viernes, 28 de noviembre de 2014

Fulles mortes



Una imatge no sempre val més que mil paraules, de la mateixa manera que no sempre inspira idèntiques emocions. On un veu només un tronc caigut en mig del bosc, un altre hi veu un objecte digne per a una bona fotografia, un altre pensa en el motiu per el qual aquell arbre, vell però robust, ha perdut part del seu cos i un altre, en fi, potser només hi veu quelcom per seure. Tot depèn de la imaginació i sensibilitat de l’observador.

Aquest matí, passejant el meu gos, he caminat per una senda propera coberta de fullaraca (què mal sona aquesta paraula), una catifa de fulles mortes de diferents tons i colors, com un mosaic, un trencadís de ceràmica. No era un tapís especialment espectacular ja que els colors no eren prou variats: un blanc grisós tirant a argentat (que sona més poètic), un groc esmorteït, d’això que els entesos en diuen ocre (que potser queda millor) i un marró xocolata amb llet (que resulta més gormand). Entremig, el verd de l’herba encara prou viva, lluïa amb timidesa.

Aquesta imatge, pròpia de la tardor, aquest fullam (un altre mot malsonant als meus oïdes), quants cops l’hauran vist ulls com els meus i trepitjat peus com els meus des que els arbres han anat despullant les seves branques, i potser ningú hi ha parat compte de la manera com jo ho he fet aquest matí, quan començava a apuntar el dia.

Habitualment no paro massa atenció al terra que trepitjo; senzillament volia evitar aixafar els excrements d’altres gossos que freqüenten la zona. Però aquesta mirada de precaució, tan pràctica com prosaica, m’ha fet pensar, tot d’una, en quelcom prou evident però que no sempre tenim present: que la natura, viva i morta, forma part del nostre entorn, de la nostra vida; que tots formem part d’aquesta natura i que acabem com les fulles mortes, convertint-nos en humus, adob o energia que servirà per salvaguardar la vida en aquest pobre, maltractat, planeta nostre.

No sé ben bé perquè avui, precisamen
t, he tingut aquests pensaments a partir d’aquesta imatge. Potser la recent pèrdua d’un ésser estimat fa que hagi vist més a prop la fragilitat i l’essència perible de la nostra existència. Les fulles mortes han estat, segurament, la imatge de la vida fugissera. Fins i tot he sentit pena per les fulles que un dia eren verdes i que ara, escampades per terra, esperen la seva transformació final.

A partir d’ara, crec que trepitjaré el fullam dels camins i dels carrers amb un respecte quasi reverencial.
 
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario