viernes, 28 de noviembre de 2014

Fulles mortes



Una imatge no sempre val més que mil paraules, de la mateixa manera que no sempre inspira idèntiques emocions. On un veu només un tronc caigut en mig del bosc, un altre hi veu un objecte digne per a una bona fotografia, un altre pensa en el motiu per el qual aquell arbre, vell però robust, ha perdut part del seu cos i un altre, en fi, potser només hi veu quelcom per seure. Tot depèn de la imaginació i sensibilitat de l’observador.

Aquest matí, passejant el meu gos, he caminat per una senda propera coberta de fullaraca (què mal sona aquesta paraula), una catifa de fulles mortes de diferents tons i colors, com un mosaic, un trencadís de ceràmica. No era un tapís especialment espectacular ja que els colors no eren prou variats: un blanc grisós tirant a argentat (que sona més poètic), un groc esmorteït, d’això que els entesos en diuen ocre (que potser queda millor) i un marró xocolata amb llet (que resulta més gormand). Entremig, el verd de l’herba encara prou viva, lluïa amb timidesa.

Aquesta imatge, pròpia de la tardor, aquest fullam (un altre mot malsonant als meus oïdes), quants cops l’hauran vist ulls com els meus i trepitjat peus com els meus des que els arbres han anat despullant les seves branques, i potser ningú hi ha parat compte de la manera com jo ho he fet aquest matí, quan començava a apuntar el dia.

Habitualment no paro massa atenció al terra que trepitjo; senzillament volia evitar aixafar els excrements d’altres gossos que freqüenten la zona. Però aquesta mirada de precaució, tan pràctica com prosaica, m’ha fet pensar, tot d’una, en quelcom prou evident però que no sempre tenim present: que la natura, viva i morta, forma part del nostre entorn, de la nostra vida; que tots formem part d’aquesta natura i que acabem com les fulles mortes, convertint-nos en humus, adob o energia que servirà per salvaguardar la vida en aquest pobre, maltractat, planeta nostre.

No sé ben bé perquè avui, precisamen
t, he tingut aquests pensaments a partir d’aquesta imatge. Potser la recent pèrdua d’un ésser estimat fa que hagi vist més a prop la fragilitat i l’essència perible de la nostra existència. Les fulles mortes han estat, segurament, la imatge de la vida fugissera. Fins i tot he sentit pena per les fulles que un dia eren verdes i que ara, escampades per terra, esperen la seva transformació final.

A partir d’ara, crec que trepitjaré el fullam dels camins i dels carrers amb un respecte quasi reverencial.
 
 

sábado, 15 de noviembre de 2014

Un adéu dolorós



Miro l'urna i sento un calfred. Conté tota una vida. Tota una vida convertida en cendres, cendres que volaran sobre el mar que tantes vegades rebé el teu esguard.  Miro l'urna i penso què lluny queden aquells dies, quan em duies al camp del Barça, a la Monumental, a les matinals del Price. Quants anys han passat des que et vaig conèixer, el dia de la meva primera comunió. Quants cops em vareu haver d’aguantar d’espelma, la meva germana i tu, per imposicions de l’època, durant el vostre festeig. Érem tan joves!

Jo era un nen i tu poc més que un adolescent que, mancat d’un germà, em vas adoptar com a tal, i així et vas convertir, per molts anys, en aquell germà gran que jo tampoc tenia.

Amb el decurs inevitable dels anys, les coses, malauradament, es van diluint i així ens vam anar distanciant. La nostra relació esdevingué la que marca els vincles familiars, la de cunyats que es veuen de tant en tant. Però per a la memòria i pel cor no hi han distàncies temporals ni lligams trencadissos i són aquesta memòria i aquest cor els que em fan estimar-te i enyorar-te, tu que vas ser tan generós amb mi, sempre prest a donar-me un cop de mà, quan creies que em calia, tot i que no t’ho demanés. I un sol cop que et vaig haver de demanar un favor, la teva resposta inmediata va ser “fet” abans de saber què volia de tu.

Vaig guanyar els meus primers calerons fent feines per a tu, varem passar estius plegats (a Vilasar de Mar, a El Masnou, a Cardedeu) en els que vas conèixer les meves primeres fallides amoroses, donant-me consells que mai vaig ser capaç de seguir. Vas ser testimoni en el meu casament, com ho has estat, sense necessitat de signar cap paper, de les etapes més importants de la meva vida. Extravertit com eres, a tot l’hi treies punta, de tot en feies broma, de tot en treies profit, et creixies amb els problemes i no defallies davant els obstacles, vas saber sortir-ne de tot, excepte de la malaltia que finalment, amb traïdoria, t’ha vençut.

Què llunyans i, alhora, què propers queden aquests records, ara que han transcorregut tantes dècades. Deixem enrere tantes experiències, tantes persones a les que hem hagut de dir adéu, que el passat va esdevenint més i més feixuc. En la balança de la vida, a mida que aquesta avança, cada cop pesa més el plateret de les pèrdues que el de les troballes, pesen més els records que els plans de futur.

T’has anat, deixant un munt de records al teu darrera però la vida, malgrat tot, continua per els que has deixat, per els que t’han conegut i t’han estimat. Els records compartits, tot el què varem viure plegats, ara només són nostres, són l’estela del què vas ser, del què vas fer. Perquè els records no moren mai.

Dir adéu sempre és trist però hi han adéus més tristos que d’altres. Avui et dic adéu sabent que no ens tornarem a trobar. Avui ha plogut. El cel plorava llàgrimes d’impotència perquè aquest és l’adéu definitiu, l’adéu més dolorós.
 
 
Fotografia: Vicenç Cardellach Marzá (1940-2014). Fotografia de La Vanguardia del 12 de noviembre de 2014