miércoles, 30 de diciembre de 2015

Bibiana i la filla imaginària



Quan la vaig veure per primer cop, vaig rejovenir més de quaranta anys. No m’ho podia creure. Deuria ser un miratge. Era idèntica a ella. Clar que la memòria ens juga sovint males passades i ens fa veure el que volem veure. Per això vaig acabar rebutjant la idea de que fos qui jo em pensava.
 
 
 
Tenia setze anys quan la vaig conèixer. Ella en tenia quinze. L’esperava a la sortida del col·legi de monges i l’acompanyava fins casa seva. I així cada dia fins que, no sabent què fer per conservar-la, la vaig perdre. Era molt jove i inexpert en la tècnica –o hauria de dir l’art?- de la seducció i això em passà factura.

La vaig retrobar uns anys després. Per casualitat. Pel carrer. Ens varem reconèixer i tornàrem a passejar junts altra vegada fins casa seva. Aquest cop semblava que la cosa aniria millor però tampoc vaig reeixir en el meu propòsit i ens vam tornar a distanciar malgrat els meus esforços per retenir-la al meu costat. Es veu que encara no en sabia prou o no tenia els atributs que ella desitjava per a la seva parella. Jo ja tenia dinou anys, tot i que semblava que encara en tenia els setze de tres anys enrere. La meva timidesa i el meu aspecte infantil van jugar sempre contra meu. Ella, en canvi, ja era tota una dona amb els seu divuit anys recent complerts, em digué.
 
 
 
Quan la vaig veure per primer cop, no ho podia creure. Vaig retrocedir a les acaballes del anys seixanta. Quan li vaig haver de demanar la comanda, allà a peu dret, davant el mostrador, la vaig mirar de fit a fit i si no fos pel temps transcorregut hagués dit que era la seva germana bessona. Llavors vaig mirar la placa identificativa que duia a la armilla de l’uniforme i hi havia un nom imprès: Alejandra.

Segurament anava errat. Bibiana parlava català. Aquella noia, en canvi, parlava castellà. Clar que la seva filla podia molt bé tenir un nom en castellà i parlar la llengua del seu pare. Què podia saber jo? Una cabòria com qualsevol altra.

La semblança era increïble. L’esguard, el lleuger somriure, les pigues al voltant del nas, recte i proporcionat, els gests, la manera de moure’s. Fins i tot la veu em semblà igual però això ja era, segurament, fruit de la meva imaginació. Si de vegades ens costa recordar la veu d’un ésser estimat quan fa anys que ens ha deixat, com podia jo recordar la d’una noia que feia –vaig calcular- quaranta set que no veía?

Des d’aleshores, cada cop que anava a sopar un entrepà a aquell local i la veia, no podia defugir el fet de que tenia davant meu una rèplica de la Bibiana que vaig conèixer. Fins que el temps, la sensatesa i el costum van convertir aquesta circumstància en una simple anécdota.

Però vet aquí que un dia una companya la va cridar dient-li “Bibi” –o això em va semblar- i, de cop i volta, tot va començar de nou. “Bibi” podia ser molt bé la forma abreujada de Bibiana. Potser l’Alejandra es deia Bibiana de segon nom i es feia dir “Bibi” pels amics. O bé era un àlies. Quina altra explicació hi podia haver? I llavors tornaren a començar les meves dèries. De poc va anar de preguntar-li si tenia una mare de la meva edat que es deia Bibiana, que havia estudiat a les monges de la Gran Via i que... Però quin disbarat! Què hagués pensat de mi? Que era un guillat, un vell tocat del bolet? A més, deixant de banda la altíssima improbabilitat de que fos certa la meva sospita, què importava ja si aquella noia adolescent de la qual em vaig enamorar quan jo també ho era tenia una filla –que per edat podria ser filla meva- que me la recordava cada cop que la veia darrere un mostrador?

Tot plegat demostra unes quantes coses: que tinc una imaginació novel·lesca o els records massa enganxats al meu cervell, que la nostàlgia dels fets de joventut em fan somiar truites i veure coses que no són, que se’m ha aturat el rellotge i de vegades encara em penso que sóc molt jove, que el temps corre tan de pressa que em sembla que fou ahir quan encara anava al darrere de les noietes, que soc un vell romàntic, ridícul i fins i tot infantil, que...

Què haurà sigut de la Bibiana? Serà l’Alejandra filla seva?

Bé, no hi tornem, deixem-ho córrer. Ja n’hi ha prou, que es fa tard i vol ploure.

Però...
 
 

lunes, 21 de diciembre de 2015

La vida continua



Veres una llum que no coneixies
i uns esguards que t’acaronaven dia a dia.
La joia de veure’t ens il·luminà
i per un moment el món s’aturà
deixant de donar voltes
perquè fossis el centre del nostre univers.
Ens dónes més caliu que el sol que ens escalfa.
Emoció i llàgrimes d’alegria
substituïren la incertesa de l’espera.
Ulls que no es cansen de mirar-te
mans que es deleixen per acariciar-te
braços que desitgen bressolar-te
per la tendresa que ens despertes.
Portes obertes de bat a bat
la flor més cuidada del nostre jardí
la joia de la nostra llar,
la que dóna sentit a la nostra existència
perquè tu ho ets tot,
l’única, la primera
en aquest cau familiar i acollidor.
Tard o d’hora en vindran més a fer-te companyia
i creixeràs envoltada de rialles i jocs
compartint l’amor que sempre perdura
perquè, any rere any, la vida continua.

 
 Fotografia: Jana, la meva néta
Fotògraf: Joan Gosa, el seu pare

 

jueves, 3 de diciembre de 2015

Com i per què vaig començar a escriure



Feia anys i panys que deia allò de que si havia tingut un fill i plantat un arbre (de fet en he tingut i en he plantat més d’un), només em calia escriure un llibre. També deia que el llibre que escrigués seria con aquella antologia del disbarat que varen publicar uns professors d’institut amb les respostes absurdes  en els exàmens d’alguns alumnes. En el meu cas, però, els disbarats serien els que he hagut de veure i viure al llarg de la meva vida laboral. Perquè, creieu-me, que n’hi ha per llogar cadires.

Però en arribar a la fi la meva vida professional, com aquella (la fi) no va resultar tan plàcida com era d’esperar ni, segons el meu criteri, justa, em vaig proposar abocar i vomitar tots els despropòsits viscuts i soferts en el món laboral que m’ha tocat viure. Havia d’ésser una espècie de catarsi que m’alliberés de l’angúnia i l’estrès post traumàtic que em quedaren com a seqüeles.

Així doncs, un cop lliure d’obligacions, vaig posar fil a l’agulla i vaig començar a escriure una biografia novel·lada o una novel·la autobiogràfica, diguem-ho com es vulgui, a on reflectia les experiències al treball i alhora feia un repàs a la meva vida, començant per la més tendra infància, quan aprenem a comportar-nos d’acord amb les normes que ens imposen, a formar-nos i a deformar-nos. Aquest tram de la vida en el qual agafem les virtuts i els vicis del nostre entorn, familiar i humà en general, i comencem a acumular complexos, temors i incerteses.

Amb aquest “fil argumental” vaig anar desenvolupant una història farcida d’anècdotes i experiències vitals amb alguns personatges i fets inventats per guarnir-ho amb un to més novel·lesc i omplir certs buits producte de la mala memòria. Tret de les dues primeres parts, dedicades a experiències d’infantesa i de l’adolescència, la resta del llibre resultà, al meu entendre, bastant feixuga de llegir per a qui les meves peripècies personals i professionals no li tocaven de prop o no li interessaven gens ni mica. El resultat: un volum de més de vuit-centes pàgines de lletra menuda que vaig auto editar i regalar a les persones més properes de l’entorn familiar, les que no gosarien rebutjar un “obsequi” com aquest. He pensat, en més d’una ocasió, en refer-lo eliminant molta palla i donant-li un aire de novel·la, a l’estil de Le Grand Maulnes, d’Alain Fournier, o L’ombra de l’eunuc, d’en Jaume Cabré, quasi res, mira per on. De moment resta i restarà en un prestatge de la meva biblioteca, pels segles del segles.

Però la meva dèria per escriure, cosa que havia volgut fer des que tinc ús de raó, i el temps de lleure del que puc ara gaudir, em va dur a crear un compte a facebook, una xarxa social per a mi llavors desconeguda però que les meves filles en feien molt d’ús i que em van animar a utilitzar “per a distreure’m”. Aquest espai es convertí en una plataforma molt escaient per a publicar els meus primers escrits que, per cert, passaren molt desapercebuts tot i anar acumulant “amistats” o, millor dit, contactes.

A la revetlla de Sant Joan, però, es va produir u
n fet que va canviar aquesta situació. Uns dies abans havia estat el meu aniversari i les meves filles m’obsequiaren amb un regal “especial”: un blog, em digueren, no un bloc, com em va semblar entendre. Com van dir “per a que puguis escriure tot el que et passi pel cap...

Van dissenyar-lo i anomenar-lo “Retales de una vida”. Que per què? Doncs perquè el que escrivia aleshores eren reflexions i relats molt curts sobre fets i records de la meva infantesa i adolescència. Aquests retalls de la meva vida tindrien així un lloc més adient per cosir-los.

Així doncs, un cop degudament farcit amb la meva fotografia, perfil i altres dades que em varen semblar oportunes, aquest blog va veure la llum, amb l’entrada titulada “¿Por qué escribo?, el 26 de juny del 2013. Durant gairebé un mes, vaig anar publicant els escrits que fins aleshores havia inclòs en el meu mur de facebook. En aquest temps vaig publicar catorze entrades o posts, com alguns els anomenen. Tot just després, es va produir un altre canvi.

Esperonat per la meva dona, vaig fer un gir al tipus d’escrits, canviant del caràcter intimista a la ficció, als relats, diguem-ne, inventats, més imaginatius o simplement fantasiosos, incloent diversos gèneres: fantàstic, ciència ficció, romàntic, humor, policíac, etc., etc. Ha estat un divertiment per a mi i pels meus lectors més propers, és a dir família i amics. Lectors aliens a aquest entorn també hi han anat apareixent, tot i que encara són escassos. Però això ja són figues d’un altre paner.

Tanmateix, com trobava a faltar un racó on pogués seguir penjant, de tant en tant, opinions, pensaments, reflexions i històries com amb les que vaig iniciar aquest exercici d’escriptura, tingué la idea de crear un altre blog per acollir-les, ja que “Retales de una vida” ja duia prou temps dedicat a la ficció com per tornar enrere. Tampoc em va semblar adient barrejar ous amb castanyes. Així, el 11 de novembre de 2013 va néixer “Cuaderno de bitácora” que, com el nom –no gaire original, ho reconec- suggereix, havia de contenir fets, experiències personals i demés històries quotidianes que, com el capità del vaixell que registra els esdeveniment diaris ocorreguts durant la travessia,  aniria anotant a mida que aparegueren al meu cap. Aquest blog s’estrenà amb l’entrada “Cuba” en la que reproduïa una experiència viscuda a l’Havana l’agost d’aquell mateix any, en el transcurs d’un viatge de plaer amb la família.

Però us haureu fixat que tots dos blog són escrits en castellà, quan la meva llengua materna (tot i que hauria de dir paterna, ja que el meu pare era lleidatà i ma mare murciana) és el català. Per què, doncs, no escrius en català? -em digué la veu de la meva consciència. Doncs perquè no l’he estudiat mai, tot el que sé ha estat aprés de forma autodidacta, no el sé escriure prou bé i el meu vocabulari és molt més pobre que en castellà –em respongué a mi mateix. Però d’alguna manera s’ha de començar, oi? -em tornà a preguntar. Doncs si, és veritat –vaig reconèixer. I així vaig tenir la gosadia d’obrir aquest blog en català que vaig batejar amb el nom –aquí si que em vaig lluir amb l’originalitat- de “En català si us plau”, en el que vaig publicar una primera entrada, el 29 de novembre de 2013, titulada “de petit em deien que era un xarnego”.

A dia d’avui, tot i que em sento prou satisfet de la feina feta –m’ho passo d’allò més bé escrivint- puc dir que aquests blogs no han tingut gaire èxit, sobretot si els comparo amb la gran majoria dels que segueixo. No entraré ara en detalls estadístics, cosa que potser faré més endavant i només a títol orientatiu o fins i tot anecdòtic, però contràriament al què em diuen a casa (com no), m’ha decebut la poca divulgació i l’escassetat de seguidors quan crec (superb de mi) que els meus relats són de més qualitat literària que els d’altres blogs que, essent mediocres, són molt més comentats i lloats. Gelosia? Gens ni mica. Decepció? Sí, què voleu que us digui.

En el ranking de blogs més visitats (els meus, és clar), la palma se l’enduu “Retales de una vida” , en nombre de visites a l’any i comentaris per entrada, seguit molt a prop de “Cuaderno de bitácora”. De fet, com es diria en la terminologia estadística, les diferències no son significatives. Quant a “En català si us plau”, aquest és l’aneguet lleig. No cal donar dades, són massa esquifides i insignificants. Em podria consolar dient que altres blogs en català que segueixo pateixen de la mateixa malaltia: la manca d’estima, la indiferència, la soledat... El motiu per el qual “En català si us plau” no te gairebé vida, que sembla moribund? No el sé. Potser és degut a una deficiència lingüística, errors gramaticals i ortogràfics, tot i que he vist relats en català en altres blogs, d’una qualitat molt elevada i més sols que la una. “Cap comentari” és el subtítol habitual.

Per si de cas, m’he matriculat a un curs de català. Vaig passar la prova d’avaluació escrita i oral amb prou bona nota com per cursar el nivell C. Espero i desitjo que els coneixements que aniré guanyant en el llenguatge escrit redundin en benefici de la qualitat dels meus escrits.

Fa temps vaig estar temptat de tancar aquest blog i així ho vaig manifestar en una entrada, tot just abans de les vacances d’estiu del 2014. Vaig rebre dos comentaris, dues veus que es varen alçar encoratjant-me a continuar. Això va produir el seu efecte, ves per on. Dues persones varen salvar el blog de la crema. I aquí continuo. L’audiència, la veritat, ja tan se val. Seguiré escrivint, hi hagin o no hi hagin gaires lectors.


martes, 17 de noviembre de 2015

En Pere Botero



De vegades, la realitat es confon amb la ficció. O és a l’inrevés? Aquesta història podria molt bé ser real o fictícia. Tant se val. El nom del protagonista és inventat, això sí. La resta no se sap. En tot cas es podria dir allò de se non è vero, è ben trovato. És la curta història de la meva relació amb en Pere Botero.

Quan el vaig conèixer em va impressionar. Borni, amb el nas aguilenc, la cara granelluda i amb una cicatriu que li travessava la galta esquerra, em va donar la impressió d’estar davant d’un pirata dels que no et perdonen la vida. El nom i cognom no és que ajudessin gaire a refiar-se d’ell.

Després, a mida que el vaig anar tractant, descobrí que era un bon jan i que sota aquesta espantosa fesomia hi havia un home de molt bon caràcter. Educat, servicial i generós. Sempre tenia paraules d’ànim quan et veia trist o preocupat i no dubtava mai a donar-te un cop de mà si creia que et podia ajudar. A més, era un pencaire de mena, no com la majoria del personal, que són uns galtes.

De petit, a l’escola, li deien “el dimoni” i no només pel seu nom sinó també pel seu aspecte. Amb deu anys era molt alt i prim i les galtes se li ensorraven de tal manera que, amb els pòmuls tan prominents com tenia, se li feien unes arrugues molt lletges a banda i banda de la cara. Els cabells negres i punxeguts es veu que acabaven de donar-li l’efecte d’un diable dels Pastorets.

La cicatriu vingué després, als vint anys, quan feia el servei militar. Un milhomes burleta i amb mala gaita li posà el malnom de Frankenstein. Se les van tenir de valent. Però el fatxenda era perillós, dels que porten la navalla sempre a punt i en un descuit li va tallar la galta esquerra de dalt a baix. La manca de l’ull dret ja és una altra història. Mai me l’ha va voler explicar. Potser encara no em tenia prou confiança. De moment, en tenia prou tenint-lo com a amic, sabent que era humà, més humà que molts dels que ens envoltaven.

Els meus companys em repetien que no em refiés d’ell, que anés amb compte, que un dia tindria un ensurt. Jo els contestava que si hagués de témer a tots els que fan mala cara o tenen mal aspecte, no viuria tranquil. Els recordava que les aparences enganyen. Però no els veia gens convençuts. Es malfiaven d’ell i volien fer-me mala sang però no ho aconseguiren.

Un bon dia –o mal dia, diria jo- no aparegué més per la feina. Desaparegué sense deixar rastre. Feia temps que em deia que no s’hi trobava bé enmig d’aquella gent que el mirava amb rancúnia o temor. Em digué que no volia crear mal ambient ni tenir problemes amb ningú i que, si es quedava allà, tard o d’hora n’hi haurien. No el vaig poder convèncer. Marxà per no tornar. D’això farà un any i escaig.

Avui he llegit al diari una noticia que m’ha posat els pèls de punta. Han trobat un home mort en un carreró del Raval. Encara no han pogut descobrir la seva identitat. Anava indocumentat. Només han fet saber el seu aspecte: home d’uns cinquanta anys, alt i prim, nas aguilenc, cara granelluda i amb una cicatriu que li travessa la galta esquerra. La causa de la mort ha estat una ganivetada molt profunda al bell mig del cor. Es suposa que ha estat un enfrontament o venjança entre delinqüents habituals. La manera de vestir i l’aspecte de l’individu així ho fan sospitar.


En Pere Botero és un personatge de la mitología catalana. La llegenda és el viatge a l'infern d'en Pere Porter, també coneguda com la de les calderes d'en Pere Botero. S'ha relacionat, en els contes populars, amb un  ésser demoníac que sortia en les representacions dels Pastorets i servia per espantar a la canalla dient-los allò de que "si no us porteu bé anireu a parar a les calderes del Pere Botero" (N. del A.)
.

jueves, 5 de noviembre de 2015

Un conte de fantasmes

Tots portem un nen dins nostre. Deixeu-lo, doncs, sortir per uns instants. Potser gaudeixi d'aquest conte, l'últim d'aquesta sèrie. Per cert, creieu en els fantasmes?




En Luiset creia fermament en l’existència de fantasmes. Ell en veia un cada dia però els seus amics més amics no li feien cas.

―Si vols que et cregui, presenta-me’l –li digué en Manelet, el seu primer millor amic.
―Si existissin els fantasmes tothom els veuria –era de la opinió en Joanet, el seu segon millor amic.
―Jo no crec en els fantasmes. El meu pare diu que això són ximpleries –afegí la Roser, l’única amiga dels tres noiets.

En Lluiset, enrabiat per la incredulitat dels seus amics, es comprometé a demostrar-los que els fantasmes existien i que es podien veure. Ja veurien aquells descreguts com tenia raó. Es quedarien amb un pam de nassos, sí senyor.

L’única cosa que havia de fer, però, era convèncer al senyor Martí per a que comparegués davant dels seus amics.

El senyor Martí era, és clar, un fantasma. O potser hauríem de dir “el seu fantasma”, ja que només el podia veure ell.

―Senyor Martí, seria vostè tan amable de aparèixer-se davant d’uns amics meus? –li preguntà una nit.

El senyor Martí, que estava llegint un llibre als peus del llit del nen, aixecà el cap i traient-se les ulleres, contestà:

―Mira, Lluiset, els fantasmes no estem per espantar, fer burla, ni per participar en juguesques. Això que em demanes no és possible, ho sento.
―Però és que jo volia...
―Ja sé què volies: convèncer els teus amics de que els fantasmes existim.
―Doncs sí. És que no s’ho creuen i els he dit que...
―Que jo em materialitzaria. Però no veus que això no és seriós?
―Ja, però si no compleixo amb la meva paraula em prendran per un babau.
―Haver-ho pensat abans. Si m’ho haguessis dit t’hagués explicat que els fantasmes només podem mostrar-nos a les persones que creuen en nosaltres.
―Si us plau, si us plau. Només seria un momentet de res. Faci-ho per mi, senyor Martí. No vull ser el motiu de les seves burles.
―Ai Lluiset, Lluiset. Mira: qui són incrèduls de mena no hi creuran mai per molt que vegin una aparició.

Però davant la insistència d’en Lluiset, el senyor Martí no tingué més remei que claudicar. I així elaboraren un pla que satisféu a ambdós. Ara només calia posar-lo en pràctica.

El diumenge, després de missa, en Lluiset cità els seus amics al claustre de l’església.

―I ara què? –digueren tots tres alhora.
―Tranquils. Ho veureu quan hagi marxat tothom.

En Manelet, en Joanet i la Roser esperaven impacients alguna manifestació fantasmagòrica però res succeïa. Fins que una ombra aparegué darrere el pou que hi ha al bell mig del pati del claustre.

―Mireu, mireu allà, al pou –cridà en Lluiset.

Però abans que poguessin veure-li la cara, la figura corregué, sense quasi tocar els peus a terra, cap a la porta que dóna a la cripta que hi ha sota l’altar major.

―Som-hi, correu, que se’ns escapa –digué la Roser, entusiasmada i més valenta del que havien imaginat els seus companys.

Però tant el Joanet com el Manelet es quedaren palplantats sota una de les arcades on s’havien aixoplugat, com si tinguessin els peus clavats al terra.

―No volíeu veure un fantasma? –els escridassà en Lluiset-. Doncs a què espereu? No tingueu por, no heu de témer res. Ja us he parlat d’ell. És el senyor Martí, el meu fantasma particular i amic meu.

Quan les quatre criatures baixaren per les escales que els dugué a la cripta, fosca i humida, no veren ningú. Però en Lluiset, sabedor del pla, els assenyalà un banc mig corcat on trobaren una capa, un barret i unes ulleres. Tot d’una, sis ulls es dirigiren cap a la roba. Amb mans tremoloses, un a un la volien agafar però se’ls hi relliscava de les mans; era com voler agafar aigua. De cop i volta, però, la capa, el barret i les ulleres s’enlairaren i formaren una silueta humana que es posà dempeus davant una astorada audiència.

Tots, excepte el Lluiset, restaren muts i gelats com el glaç.

―Ho veieu, ho veieu com tenia raó –cridava en Lluiset tot fent saltironets.

Però com a única resposta, els tres amics sortiren de la cripta cames ajudeu-me i desaparegueren en un tres i no res.

En Lluiset i el senyor Martí es miraren bocabadats per la reacció dels
 vailets.

―Bé, digué en Lluiset, al menys ara creuran el què jo els hi deia.
―Jo no estaria tan segur –li respongué el senyor Martí.

Nen i fantasma tornaren a casa pensarosos. L’un desitjant que l’endemà els seus companys li donarien la raó; l’altre sospitant que la cosa no havia acabat. I com sap més el fantasma per vell que per fantasma, en senyor Martí no anà errat.

Quan el dilluns, en LLuiset entrà a classe, una riallada monumental esclatà tan bon punt s’assegué a la seva taula. L’únic que no reia era el mestre, que el mirava amb un esguard de retret. El càstig no es féu esperar. L’engany a un amic–i més amb premeditació i traïdoria- era un dels pitjors pecats i no es podia deixar sense un correctiu exemplar, segons el sorrut educador.

―Hagués pogut ser pitjor –li digué el senyor Martí al capvespre, quan en Lluiset arribà a casa i es tancà a la seva cambra tot plorós. Ja t’ho deia jo que, tot i veient-me, no es creurien que soc un fantasma.
―És que no ho entenc- digué en Lluiset entre singlots-. Que no ho van veure que vostè, un fantasma, apareixia i s’enlairava davant dels seus nassos? Com pot ser que diguin que tot era un muntatge?
―Doncs perquè quan algú no és capaç d’entendre una cosa prefereix creure que tot ha estat obra d’un enginy o d’un engany, per molt més difícil que resulti trobar-li una explicació lògica.
―I ara què? –es preguntà en veu alta en Lluiset.
―Els donaré un escarment –digué el senyor Martí enfurismat, veient tan dolgut el seu jove amic.
―Sí? De debò? Què farà, què farà?
―Mmm. M’ho rumiaré.

Des d’aquell dia, els nens del poble no podien viure en pau. Un fantasma, vestit amb capa i barret, els feia la guitza nit i dia. De dia els empaitava i els hi feia mil i una barrabassada. Per la nit, les seves manifestacions eren més feréstegues. No podien dormir de la por. Però no ho explicaven a ningú, ni als seus pares ni als seus millors amics, perquè sabien que ningú no els creuria.

―Això s’ha d’acabar, Lluiset. No puc més, estic baldat i ja tinc una edat –li digué el senyor Martí una nit.
―Ja m’ho imagino. Però que consti que va ser idea seva. Si ho vol deixar ho entendré. Això de fer de fantasma atemoridor ha de ser esgotador. Ai miri, m’ha sortit un rodolí.
―Mai m’hagués imaginat haver de fer aquest numeret espantant criatures. Ho deixo però abans faré una cosa per a que em recordin per sempre més.

En Lluiset no preguntà ni volgué saber, però el que el senyor Matí féu degué ser una cosa sonada, d’això en està segur, perquè ara els seus amics i companys el respecten i l’afalaguen d’allò més. El tracten com un Rei. I alhora sembla que el temen. En Lluiset es més feliç que mai.

No sabria dir quina és la moral d’aquest conte. Que no s’ha de dubtar mai d’un amic? Que la venjança és dolça? Potser que els descreguts paguen tard o d’hora la seva incredulitat? No ho sé. De fet, jo no crec en fantasmes i no m’ha passat res dolent ni estrany. Bé, llevat d’aquest malsons que...
 
 

jueves, 1 de octubre de 2015

Un conte de nans


En Joanet, amb sis anys, no havia vist mai un nan tret dels que sortien al circ, quan venia al poble, i que el feien riure tant amb les seves bestieses. Saltaven, ballaven i feien ganyotes per la pista, barallant-se com si s’haguessin tornat folls. Són homenets, homes petits –li deia en Joan, son pare. En Joanet creia que eren persones d’algun país molt llunyà on tothom era així de petit, com els barrufets, que vivien en un indret amagat i apartat dels ulls de la gent normal.

Un dia, quan en Joanet tornava a casa, en sortir de l’escola, es va trobar de sobte amb un d’aquells homenets. El circ feia dies que havia marxat. Com era doncs possible que un dels nans s’estigués encara al poble? Encuriosit, el seguí i veié que entrà al bar de la plaça. En Joanet parà l’orella.

-Necessito treball. No us caldrà pas ajuda al bar? –sentí que li preguntava al senyor Jaume, el propietari. 
-Però com vols que et contracti de cambrer si a prou feines arribes a la taula –li respongué aquell, amb una riallada.

El nan girà cua sense dir ni ase ni bèstia i sortí al carrer. Palplantat al mig de la plaça, encengué una cigarreta i s’assegué en un banc sota un frondós plàtan, trist i pensarós.

En Joanet s’assegué al seu costat.

-Hola –digué al cap d’una estona-. Em dic Joanet. I tu, com et dius?
-Em dic Pere però tinc altres noms. Al meu poble tothom em coneix com en Peret camacurta. Al circ era en Fredolic, però no pas perquè tingués fred sinó pel nom del bolet. -I davant la cara d’estranyesa del nen, continuà-. Tots els nans teníem nom de bolet: en Rovelló, el de la cara rogenca, en Rossinyol, massís de cos i groguenc de pell, en Cep, el del cabell castany i cara blanquinosa, i en Llanega, de pell bruna i llefiscosa.
-Ja t’he vist al circ fent tombarelles i moltes altres coses gracioses. Era molt divertit.
-Si, si. Molt divertit pel públic però si no fóssim nans, ningú riuria de les ximpleries que fem. Jo fa molt de temps que vull sortir d’aquesta vida. M’agradaria dur una vida con la de la resta de la gent, com la que tu tindràs quan siguis gran.
-Quans anys tens? –li preguntà en Joanet.
-Acabo de complir vint-i-cinc. I en porto més de deu treballant al circ.
-I a quin país vas néixer? No sembles estranger.
-Perquè no ho sóc d’estranger. Vaig néixer a la Pobla de Corrons, aquí al costat com qui diu.

