miércoles, 29 de octubre de 2014

El nen que estimava la seva ombra


En Joel, des que vivia amb els seus avis, no sortia de casa. Eren molt vells per tenir cura d’una criatura de cinc anys, òrfena de pare i mare poc després de néixer, però encara se sentien amb prou forces per criar-lo.

Als seus vuitanta anys, els avis del nen encara feien de pagès i per això havien de deixar al vailet tot sol a les golfes, jugant amb ninots que li feien amb les capses de cartró amb què guardaven els ous de les seves gallines ponedores. 

En Joel no anava a l’escola i al poble ningú sabia de la seva existència, ja que els vells camperols no volien que els hi prengueren i se l’endugueren a una casa d’acollida argumentant la seva incapacitat per cuidar un nen de tan curta edat. Així doncs, aquest es passava tot el temps que els seus avis eren al camp o a la granja, tancat en aquella estança, sota teulada, des d’on gaudia d’una vista dels conreus i boscs circumdants.

Un dia, però, volgué sortir a fer un tomb per l’era i el graner, només una estona i ben a prop del mas, no fos que els avis el veiessin i el castiguessin tancant-lo sota pany com li havien dit que farien si sortia del seu amagatall quan ells no hi eren. Va ser llavors quan un sol lluent com mai havia vist des de la cambra dels seus jocs el va enlluernar tan intensament que va haver d’abaixar el cap. I tot d’una, la va veure.

L’ensurt que li produí aquella cosa que tenia enganxada als seus peus el va fer córrer cames ajudeu-me però el pitjor de tot era que aquella taca negra el seguia sense que pogués desempallegar-se ja que corria tan de pressa com ell. Ara la tenia a la dreta, ara a l’esquerra i, anés cap a on anés, girava i girava al seu voltant sense que pogués deslliurar-se’n.

Finalment, esgotat i amb el cor que li botava com un poltre desbocat, s’aturà per no caure desmaiat i s’estirà al terra, abatut. Que sigui el que Déu vulgui –pensà-, jo ja no hi puc fer rés més. Que el nen Jesús i la Verge Maria em protegeixin, acabà dient abans d’aclucar el ulls tan fort que gairebé li feien mal.
 
Al veure que rés no passava, els obrí de nou i només veié un cel clar i el sol que l’enlluernava, però quan s’aixecà s’adonà, esglaiat, que aquella cosa de la que fugia també restava arraulida al seu costat. Llavors la contemplà amb deteniment, semblava morta però no ho estava, es movia cada cop que ell ho feia. Semblava imitar-lo en tots els seus moviments, fins i tot tenia una forma semblant a ell però més lletja i llargaruda. Semblava inofensiva, no li feia cap mal. La tocà. Es veia plana però no tenia cos, allà a on tocava només tocava terra, què estrany.

Es posà dempeus i decidí anar cap a casa, no fos que els avis haguessin tornat del camp i estiguessin preocupats per la seva absència.

Al cap d’una estona, entrava al mas tot content pensant que tindria quelcom de nou amb què jugar a partir d’ara. Si aquella cosa no el volia deixar anar és que li agradava la seva companyia i mai havia tingut això que en deien un amic. L’únic que el preocupava era que els seus avis no permetessin que restés amb ell a dins de casa.

Però només traspassar el llindar de la porta s’adonà que aquesta companya inseparable havia  desaparegut. Potser havia fugit. Sortí fora i la tornà a veure enganxada als seus peus. Això és que té por de casa els avis, és tan fosca, es digué. Bé doncs, que s’estigui aquí fora, ja m’espavilaré per trobar un moment, cada dia, al matí, per escapolir-me i sortir a jugar amb aquesta cosa que, pel que sembla, només em vol a mi. Si ella no es separa de mi, jo no em separaré d’ella. Serà la meva única amiga. Gairebé no la conec i ja l’estimo.

En Joel s’endinsà cap el menjador a esperar als seus avis i mentre esperava rumiava quin nom li posaria a l’amiga que acabava de conèixer. Ja ho sé –exclamà de sobte-. Li posaré “ombra”, com la gosseta negra dels avis que es va morir i que tampoc se separava de mi.
 
 

5 comentarios:

  1. Un text tendre i a la vegada trist, pel pobre nen que no té amics, que viu allunyat del món i que es capaç de trobar companyia allà on realitat no n'hi ha. Una abraçada Josep.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Moltes gràcies, Aida, per venir a llegir en aquest racó tan poc frequentat. És un plaer tenir-te con a lectora, en aquest cas, d'aquest conte, el primer que escric, sobre la solitud i la infantesa.
      Una abraçada.

      Eliminar
  2. Lo que siento es no saber lo que dice tu texto, Josep, no sé catalán, y no encuentro por aquí el traductor ¿te importaría traducírmelo para poder comentar la entrada?

    Venía a darte las gracias por visitar mi blog y dejar tu comentario, un placer haber tenido tu visita, puedes volver cuando quieras, eres bienvenido.

    Un beso.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Se me olvidaba responder a la pregunta que hiciste en mi blog, que no soy María de los blogs A la luz de sirio y Café solo. Los míos son: "Algo más que palabras" y "Mi pluma de cristal".

      Otro beso.

      Eliminar
  3. Hola María. Muchas gracias a ti por venir a este rincón tan poco visitado. En realidad, tengo tres blog, dos en castellano y éste exclusivamente en catalán, haciendo gala de lo que su nombre indica: En catalán, por favor. Alguna vez he publicado el mismo relato en catalán, aquí, y en castellano, en alguno de los otros dos blogs. En este caso, no era ésta mi intención pero, dado tu interés, he hecho para ti una traducción que, por el gran espacio que ocuparía, te he enviado a tu dirección de correo electrónico. Es solo un cuento pero espero que te guste.
    Bueno, ahora ya tengo a dos Marías a las que seguir.
    Un abrazo.

    ResponderEliminar