sábado, 27 de diciembre de 2014

El llegat


El 22 de desembre passat, a la una del migdia, mentre gairebé tot el país estava pendent dels premis de la loteria de Nadal, jo era en un altre pla, en un escenari realment llòbrec: el cementiri de Montjuic, a Barcelona. El motiu: el trasllat del cos del meu pare, dipositat fa dos anys en un nínxol provisional, per qüestions que no venen al cas, al nínxol de la família, on va ser enterrada, anys abans, la meva mare.

Si un enterrament, especialment si és d’un ésser estimat, sempre és molt dolorós, aquesta situació em va resultar encara més torbadora. Si la pèrdua dels meus pares em va transportar al passat, al racó dels records més íntims, aquest cop l’emoció encara fou més intensa. La visió que tenia davant meu no era la d’un taüt de fusta envernissada sinó la d’una bossa de plàstic, blanca i allargada, que va restar a la vista tot el temps que van trigar els treballadors municipals a introduir-la en la sepultura.

Allò que tenia davant meu, un embalum ben embolicat però que suggeria clarament un cos sense vida, havia estat un ésser humà viu, l’home que va ser el meu pare. I tot d’una em va semblar mentida que allà jagués qui, amb les seves virtuts i defectes, tantes coses m’ensenyà, volent i sense voler, i de qui tantes coses aprengué amb el seu exemple.

De cop i volta, aquell fardell blanc i allargassat em resultà impossible d’identificar com la persona que em parlà tantes vegades de la seva infantesa al poble, de la seva joventut a Lleida, de la guerra, de les penúries de la postquerra i de tantes i tantes vivències al llarg dels seus noranta-nou anys de vida. He sentit tants cops, davant d’una mort, que no som rés, que aquestes paraules ja em resulten tan obvies i rutinàries que sonen com si algú digués que fa fred a l’hivern i calor a l’estiu, però quan vaig veure, l’altre dia, com entaforaven en aquella boca de pedra grisa, al costat del taüt de la meva mare, una bossa que contenia les restes de qui va contribuir a que jo sigui qui i com soc, vaig sentir que rés semblava tenir sentit.

No és el primer cop que em ve al cap aquest tipus de pensament. Quan un pare o una mare ens deixa, retrocedim a les èpoques felices i evoquem tot allò que varen representar per a nosaltres. Tristament, és en aquests moments de dol quan reconeixem més que mai el paper que van jugar a la nostra vida i els hi atribuïm els mèrits que en vida no vam saber veure o valorar prou bé.

L’educació que vam tenir gràcies als seus esforços, les lliçons que ens van donar, els ensenyaments que ens van regalar, la formació que vam rebre, el què som, en definitiva, és tot el llegat que ens han pogut deixat.

Fa uns dies, en el cementiri de Montjuic, vaig tenir davant meu, per últim cop, ara sí, el cossos ocults dels meu pares, el llegat dels quals he intentat transmetre a les meves filles, completat i, poc o molt, millorat en tot allò que, per les mancances i la cultura (o incultura) de l’època, ells no van poder o saber donar-me.

Amb més de seixanta anys no se sent la mort dels pares de la mateixa manera que quan hom es queda orfe a la adolescència o a la infantesa, però una pèrdua com aquesta en la maduresa fa que veiem la mort amb uns altres ulls, els ulls de la nostàlgia, primer, i del temor, després, perquè sentim que aviat (la vida és tan curta i corre tan de pressa) serem nosaltres els recordats i els jutjats pel llegat que haurem deixat als nostres fills.
 

 

lunes, 15 de diciembre de 2014

Generacions



Vaig néixer per viure. No es cap tonteria, no. Vaig néixer mort, digueren. Al menys així ho cregueren els meus pares i la mateixa llevadora.

Em van deixar, moradenc i sense alè, damunt d’un llençol, creient que era mort, sense haver-se adonat que era un nen, el primer després de dues nenes.

I tot sol, sense cap ajut, vaig tornar a la vida si és que l’havia realment deixat. Tot sol vaig començar, primer a moure’m tímidament, després a gemegar i finalment a cridar, com si volgués renyar els que em donaven l’esquena amb la tristor enganxada a la cara i a l’ànima.

Jo havia de viure i encara no sé ben bé perquè. Si més no, no sé si he tingut una missió que dur a terme i, per aquest motiu, algú o quelcom em va fer revifar.

Naixem, ens reproduïm (la majoria) i morim, com qualsevol ésser viu. Vista així, la vida és com una novel·la, construïda en tres parts: introducció, nus i desenllaç. Jo ja he complert les dues primeres i ara només desitjo que passin molts anys fins arribar al punt final de la història.

Quan va néixer la meva primera filla, vaig encetar la segona part del llibre de la meva vida, es va encetar una nova generació que ara la formen dues noies ja adultes. Fins no fa pas gaire, em preguntava si hi hauria i veuria una tercera a casa nostra.

Avui he tingut resposta al primer dubte: la meva filla gran em farà avi. Ara només em cal tenir-la del segon: si viuré prou per veure-ho. Només seran trenta-dues setmanes d’espera i encara soc prou jove, però, de tota manera, aquesta espera, neguitosa i alhora il·lusionada, se’m farà llarga. Soc tan impacient...

Si jo vaig néixer per viure, vull viure per veure néixer i créixer els meus nets i/o netes, els/les que han de formar una nova generació, la tercera, ara mateix, a casa nostra. Una quarta ja dubto molt que pugui veure-la però qui sap. Els meus pares van arribar a ser besavis, per què jo no?

Si els dos moments més emotius de la meva vida han estat els naixements de les meves filles, espero poder gaudir de nous instants tan feliços con aquells en contemplar la cara, vermella, inflada o arrugada, dels nadons que veuran la llum abans que la meva s’apagui.