I entre calada i calada a la cigarreta, en Pere li contà que havia nascut nan, una malaltia que no deixava créixer a les persones; que els seus pares eren “normals” –posant la paraula entre cometes amb els dits petits i rabassuts-; com fou la seva vida al poble fins que es decidí a ajuntar-se amb una colla de pallassos que organitzaven festes per els nens de bona família: d’aniversaris, comunions i demés celebracions. Fins que acabà treballant al Gran Circ Price, on el Joanet l’havia vist per primera i última vegada.

En Pere afegí que, havent decidit abandonar la vida circense, necessitava trobar un treball digne i seriós per primer cop a la seva vida. Estava fart de fer riure a la gent.

-Però al primer lloc on he preguntat, en aquest bar de la cantonada, m’han engegat a dida. Es veu que no tinc la talla suficient per servir les taules. T’ho pots creure? Suposo que la gent se’n riuria de mi i l’amo del bar prefereix no tenir problemes amb els clients. Hauré d’anar trucant de porta en porta.

En Joanet, després de pensar-s’ho uns minuts, el mirà amb els ulls il·luminats i li digué:

-T’agradaria treballar a la verema? El meu pare té unes vinyes. El raïm està a punt de ser collit, els ceps són baixets, més o menys de la teva alçada. Ho tindries fàcil ja que no t’hauries d’ajupir com fan els demés, la gent més alta. Clar que, de moment, només tindries feina per un mes però podria parlar amb el meu pare i potser et trobaria una feina per a la resta de l’any.
-Home, jo no tinc experiència amb això de collir raïm però ho he vist fer i puc aprendre. El que sí se’m dóna bé és el tast, –digué rient en Peret camacurta.

I així fou. Després de treballar dur a la verema, el pare d’en Joanet el va llogar com a ajudant a les bodegues, en la manufactura del vi. Treballant entre botes, amb el temps, en Pere demostrà ser un bon treballador i un tastavins excepcional. Avui és un famós sommelier en el millor restaurant de la comarca, Can Pere Botero, i del que en són propietaris en Joan i en Pere. En Joan fill –ja no vol  que li diguin Joanet- és un dels ajudants de cuina. Té molta bona mà amb els fogons. Algun dia en serà el Chef.

I aquesta és la historia de com un nan, un home de talla curta, incapaç, segons alguns, de servir taules, esdevingué un gran entès en vins i, per damunt de tot, un gran home. El seu proper projecte és obrir un nou restaurant on només hi treballarà gent petita. Ja té triat el nom: Can Fredolic.
 
 
Fotografía: Dos nans de circ. Obtinguda d'Internet

martes, 8 de septiembre de 2015

Un conte de lladres

Fa temps em van contar una història que no sabria dir si és real o imaginària, el què es coneix com a llegenda urbana. És la història dels “salats”, tres xicots d’un barri senzill que jugaren amb foc i que al final es van cremar.

En Fermín, en Lucas i l’Agustí formaven un trio de lladres de baixa estofa. Tenien poca experiència; això de la lladreria no era el seu fort però anaven fent. S’havien conegut a la “mili”. En Fermín era del nord, en Lucas del sud i l’Agustí era català i tots tres de pares sense estudis ni diners. Eren bastant curts de gambals però amb moltes ganes de triomfar a la vida. Però després d’escarrassar-se treballant d’això i d’allò no pogueren guanyar més que un souet per anar tirant i arribar amb prou feines a fi de mes.

Cansats, doncs, de ser uns pelats, decidiren unir els seus dots de “manetes” per dedicar-se a “viure de la sort aliena”, eufemisme que utilitzaven i que no volia dir altra cosa que aprofitar-se –perquè això de robar sona massa fort- del què els altres havien aconseguit gràcies a una feina digna.

Feia ja dos anys que es dedicaven a fer de lladregots, entrant a les vivendes de la gent del barri quan aquestes eren fora, treballant o de cap de setmana. Ho tenien tot ben controlat i fins ara els hi havia anat prou bé. Ningú del barri sospitava d’aquells joves tan agradables i ben educats amb els que es trobaven tot sovint a la fleca, al supermercat o a la farmàcia, per separat, és clar, no fos que malpensessin en veure’ls sempre junts. Aquests llocs eren una valuosa font d’informació per a les seves malifetes, llocs a on la gent xerra pels descosits sense temor a oïdes indiscrets. “Què feu aquest cap de setmana? Doncs anem al poble, a veure els pares”. Coses d’aquesta mena eren les que els hi obria la porta –és un dir- a les propietats dels demés sense el seu permís ni coneixement.

Sostreien tot el que podien arreplegar: algunes joies, alguns diners –no gaires- i poca cosa més, ja que la gent del barri no era per donar-los masses alegries i tampoc se’ls hi presentaven moltes oportunitats, i això d’anar a altres barris era massa perillós ja que les cares desconegudes fan sospitar més del compte. Al seu barri, en canvi, eren apreciats i coneguts com “els salats” perquè sempre contaven acudits quan s’ajuntaven –dia sí i dia també- al bar de la cantonada per guanyar-se la confiança de la clientela.

Un dia, en Lucas arribà amb una gran noticia: la senyora Ramona s’havia mort, l’enterraven l’endemà i ja sabeu els calerons i joies que deien que tenia, i que heretaria, per descomptat, la seva única neboda, aquella dona tan grassa i amb cara de gos que hi anava a veure-la molt de tant en tant.

Tindrien, doncs, un parell d’hores per fer de les seves abans que els veïns de l’escala tornessin de l’església i la família del cementiri. La porta era molt vella, que ja se l’havien mirada molts cops, així que la podrien esberlar amb un tres un no res. La resta seria bufar i fer ampolles.

Arribat el moment, el trio dels “salats” es presentaren puntualment a casa de la difunta a plena llum del dia. Si algú els veia a l’escala o al replà dirien que anaven a presentar el seu condol a la família de la malaguanyada veïna o qualsevol poca-soltada posant cara de babaus. Però no van trobar a ningú. Tingueren, doncs, el camí totalment expedit per a dur a terme la seva feina.

El pis era fosc com la boca del llop i amb olor de resclosit. Quasi semblava l’escenari d’una pel•lícula de por. Mobiliari vell i de ben segur corcat emplenava tots els racons. Les finestres tancades com si haguessin passat dies des de la desocupació de la vivenda. Amb l’ajut d’unes llanternes (amb tota certesa robades), s’endinsaren cap al que cregueren que era el dormitori de la finada amb la intenció d’escorcollar armari, calaixera i el que calgués. Un cop allà, decidiren obrir els llums per veure-hi millor atès que, amb les finestres closes, ningú podia observar-los des de fora. Quina sorpresa s’enduren al veure, palplantats davant seu, a tres individus somrient amb sornegueria fins que un d’ells digué: “No cal que busqueu. Tot el que la vella tenia de valor -poca cosa per cert- ja és nostre. Ho sentim però hem estat els primers en arribar”. I tocaren el dos tan tranquils.

Eren la Colla Pesigolla, com ells els anomenaven, aquell grapat de burletes tan tibats amb els que coincidien al bar a cada dos per tres, aquells que deien tenir una molt bona feina i que sempre anaven tan ben vestits. Qui els anava a dir que fossin uns lladres!

Els tres "salats" van quedar amb un pam de nassos. Aquells tres els hi havien passat al davant. I amb això aprengueren dues lliçons: 1) que les aparences enganyen i 2) que qui no corre, vola.

Fins aquí la història no seria un conte exemplar, ni molt menys; no hi va haver escarment, ans el contrari, ja que des d’aleshores foren més ambiciosos i agosarats, volien dur un tren de vida con el dels seus competidors. I ves per on que, amb el temps, “els salats” i “la colla pessigolla” esdevingueren amics, formaren una banda amb més ínfules i acabaren fent d’atracadors, coneguts com “la banda dels sis”.

Es diu que ara mateix duen una vida tranquil•la a Can Brians i que sembla que en tindran per un grapat d’anys, compartint sostre i ranxo.

Després de tot, en Fermín, en Lucas i l’Agustí deuen haver aprés una nova lliçó, la millor de totes: que qui camina mal camí, no fa bon pas a la fi.

I un gos i un gat, aquest conte s’ha acabat.
 

miércoles, 12 de agosto de 2015

Un conte de rucs



Hi havia una vegada un home que tenia dos rucs, en Melic i en Maluc, ja massa vells per a fer-los treballar al camp. Vivien al mas on l’amo, en Pere Pagès -cognom molt adient a la seva professió-, els tenia sempre tancats a l’estable junt amb dos poltres negres, esvelts i nerviüts, recentment adquirits en el mercat de bestiar que cada any tenia lloc al poble. Per a què voldria l’amo aquells dos exemplars era una incògnita. Però, és clar, què podien saber?, ells només eren uns rucs.

Els dos vells animals, companys i amics de tota la vida, gairebé no es feien amb els nouvinguts, massa joves, orgullosos i de bona raça per tenir quelcom en comú. Cada cop que un dels rucs els dirigia la paraula per donar-los una opinió o un consell, els cavalls es giraven de cul, mirant-los de reüll i dient-los, despectivament, que tanquessin aquella bocassa, que total eren uns rucs que no sabien res de res. Ells havien estat comprats per la seva intel·ligència, elegància i coratge, per participar en concursos d’equitació; en canvi ells tan sols eren uns animals de càrrega que no servien per a res més.

Un dia, o millor dit una nit, entraren al mas uns lladres, un gras i baixet i l’altre alt i prim, amb molt males intencions, com les de tots els lladres. No van tenir prou amb endur-se tot el de valor que varen trobar i deixar l’amo mig mort de les garrotades sinó que també aparegueren a l’estable per veure si hi havia algun animal d’utilitat o digne de ser venut a un comprador sense escrúpols.

Quan els dos malvats veieren aquells dos exemplars tan bonics se’ls obriren els ulls de bat a bat i amb els garrots que havien fet servir per estomacar a en Pere Pagès, els amenaçaren i colpejaren fins que els cavalls, aterrits, es refugiaren en un racó de l’estança demanant clemència amb la mirada. Els rucs ho contemplaven tot des de l’altre extrem de l’estable sense saber molt bé què fer i fins i tot dubtant si pagava la pena intervenir en defensa d’aquells dos poltres arrogants i malcarats.

Finalment els rucs es miraren i prengueren una decisió en comú. Quan els dos lladres anaven a passar pel coll dels esfereïts pura sang els llaços que l’amo feia sevir per domar-los, en Melic es llançà a mossegar la cama del més gras, que Déu n’hi do el pernil que tenia per cuixa, i en Maluc li donà al més alt una coça de tal magnitud que l’home sortí volant per la finestra més propera. El resultat de la intervenció –total, una rucada-  fou que els dos intrusos fotessin el camp més esperitats que si els perseguissin mil dimonis, deixant a terra tot el que havien pogut arrambar.

Mentre els dos poltres encara panteixaven i tremolaven de por en un racó de la cavallerissa, els rucs s’endinsaren a la masia per veure què hi podien fer per l’amo, si és que encara era viu. En veure’l inconscient però amb vida, el pujaren al llom d’un d’ells i s’aproparen al poble per portar-lo a cal metge, a qui van despertar amb els seus escandalosos brams.

 
L’any següent, a la fira del bestiar, un parell de poltres negres, esvelts però una mica esporuguits, eren a la venda per un preu molt econòmic. L’últim dia de mercat, un pagès morrut i amb cara de males puces, els comprà pensant que l’hi podrien fer un bon servei al camp, no se’ls imaginà fent altra cosa que no fos ajudar-lo a llaurar o fent girar la roda del molí. En Melic i en Maluc, que havien anat a la fira amb l’amo –ara se’ls enduia a tot arreu com si fossin animals de defensa i companyia- se’ls miraven amb pena i satisfacció alhora.

I és que no s’ha de jutjar a ningú per les aparences. Mai de sap el que pot donar de sí un ruc. I si són dos, encara més.

 

 

miércoles, 29 de julio de 2015

Un conte de bruixes



Fa molts molts anys, a Vilanova de Bellpuig, un poble del Pla d’Urgell, hi vivia la Dolors Armengol, coneguda pels vilatans com “la bruixa Lola”. D’una edat indeterminada però que tothom calculava de més de cent anys, vivia sola a l’última (o la primera, segons es mirés) casa del poble.

Uns deien que l’havien vista volar de nit damunt una escombra; d’altres transformada en un corb enorme que, amb les seves urpes, treia els ulls dels pobres desgraciats amb els que es creuava; i els més agosarats juraven que convertia en un gat negre als seus enemics.

Amb raó o sense, gairebé tot el poble la temia i alguns, fins i tot, l’odiaven. Assabentada de tot això, la Lola vivia, tanmateix, tranquil·la i passava els dies collint herbes medicinals i les nits preparant pocions i ungüents que després venia pels pobles dels voltants ja que sabia prou bé que a Vilanova de Bellpuig ningú gosaria provar-los.

Un dia arribà al poble l’Isidre Gonyalons, el nou metge per fer-se càrrec de la consulta del poble que havia quedat recentment vacant. Tan aviat com el doctor Gonyalons prengué possessió del càrrec, rebé la visita d’una petita delegació de bons ciutadans, encapçalats per mossèn Perramón, el capellà octogenari encarregat de la parròquia. Tots li digueren el mateix:

-Doctor, vagi en compte amb la bruixa Lola. Tots els que l’han precedit han acabat malament. No en tenim proves però han anat desapareixent l’un darrera l’altre.
-Ja en he sentit a parlar d’aquest conte de bruixes –els contestà l’Isidre-. Però jo no crec en bruixes i vostès farien bé oblidant-se d’aquestes poca-soltades.
-Poca-soltades? –digué enfurismat el vell capellà-. Es nota que vostè és un jove descregut. Però no badi i estigui a l’aguait perquè a la Lola no li agrada la competència i un dia d’aquest acabarà igual que l’Antoni Bruguera, el Pere Ermengol i tants d’altres que, ignorant els nostres consells,  s’atreviren a ocupar el lloc de metge en aquest poble.

Avorrit de sentir, dia rere dia, tantes històries absurdes sobre la presumpta bruixa, l’Isidre decidí anar a conèixer-la i extreure les seves conclusions. “De segur que només és una dona esquerpa i estrafolària que fa de curandera i res més. Tots plegats són un ramat d’ignorants” –es deia a sí mateix mentre es dirigia a l’última (o la primera, segons es mirés) casa del poble.

Després de fer tres trucs a la porta, aquesta s’obrí i aparegué una cara coberta de mil i una arrugues, que gairebé semblava una pansa gegant, amb un nas com una botifarra esparracada i uns ulls rodons i grossos com dues prunes marcides que l’escrutaren de dalt avall.

-Qui ets i què vols –li preguntà sense cap mena de mirament.

L’Isidre, de sobte esporuguit per l’aspecte de l’anciana, contestà amb veu més tremolosa del què hagués volgut:

-Soc, ejem, soc el nou metge del poble. Em dic Isidre Gonyalons i venia a...
-Tant se me’n fot qui siguis, com et diguis i a què collons venies. Vés-te’n d’aquí ara mateix i deixa’m en pau –li escridassà la vella, tancant-li la porta als nassos.

Però l’Isidre, tossut com era i picat per la curiositat després d’aquesta topada, no s’acontentà amb tocar el dos i aquí no ha passat res. Volia saber com era aquella dona tan estranya i què feia exactament per guanyar-se la vida. Només volia sortir de dubtes per poder demostrar a tots els supersticiosos del poble, un bon grapat per cert, que eren un ximplets.

El jove metge sabé pels seus veïns, espietes i confidents, que la Lola anava cada diumenge a Mollerussa però ningú havia gosat a seguir-la no fos que... “De segur que hi va a oferir els seus encanteris i pocions màgiques a pobres infeliços i vagi vostè a saber si també a altres bruixes” –li digueren. Fins i tot li informaren de quin cotxe de línia prenia i a quina hora sortia de casa per anar fins la carretera a esperar-lo. Tant el burxaren que l’Isidre es veié forçat a preparar un pla, que consistí en seguir-la fins al mercat de la capital de la comarca i veure què hi feia exactament.

El diumenge que havia de dur a terme el seguiment plovia a bots i barrals i feia un fred que pelava. L’Isidre, aixoplugat sota un paraigües i mig amagat a la cantonada del davant, veié com la Lola sortia de casa amb pas lleuger, segurament cap a la parada del cotxe de línia. Tot i el mal temps, el jove no volgué desaprofitar l’ocasió i la seguí convenientment disfressat de camperol encara que amb el breu cara a cara que havien tingut dies abans no era probable que la vella el recordés i molt menys el reconegués.

Després d’un quart d’hora de viatge, en arribar a la plaça del mercat de Mollerussa, on el cotxe de línia tenia l'última parada, la pluja havia minvat però els núvols encara eren d’un gris fosc amenaçador. Tan bon punt la vella posà els peus a terra, s’endinsà pel laberint de carrerons que formaven les parades ambulants del mercat amb una agilitat impròpia d’una dona de la seva edat. L’Isidre corregué per no perdre-la però la gentada li impedia caminar amb pas lleuger. Quan la va tornar a veure accelerà la marxa però un gat negre i gros se li tirà al damunt, el féu ensopegar rodolant per terra amb un terrabastall de mil dimonis produït per la caiguda de pots, cassoles i tota mena d’estris d’una de les parades. Quan l’Isidre s’incorporà, avergonyit i desfent-se en disculpes, la pluja tornà a caure amb força. Alçà el cap per mirar el cel desdibuixat per les gotasses que queien sense pietat i llavors li semblà veure-la. Al damunt d’una torrassa que donava a la plaça hi havia una figura negra i geperuda. Era ella sens dubte. De lluny pogué veure com el guaitava amb aquells ulls inconfusibles. Potser fou que l’aigua li enterbolia també la vista i fins i tot l’enteniment però veié que la vella saltava al buit i es convertia en un ocellot negre, com un corb gegant, que s’allunyava volant fent un grall que li posà els pels de punta. Curiosament, ningú s’adonà del què passava sobre els seus caps xops per la cortina d’aigua que queia com mai recordava haver vist.

