lunes, 15 de diciembre de 2014

Generacions



Vaig néixer per viure. No es cap tonteria, no. Vaig néixer mort, digueren. Al menys així ho cregueren els meus pares i la mateixa llevadora.

Em van deixar, moradenc i sense alè, damunt d’un llençol, creient que era mort, sense haver-se adonat que era un nen, el primer després de dues nenes.

I tot sol, sense cap ajut, vaig tornar a la vida si és que l’havia realment deixat. Tot sol vaig començar, primer a moure’m tímidament, després a gemegar i finalment a cridar, com si volgués renyar els que em donaven l’esquena amb la tristor enganxada a la cara i a l’ànima.

Jo havia de viure i encara no sé ben bé perquè. Si més no, no sé si he tingut una missió que dur a terme i, per aquest motiu, algú o quelcom em va fer revifar.

Naixem, ens reproduïm (la majoria) i morim, com qualsevol ésser viu. Vista així, la vida és com una novel·la, construïda en tres parts: introducció, nus i desenllaç. Jo ja he complert les dues primeres i ara només desitjo que passin molts anys fins arribar al punt final de la història.

Quan va néixer la meva primera filla, vaig encetar la segona part del llibre de la meva vida, es va encetar una nova generació que ara la formen dues noies ja adultes. Fins no fa pas gaire, em preguntava si hi hauria i veuria una tercera a casa nostra.

Avui he tingut resposta al primer dubte: la meva filla gran em farà avi. Ara només em cal tenir-la del segon: si viuré prou per veure-ho. Només seran trenta-dues setmanes d’espera i encara soc prou jove, però, de tota manera, aquesta espera, neguitosa i alhora il·lusionada, se’m farà llarga. Soc tan impacient...

Si jo vaig néixer per viure, vull viure per veure néixer i créixer els meus nets i/o netes, els/les que han de formar una nova generació, la tercera, ara mateix, a casa nostra. Una quarta ja dubto molt que pugui veure-la però qui sap. Els meus pares van arribar a ser besavis, per què jo no?

Si els dos moments més emotius de la meva vida han estat els naixements de les meves filles, espero poder gaudir de nous instants tan feliços con aquells en contemplar la cara, vermella, inflada o arrugada, dels nadons que veuran la llum abans que la meva s’apagui.
 
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario