sábado, 15 de noviembre de 2014

Un adéu dolorós



Miro l'urna i sento un calfred. Conté tota una vida. Tota una vida convertida en cendres, cendres que volaran sobre el mar que tantes vegades rebé el teu esguard.  Miro l'urna i penso què lluny queden aquells dies, quan em duies al camp del Barça, a la Monumental, a les matinals del Price. Quants anys han passat des que et vaig conèixer, el dia de la meva primera comunió. Quants cops em vareu haver d’aguantar d’espelma, la meva germana i tu, per imposicions de l’època, durant el vostre festeig. Érem tan joves!

Jo era un nen i tu poc més que un adolescent que, mancat d’un germà, em vas adoptar com a tal, i així et vas convertir, per molts anys, en aquell germà gran que jo tampoc tenia.

Amb el decurs inevitable dels anys, les coses, malauradament, es van diluint i així ens vam anar distanciant. La nostra relació esdevingué la que marca els vincles familiars, la de cunyats que es veuen de tant en tant. Però per a la memòria i pel cor no hi han distàncies temporals ni lligams trencadissos i són aquesta memòria i aquest cor els que em fan estimar-te i enyorar-te, tu que vas ser tan generós amb mi, sempre prest a donar-me un cop de mà, quan creies que em calia, tot i que no t’ho demanés. I un sol cop que et vaig haver de demanar un favor, la teva resposta inmediata va ser “fet” abans de saber què volia de tu.

Vaig guanyar els meus primers calerons fent feines per a tu, varem passar estius plegats (a Vilasar de Mar, a El Masnou, a Cardedeu) en els que vas conèixer les meves primeres fallides amoroses, donant-me consells que mai vaig ser capaç de seguir. Vas ser testimoni en el meu casament, com ho has estat, sense necessitat de signar cap paper, de les etapes més importants de la meva vida. Extravertit com eres, a tot l’hi treies punta, de tot en feies broma, de tot en treies profit, et creixies amb els problemes i no defallies davant els obstacles, vas saber sortir-ne de tot, excepte de la malaltia que finalment, amb traïdoria, t’ha vençut.

Què llunyans i, alhora, què propers queden aquests records, ara que han transcorregut tantes dècades. Deixem enrere tantes experiències, tantes persones a les que hem hagut de dir adéu, que el passat va esdevenint més i més feixuc. En la balança de la vida, a mida que aquesta avança, cada cop pesa més el plateret de les pèrdues que el de les troballes, pesen més els records que els plans de futur.

T’has anat, deixant un munt de records al teu darrera però la vida, malgrat tot, continua per els que has deixat, per els que t’han conegut i t’han estimat. Els records compartits, tot el què varem viure plegats, ara només són nostres, són l’estela del què vas ser, del què vas fer. Perquè els records no moren mai.

Dir adéu sempre és trist però hi han adéus més tristos que d’altres. Avui et dic adéu sabent que no ens tornarem a trobar. Avui ha plogut. El cel plorava llàgrimes d’impotència perquè aquest és l’adéu definitiu, l’adéu més dolorós.
 
 
Fotografia: Vicenç Cardellach Marzá (1940-2014). Fotografia de La Vanguardia del 12 de noviembre de 2014




2 comentarios:

  1. La pérdua d'una persona estimada sempre ens fa reflexionar de lo injusta que es la vida i com s'emporta massa aviat a persones que deixen un buit impossible de substituir. T'acompanyo en el sentiment josep, una abraçada.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Moltes gràcies Aida. Realment, són aquests moments els que ens fan veure la fragilitat de la nostra existència i quan ens adonem que el realment important és estimar i gaudir de cada moment, de cada instant, ja que tot és passatger, com gho som nosaltres mateixos.
      Un abraçada.

      Eliminar