El jove metge se sentí tot d’una molt cansat, com si hagués envellit mil anys. Decidí, doncs, tornar al poble amb les mans buides i el cap bullint i descansar. Ja ho tornaria a provar una altra volta. Però amb el que havia vist, o li havia semblat veure, no ho tenia gens clar. Quan arribà a casa, trobà clavada a la porta una nota desdibuixada per l’aigua de la pluja escrita amb una cal·ligrafia pròpia d’un escolar de primer grau. La nota deia així:

Para compte amb el que fas, no sigui que t’hagi de convertir en un altre dels meus gats. Tingues més seny que els altres i no m’obliguis a fer ús dels meus poders. Deixa’m en pau i jo et deixaré amb pau a tu.

Quan els veïns li preguntaren si havia descobert quelcom d’estrany allà a Mollerussa, l’Isidre contestà amb un somriure sorneguer tot dient: “però què voleu que descobrís, ximples? Res de res”.

I així passaren els anys. L’Isidre féu de metge fins que es jubilà, als setanta anys. Quan li va arribar el relleu, un jove vingut de Lleida, el vell doctor Gonyalons decidí no posar-lo en antecedents. Ja s’ho trobarà –pensà-. Prou que li ho explicaran els tafaners de sempre. I quan li ho hagin explicat que faci el que vulgui. No vull tenir res a veure amb aquesta història. Jo ara aprofitaré a fer el que no he pogut fer en tots aquests anys: fotre el camp d’aquest poble tan aviat com pugui.

I així, generació rere generació continuaren les murmuracions sobre aquella dona més vella que Matusalem, coneguda com la bruixa Lola, que, segons les males llengües, tenia més de tres-cents anys i un munt de gats negres i grossos a casa seva.

I és que si no vols problemes no et fiquis on no et demanen.
 

 

martes, 21 de julio de 2015

Jana (II)


Ja estàs aquí. Ja has sortit a la llum del dia després de mesos de reclusió. S’han acabat les preguntes i les frases acostumades. Com serà? A qui s’assemblarà? Mentre vingui bé... Sense faltar aquella de l’hora ben curta.

A la joia de saber-te creixent dins el cau matern, li ha seguit la de veure’t, per fi, entre nosaltres. Per uns moments el món s’ha aturat, ha deixat de donar voltes i has estat tu el centre del nostre univers, el sol que ens ha portat el caliu i una nova vida que volem viure per molts anys al teu costat.

Ens hem emocionat i llàgrimes has provocat de l’alegria i emoció de conèixer-te després de tan llarga espera. Només contemplant-te, tan menuda, has omplert els nostres cors d’una felicitat immensa. Els nostres ulls no es cansen de mirar-te ni les nostres mans d’acariciar-te; els nostres braços es disputen el teu cosset per bressolar-te i acaronar-te amb la tendresa que ens despertes.

A qui t’assembles ja poc importa, de quin color seran els teus ulls és el de menys. Siguis com siguis, seràs la nineta dels nostres, aquests ulls que es van enamorar de tu tan bon punt van contemplar la teva imatge fràgil i desvalguda.

Casa nostra te un nou motiu de celebració, les portes s’han obert de bat a bat per donar-te la benvinguda, acollint-te com el membre més estimat. Seràs, sense dubte, la flor més cuidada del jardí que és aquesta gran família que t’has trobat amb els braços oberts.

Sigues novament benvinguda, Jana, la nostra primera neta, que els nostres ulls ja  t’han conegut, els nostres braços ja t’han acollit, els nostres llavis ja t’han besat i les nostres veus ja t’ha fet arribar les primeres falagueries.

Del que et vaig dir quan encara vivies en un món de foscor i quietud, resta dempeus un desig encara no satisfet però que espero veure complert ben aviat: fer d’avi contacontes.

Fins ara, després i sempre, estimada Jana.



viernes, 17 de julio de 2015

Un conte d'oficinistes



Hi havia una vegada un vell oficinista que duia més de cinquanta anys treballant a la mateixa empresa. Es volia jubilar i no el deixaven. Deien que era indispensable en el lloc que ocupava. Però ell sabia la veritat: el seu sou era tan minso que no trobarien ningú disposat a treballar per aquella misèria. Tot el personal de l’empresa era gran, per idèntic motiu, però en Joan era el més vell i el més antic en escreix.

Però és que la pensió de jubilació encara seria més escarransida i tot per haver-se deixat entabanar amb allò de “Però si ets encara molt jove. Ja et donarem d’alta a la Seguretat Social més endavant, quan siguis més gran, que les coses, ja ho veus, no rutllen massa bé ara mateix”. I això va durar quaranta anys.

Havia entrat a Can Misèries, nom amb el que coneixien al poble a la fàbrica de tractors, quan en Joan Cabré, el vell oficinista, tenia quinze anys i el senyor Negrer, l’amo, quaranta. Ara ell ja anava camí dels vuitanta, l’amo era mort i enterrat feia un grapat d’anys i eren el seu únic fill i un soci, en Julià Explotador, els que diuen el negoci.

Mai havia estat malat, mai havia faltat a la feina. Entrava el primer i sortia l’últim. Així cada dia feiner, de set en punt del matí a set i escaig del vespre. Orgullós de la seva tasca a Negrer i fill, S.L. primer i a Negrer & Explotador, S.L. després, declarà en moltes ocasions que pensava morir-se al peu del canó. El que no es pensà quan ho digué era que aquell canó fos tan feixuc, resistís tant de temps i que a la seva edat encara li trauria llustre.

El dia del seu vuitantè aniversari va ser el primer dia de sa vida laboral que va demanar festa a la feina. Mai abans no ho havia fet, ni quan va néixer l’Ignasi, el seu fill. Però ara tenia un motiu prou important: l’havien trucat de l’hospital; l’Ignasi havia sofert un accident amb la moto i l’havien entrat al quiròfan. Semblava greu.

A la Lluisa, la dona, no li diria res, tampoc no ho entendria. Només li ho va dir a la Mercè, la seva cuidadora, un membre més de la família, i és clar, al senyor Negrer fill.

-Què hi pot fer vostè a l’hospital? Només nosa. No veu que no el podrà veure, al seu fill, home de Déu! Vagi a l’hora de plegar, que ja haurà sortit de l’operació –li digué assenyalant-li amb la mirada la porta del despatx perquè tornés al seu lloc.

Però en veure que en Joan no feia cas del seu consell i que arreplegava l’abric, la bufanda i la bossa de mà disposat a marxar, el va escridassar:

-Senyor... dellonces, miri que si se’n va abans de l’hora de plegar, li haurem de descomptar les hores perdudes i els temps que corren no estan per perdre diners així com així.
 
 
L’endemà en Joan arribà tard a la feina. Un fet extraordinari que no va passar desapercebut per ningú. Tothom s’imaginava el pitjor. “Pobre home, una dona mentalment discapacitada i ara un fill vés a saber com; això si és viu” –pensaven.

Però a les deu i deu en Joan entrà a l’oficina amb pas decidit i cara de felicitat, i abans que el senyor Fatxenda, el cap de personal, el pogués reprendre, va dir en veu alta:

-He vingut a recollir les meves poques pertinences. Molt de gust i que ho passin bé -anava a dir “i que els bombin” però es contingué. I adreçant-se al senyor Fatxenda, que el mirava badant boca, afegí- Ja em dirà quan puc passar a signar la liquidació. Adéu-siau! –cridà tot sacsejant un paperet com qui revolta una banderola com a senyal de benvinguda a un mandatari estranger. I girà cua eixint per la porta gran esperitat, com si tingués por que l’enxampessin i no pogués sortir d’allà mai més.

-Què duia el senyor... deixonces als dits? -preguntà el soci d’en Negrer, motejat pel personal com “el senyor torracollons”, que estava present.
-Doncs no estic segur senyor torra... vull dir senyor Explotador, però semblava un bitllet de loteria.
 
 
Aquell matí, quan l’Ignasi despertà de l’operació i veié el seu pare assegut als peus del llit, posà uns ulls com a plats i mirant-lo amb cara de boig començà a agitar els braços enguixats, que més aviat semblava un ocell espaordit. La cartera, on és la cartera, cridava mirant al seu voltant com aquell que ha perdut quelcom valuós. I és que la sort ve quan un menys l’espera. L’Ignasi, pobre xicot,  anava atabalat perquè li havia tocat el premi gros de la loteria, un grapat de milions. No veié que el semàfor s’havia posat vermell i és clar, passa el que passa.

-Vagi a corre-cuita al banc, pare, i ingressi aquest bitllet. Som milionaris! –li digué.
-Ara mateix hi vaig, fill meu -contestà, i després de rumiar-s’ho uns segons afegí- però abans he de passar per la feina, que he d’acabar una tasca pendent.
 
 
 

miércoles, 8 de julio de 2015

Un conte de rics



En Jofre, als seus cinquanta anys, no havia hagut de treballar en sa vida. Fill, nét i besnét de milionaris, duia una vida regalada però avorrida i insubstancial. Només llevar-se, ho tenia tot preparat. No havia de fer res per si mateix. Tot ho deixava en mans del servei. Tot li ho feien. No anava enlloc si no era estrictament necessari. Fins i tot el metge l’anava a visitar a casa seva. Cuinera, majordom, cambrera, xofer i fins i tot un secretari personal vetllaven, nit i dia, pel seu benestar.

