tot vaig abjurar de la pràctica de la professió, rebutjant alguna oferta externa de col·laboració temporal.

La meva reacció va ser, possiblement, massa impulsiva, quasi bé ferotge: la desconnexió amb tot l’àmbit farmacèutic, amb tots els companys i col·legues, la desaparició de la vida “pública”, el retir a una vida menys productiva, menys reconeguda. Ha estat un canvi de vida tan radical que sembla, ben bé, que hagi traspassat a l’altre món, a una altra vida. Ara només em manca que algú o quelcom m’indiqui el camí cap a la llum.
 
 
*Il·lustració obtinguda d'internet
 

 

miércoles, 7 de enero de 2015

La felicitat obligada


Les festes han acabat i tornem a la vida i al comportament “normal”, a la rutina diària i els costums de sempre. De què han servit els missatges d’amor i de felicitat amb els que ens han bombardejat tot el mes de desembre i part del de gener? Tornem a ser, potser hauria de afegir malauradament, els mateixos, res ha canviat des que vam començar a guarnir la llar per Santa Llúcia, seguint la tradició uns i les imposicions socials els altres. Mai se sap qui pot entrar a la nostra llar i endur-se una decepció al no veure els típics adorns nadalencs.

Tot i així, sempre m’han agradat aquestes festes i reconec que m’he deixat ensarronar per la publicitat enganyosa que ens convida a l’alegria i a la diversió, amb fins estrictament econòmics, per l’ambient festiu que es viu al carrer amb l’enllumenat multicolor i els aparadors esplèndidament engalanats per a l’ocasió, i per un desig quasi infantil de que aquests dies siguin una treva, un parèntesi, un remei contra la monotonia i l’avorriment en el que estem immersos la resta de l’any per culpa de les obligacions materialistes.

Aquest any, però, he arribat a sentir-me atabalat per l’allau de felicitacions de tota mena i vídeos molt originals, he de reconèixer, que he rebut per part de parents, amics i coneguts, pel mòbil, correu electrònic i diverses aplicacions i xarxes socials. Ha estat un metrallament constant d’imatges i paraules que, tot i sent dolces i emotives, m’han acabat enfarfegant ja que ha hagut qui m’ha arribat a enviar, en poc temps, desenes de notificacions, de manera que cada cinc minuts un avís sonor m’indicava que havia entrat un missatge i com un és curiós de mena...

Quan aquestes felicitacions arriben a segrestar constantment la teva atenció, quan et mantenen “enganxat” a un aparell, acaben resultant carregoses i a més d’un i d’una he vist fer espetegar la llengua en senyal d’avorriment i desaprovació, com dient “un altre cop?” Així doncs, sembla que no soc tan “raret” com pot semblar.

Així doncs, la meva pregunta és si no serem esclaus inconscients de la “moguda” que s’origina aquests dies al nostre voltant i si no ens deixarem portar per la borratxera consumista i l’efecte contagiós de l’alegria aliena.

Malgrat tot això, he viscut les festes amb un pis guarnit com cal, amb l’arbre de Nadal engalanat amb boles, cintes de colors llampants i llums parpellejants, i amb el pessebre damunt el bufet del menjador. Hem menjat fins embafar-nos, hem empassat els dotze raïms al so de les campanades retransmeses per una cadena de televisió privada i hem brindat amb Cava per un feliç Any Nou, com Déu mana.

Passades les festes, tot seguirà igual, tots serem els mateixos i totes les promeses i els desitjos de canvi restaran al calaix de les bones intencions.
De què serveixen, llavors, totes les mostres d’amor i desitjos de pau? Per passar uns dies de pau i tranquil·litat momentànies? Per quedar bé? Perquè és el què toca?

Doncs bé, tot i que pugui ser una farsa, un muntatge comercial, un costum ancestral i retrògrad o una manera de distreure el personal, jo em quedo amb el que realment m’agrada i m’interessa: el pretext per retrobar-nos amb aquells a qui estimem però dels que la vida quotidiana, els problemes, el ritme de vida atrafegat ens allunyen i no ens deixen gaudir de la seva companyia. De portes endins, és un motiu per reflexionar en tot allò del que hauríem de prescindir i en tot el que hauríem de valorar i conservar per ser realment feliços tot l’any.

Qui sap si, després de repetir aquest exercici any rere any, alguna cosa aprenem i acabem posant-la en pràctica. Malauradament, quan això passi, potser ja serem massa grans per gaudir gaire temps d’aquesta nova perspectiva, ja serà massa tard per a que la felicitat obligada esdevingui real i espontània .