Un  dia, però, va haver de sortir de casa a peu. El xofer s’havia posat malalt per primer cop a sa vida i en Jofre no s’havia volgut treure mai el carnet de conduir. Una obligació ineludible va ser la culpable d’aquest contratemps: la reunió mensual del consell d’administració de l’empresa que va heretar dels seus avantpassats. No hagués estat apropiat ni pràctic reunir a tots el membres del consell a casa seva. Afortunadament la seu de l’empresa era a només mitja hora a peu tirant llarg.

Però pel camí va tenir una trobada inesperada: a la cantonada de davant de l’oficina un home de mitjana edat, assegut en una mena de tamboret plegable, tocava la guitarra i cantava cançons d’en Serrat. I ho feia prou bé. La funda oberta de la guitarra recollia les monedes que els vianants li lliuraven.

En Jofre se’l mirà de fit a fit. Aquella cara li era familiar. Tot d’una el va reconèixer.

-Jaume? Jaume Tresserras? –exclamà-. Què hi fas aquí? –li preguntà un cop acabà la cançó.
-Home, Jofre, quant de temps sense veure’t –exclamà l’interpel·lat-. Doncs ja ho veus. Fent de músic del carrer per poder viure. És una llarga història- afegí amb cara de circumstàncies i ganes de xerrar.
-Ara no puc entretenir-me, faig tard a una reunió –li contestà en Jofre-. Vine un dia a casa i en parlem. I dit això desaparegué entre la gentada que farcia el carrer a aquella hora.

-Vaja! D’una bona m’he lliurat –pensà en Jofre mentre caminava a pas lleuger-. Qui ho hagués dit mai, en Tresserras pidolant pels carrers. Amb la fortuna que va heretar del seu pare! Encara era més ric que jo i mira’l ara. On s’ha vist! Per sort me l’he pogut treure de sobre. Segur que m’hagués demanat diners. Com ha de venir a veure’m a casa si no deu saber on visc? Ni tan sols li he donat temps a preguntar-m’ho –anava rumiant en Jofre alleugerit.

A dos quarts de cinc de la tarda, quan en Jofre trencava el son, aclaparat per la calor d’un juliol més xafogós que mai, va sonar el timbre de la porta. Al cap d’uns instants, un majordom atemorit per haver-li destorbat un del moments més gratificants del dia, li anunciava la presència, al saló, d’un “vell amic”, tal com el visitant s’havia fet anunciar.

Quan en Jofre es presentà davant el nouvingut, veié, astorat, que qui l’havia vingut a veure era en Tresserras qui, palplantat al bell mig de l’estança, li somreia amb un aire sorneguer.

-Què vols? –li etzibà en Jofre sense miraments.
-Que què vull? M’has dit aquest matí que et vingués a veure –li respongué el visitant amb una mitja rialla.

I davant el silenci enutjós de l’amfitrió, afegí:

-Creies que no et trobaria, oi? Doncs aquí em tens, per donar-te un cop de mà, que et fa bona falta.
-Però què dius? I ara! A mi no em cal el teu ajut ni el de ningú –li replicà un Jofre irat.
-Tu estaràs podrit de diners però portes una vida insípida i estàs més sol que un mussol. Jo, en canvi, soc feliç vivint com visc.
-Això no t’ho creus ni tu. Si vius al carrer i has de pidolar per mantenir-te viu. Tu sí que deus estar sol i...
-No tinc família, com tu, però tinc molts amics, vaig on vull i faig el que vull sense dependre de ningú. Es pot dir que estic sol però no em sento sol –el va interrompre en Jaume Tresserras.

En Jofre, enutjat, contraatacà:

-Doncs si tan bé vius, què hi fas aquí. Què vols de mi. Diners?
-Ja t’he dit que he vingut a donar-te un cop de mà.
-Un cop de mà? A què et refereixes, si es pot saber? M’ensenyaràs a tocar la guitarra, potser? –preguntà en Jofre amb sorna.
-No, faré que canviïs de vida i que siguis feliç. Quan t’he vist aquest matí he mirat dintre teu i només he vist tristor i buidor.

En Jofre, bocabadat, s’assegué. Mirant  fixament aquell antic company amb qui va estudiar la carrera per després prendre cadascú el seu camí portant els negocis familiars, se sentí derrotat i comprengué que en Jaume tenia raó. No havia estat mai feliç des que hagué de succeir el seu pare al davant de l’editorial. No tenia família ni amics, només diners a cabassos que no li havien ajudat a trobar la felicitat. Més aviat a l’inrevés, ja que eren molts els que l’envejaven i molts eren també els enemics que esperaven que ensorrés el negoci familiar gràcies a la manca d’interès del que feia gala.

-I com creus que em pots ajudar a ser feliç? –acabà preguntant, ara encuriosit.
-Doncs dormint a l’hotel de les mil estrelles –digué el seu vell amic d’estudis.
-Dormint a l’hotel de les mil estrelles? Però que has perdut l’enteniment o és que em vols prendre el pel?
-De cap de les maneres. Vine amb mi aquesta nit i ho veuràs.
 
No era precisament un hotel a l’ús però no el va decebre gens ni mica. Feia molts molts anys que no jeia damunt una catifa de gespa sota un cel estrellat. La nit era càlida però la sensació d’aire renovat l’envaïa de cap a peus. La volta del cel lluïa més que mai. No sabria dir si eren milers o milions d’estels els que esguardaven els seus ulls però aquella imatge el va fer reflexionar, prendre consciència de què i qui era. Veure’s tan petit davant l’Univers no el féu sentir insignificant, ans al contrari, es veié més gran que mai, amb ganes de lluitar per la seva llibertat, per afrontar la seva existència amb una nova perspectiva, per saber, en definitiva, gaudir de la vida.

L’estada a l’hotel de les mil estrelles fou de franc i en Jofre hi torna tot sovint, especialment les nits en que té el cap enterbolit de tants mals de cap que li dóna l’editorial. Per cert, aquesta ha sofert una profunda renovació. Nou personal encapçala l’empresa i un nou consell d’administració controla el negoci. També hi ha entrat un nou empleat, a mitja jornada ja que ha de compaginar la feina com a comptable amb la de músic del carrer.

Ara, el temps lliure, en Jofre el dedica a aprendre a tocar la guitarra.
 
 

viernes, 19 de junio de 2015

Un conte de pobres


Hi havia una vegada un home molt pobre. Per no tenir, no tenia ni  una flassada amb la que abrigar-se les nits d’hivern. Dormia al carrer. Al barri tothom el coneixia com en Ramon el pidolaire. Què havia de fer el pobre Ramon sinó pidolar per mantenir-se viu?

En Ramon ja no era jove quan va perdre la feina. Ningú el va ajudar. Ho va perdre tot. Es va quedar sol al bell mig del carrer amb quatre trastos sense cap valor, tret del sentimental: l’anell de casat, el rellotge que li va regalar la seva dona poc abans de morir, quan van fer vint-i-cinc anys de casats, el retrat familiar, aquell que es van fer per Nadal, el vell diari a on havia anat escrivint aquelles històries que mai va arribar a publicar, algunes pertinences de vestir, no gaires, i poca cosa més.

Malgrat que els dies se li feien llargs, no s’avorria mai. Llegia. Llegia els diaris que trobava pel carrer, tot i que fossin vells, i sobretot els seus vells escrits, generalment contes per a criatures, com les que no van tenir mai.

Un dia, una nena que no deuria tenir més de vuit anys, se li va apropar i li va dir:

-Com és que no tens casa?
-Ho vaig perdre tot –li va contestar ell.
-I no tens família o amics? –va insistir la nena.
-Doncs no –va ser tot el que en Ramon va poder dir-li a aquella criatura. Què hauria potser entès, sent tant petita, el que havia estat la seva vida els darrers anys?

Aquell Nadal, l’home del barri més pobre que una rata el va passar a casa de la nena, convidat pels seus pares, que es van compadir d’ell. Passat festes, però, hauria de tornar al carrer i tot seguiria com abans.

Quan va arribar el dia de marxar de la casa que l’havia acollit, la nena, palplantada al replà i amb els ulls humits, el va besar a la galta rasposa i clivellada pel fred, de tantes nits al ras, i li va oferir un regal de comiat.

-Té, ho he fet per a tu –li digué donant-li un dibuix on se veia tota la família al voltant de la taula, el dia de Nadal, ell inclòs.
-Doncs jo també tinc un obsequi per donar-te, per a què no t’oblidis de mi –li digué en Ramon en veu baixa-. Guarda-te-la i no la perdis, és tot el que tinc de valor.

Quan la nena, encuriosida, obrí el paquetet embolicat grollerament amb un paper d’estrassa, veié una llibreta d’un blau esmorteït i pelada de tan obrir-la i acariciar-la.

-Què és el que hi ha escrit? –preguntà la nena.
-Històries - li contestà en Ramon.
-Contes? –tornà a preguntar la criatura.
-Doncs sí –acceptà l’home- espero que t’agradin.
-Que bé! –exclamà la criatura-. Quan sigui gran faré com tu –afegí després de rumiar-s’ho una mica.
-Com jo? Què vols dir? –preguntà en Ramón, intrigat.
-Doncs que viuré al carrer i escriuré contes pels nens i nenes –digué amb tota naturalitat.

En Ramon baixà les escales content i pensarós. Vés per on, no hi havia pensat. Només necessitaria una altra llibreta. A partir d’ara viuria per fer feliç a la quitxalla del barri.

Des d'aquell dia, en Ramon es guanyà la vida escrivint, contant i venent els seus contes. Ja no era el pidolaire del barri. Tothom el coneixia ara com en Ramon el rondallaire. I era feliç.

Si no hagués estat tan pobre, potser no hauria trobat un motiu per ser útil als demés –pensava cada vespre, quan els llums del carrer s’apagaven i la seva imaginació s’il·lumina.va
 
No hi ha nen o nena al barri que no conegui la historia d'en Ramon el contista, que un mal dia aparegué mort amb una llibreta a les mans i un somriure als llavis.
 
 
 

miércoles, 20 de mayo de 2015

Quan la salut és cara



Per a alguns la salut és massa cara, inabastable. Sinó que li ho preguntin a en John Q.

John Q. és el títol d’una pel·lícula del 2002 que porta fins al límit l’angoixa i la impotència d’un pare en veure com la vida del seu fill s’esmuny irremeiablement per una qüestió purament econòmica.

En John Q. Archibald (Denzel Whashington) és un home de classe treballadora que té un nen de curta edat amb una greu afecció cardíaca. Arribat el moment de practicar-li un transplantament com a única solució per a salvar-li la vida, l’hospital a on és ingressat d’urgència es nega a intervenir-lo perquè l’assegurança mèdica no ho cobreix. La sorpresa d’en John Q. es transforma en còlera quan s’assabenta que l’empresa on treballa ha canviat, sense el seu coneixement, la modalitat de la pòlissa per estalviar diners. Davant de la negativa de l’hospital a intervenir al seu fill, decideix tancar-se, armat, en el servei d’urgències, amb diversos hostatges fins que no cedeixin a les seva pretensió de veure al seu fill al quiròfan.

També li ho podeu preguntar a en Walter White, protagonista de la guardonada sèrie Breaking Bad. En aquesta ocasió, és el propi protagonista (interpretat per en Bryan Cranston), un gris però brillant professor de química, qui pateix les conseqüències de la manca de mitjans econòmics pel tractament del càncer avançat de pulmó que li acaben de diagnosticar. La seva opció passa per convertir-se en un fabricant de metanfetamina de la millor qualitat.

Exemples com aquests en hem vist un fotimer al cinema, especialment  a les pel·lícules nord-americanes. I és que, com tots sabem, als Estats Units no existeix una seguretat social finançada per l’Estat com la que coneixem aquí. Tret dels sistemes Medicare i Medicaid (assistència mèdica gratuïta per als més grans de 65 anys i els més pobres),  la sanitat és privada i molt cara, la qual cosa vol dir que els ciutadans s’han de procurar una mútua mèdica si no volen exposar-se a la indigència sanitària. En molts casos, però, són les empreses les que contracten una assegurança mèdica pels seus treballadors com a part del salari o com a benefici social complementari.

En ingressar un malalt a un hospital d’aquell país, sigui a peu o en ambulància, la primera cosa que li demanen a l’entrada és la targeta de la mútua o la de crèdit. El primer és el primer. Si no hi ha cap cobertura que garanteixi al centre hospitalari el cobrament de les quantioses despeses que de segur es produiran, malalt i acompanyants ja poden tornar per on han vingut.

Al nostre país, de moment i per fortuna, això no és així. Qui disposa d’una mútua mèdica és perquè l’empresa li ho paga –habitualment en cas de directius- o bé és a títol personal, per eludir les aglomeracions i les llistes d’espera pròpies de la nostra sanitat pública. Aquesta cobertura extra val, però, diners i no tothom s’ho pot permetre. Així que la gran majoria de pacients espanyols són clients exclusius de la Seguretat Social.

Però aquesta sanitat pública, per bona que pugui ser, no ho cobreix tot. El problema apareix quan el sistema no es fa càrrec de situacions “especials”. Quants casos de precarietat econòmica ha portat a un malalt o a tota la família a una situació de desemparament i la condemna a una vida d’una qualitat indigna? Ajuts per minusvàlua, per dependència física o psíquica, per a una assistència social, etcètera, que mai arriben, arriben tard o de forma insuficient. Residències geriàtriques públiques col·lapsades, que ja no poden admetre més ancians necessitats d’acollida i d’atenció especial. Malalts amb malalties cròniques i/o degeneratives, a qui no els faciliten una teràpia farmacològica innovadora pel seu elevat cost (el preu d’alguns medicaments és un altre tema molt sucós), són condemnats a malviure amb la seva condició d’incurable. I quants cops hem vist recaptar diners per a que un nen, que requereix un tractament molt costós, tingui l’oportunitat de salvar la vida?

El ric podrà pagar el més car dels tractaments al millor centre hospitalari del món i tindrà accés a la millor assistència privada. Gaudirà de la millor qualitat de vida, tindrà al seu abast la millor residència per a quan sigui gran o, si més no, el millor servei domiciliari per a que no hagi de deixar la seva llar. Fins i tot tindrà el millor enterrament. Aquesta és la cara més pràctica de la vida amb diners, uns diners que potser no compren la possibilitat de viure feliç però sí de sobreviure de la millor manera possible.

Quan la salut trontolla, la vida trontolla. De la mateixa manera que la vida no és igual que a tots, la qualitat de vida tampoc. I si la qualitat de vida depèn, en gran part, de la salut i aquesta dels diners, hem d’arribar a la conclusió de que una vida sense diners no és una vida de qualitat i, per alguns, ni tan sols és vida. Trista conclusió aquesta.

Tots hem sentit, i potser ho haurem dit més d’un cop, allò de que hem de fer un raconet pel què pugui passar el dia de demà. Una manera de dir que hem de procurar tenir uns bons estalvis per si en un futur necessitem una atenció mèdica imprevista i, suposadament, cara.

I és que quan la salut és cara, la vida val el què val la nostra targeta de crèdit. 
 

jueves, 23 de abril de 2015

Scriptorium


A l'Scriptorium d'enguany, el primer en el que participo, vaig llegir el meu relat en català titulat "Un quart de cinc". Aprofitant l'avinentesa, reprodueixo a continuació, trencant amb la línia argumental d'aquest blog, l'esmentat relat, que qualificaria del gènere fantàstic.


Un quart de cinc
 
Des de l’accident, ara en feia un mes, en Víctor es despertava cada dia, sense excepció, a un quart de cinc de la matinada amb una terrible sensació d’ofec. Tornava a agafar el son de seguida però no deixava de ser estrany la exacta repetició d’aquest fenomen. Cada cop que, en despertar-se, mirava el despertador digital, aquest assenyalava sempre les 04:15 a.m.

Quan li ho va comentar al metge, aquest li digué que podia ser un trastorn posttraumàtic, igual que la lleugera amnèsia que patia, i li receptà un somnífer suau perquè pogués dormir d’una tirada. En Víctor se’l va prendre, però a un quart de cinc tornà a obrir els ulls sense cap explicació aparent. Cada cop que es despertava, parava atenció per si sentia o detectava quelcom d’estrany. Però resultà del tot inútil.

Decidí llavors posar en pràctica l’única estratègia que podia resoldre l’enigma: estar-se despert fins a un quart de cinc per comprovar si succeïa alguna cosa que justifiqués el que li passava.

Així doncs, una nit va quedar-se llevat fins molt tard mirant la televisió, però els ulls se li aclucaven i temia caure adormit; va posar-se a llegir aquella novel•la que el tenia tan enganxat, però el llibre li queia, sense voler, de les mans cada dos per tres; va pensar a preparar-se una tassa de cafè ben carregat, però va rebutjat de seguida la idea perquè després no podria dormir i s’havia de llevar a les set; podia sortir a donar un tomb però el fred d’aquells dies d’hivern el va dissuadir. Finalment, pensà que el més pràctic era anar-se’n al llit i posar l’alarma del despertador cinc minuts abans d’un quart de cinc.

Això és el que va fer i a les quatre i deu en punt, el brunzit agut i intermitent de l’aparell el va despertar. Va encendre el llum i va esperar.

Uns segons abans del moment decisiu, la porta del dormitori s’obrí deixant entrar un aire suau i fred. A en Víctor els pèls se li posaren de punta. Totalment incapaç de moure un dit, restà immòbil, guaitant fixament la porta, amb la flassada fins al nas.

Aterrit, va sentir unes lleus passes que s’apropaven, però no veia res. Fins que va caure en què podia ser. Havia de ser el gat, qui si no? En incorporar-se, veié, als peus del llit, aquells ulls que sempre l’havien impressionat mirant-lo fixament, però el seu cos havia adquirit unes proporcions gegantines i, quan tot just el campanar de l’església tocava un quart, amb un bot, saltà damunt seu. Ensenyant els ullals i inflant el llom en senyal de desafiament, va emetre un esbufec esgarrifós. Abans que en Víctor pogués fer-lo fora del llit, va fugir cap a la porta i a la foscor del pis.

A la fi, en Víctor havia esbrinat l’origen de les seves despertades prematures. Com és que no hi havia pensat? El que no entenia era perquè succeïa a la mateixa hora. Ara només volia dormir. Era tard, estava molt cansat i tenia el cap enterbolit. Apagà el llum, però alguna cosa que no sabia explicar l’inquietava. Aquell gat s’assemblava al seu, però hi havia quelcom d’estrany, que no quadrava. Tot d’una, s’incorporà com impulsat per una molla. Va obrir de nou el llum. La porta era tancada i el gat... però quin gat? Si era mort! Feia un mes que havia mort, en l’accident, de matinada, a un quart de cinc.
 
 
*El meu agraïment al meu amic Xavier Lamuela pel seu ajut en la correcció del text en català