miércoles, 29 de octubre de 2014

El nen que estimava la seva ombra


En Joel, des que vivia amb els seus avis, no sortia de casa. Eren molt vells per tenir cura d’una criatura de cinc anys, òrfena de pare i mare poc després de néixer, però encara se sentien amb prou forces per criar-lo.

Als seus vuitanta anys, els avis del nen encara feien de pagès i per això havien de deixar al vailet tot sol a les golfes, jugant amb ninots que li feien amb les capses de cartró amb què guardaven els ous de les seves gallines ponedores. 

En Joel no anava a l’escola i al poble ningú sabia de la seva existència, ja que els vells camperols no volien que els hi prengueren i se l’endugueren a una casa d’acollida argumentant la seva incapacitat per cuidar un nen de tan curta edat. Així doncs, aquest es passava tot el temps que els seus avis eren al camp o a la granja, tancat en aquella estança, sota teulada, des d’on gaudia d’una vista dels conreus i boscs circumdants.

Un dia, però, volgué sortir a fer un tomb per l’era i el graner, només una estona i ben a prop del mas, no fos que els avis el veiessin i el castiguessin tancant-lo sota pany com li havien dit que farien si sortia del seu amagatall quan ells no hi eren. Va ser llavors quan un sol lluent com mai havia vist des de la cambra dels seus jocs el va enlluernar tan intensament que va haver d’abaixar el cap. I tot d’una, la va veure.

L’ensurt que li produí aquella cosa que tenia enganxada als seus peus el va fer córrer cames ajudeu-me però el pitjor de tot era que aquella taca negra el seguia sense que pogués desempallegar-se ja que corria tan de pressa com ell. Ara la tenia a la dreta, ara a l’esquerra i, anés cap a on anés, girava i girava al seu voltant sense que pogués deslliurar-se’n.

Finalment, esgotat i amb el cor que li botava com un poltre desbocat, s’aturà per no caure desmaiat i s’estirà al terra, abatut. Que sigui el que Déu vulgui –pensà-, jo ja no hi puc fer rés més. Que el nen Jesús i la Verge Maria em protegeixin, acabà dient abans d’aclucar el ulls tan fort que gairebé li feien mal.
 
Al veure que rés no passava, els obrí de nou i només veié un cel clar i el sol que l’enlluernava, però quan s’aixecà s’adonà, esglaiat, que aquella cosa de la que fugia també restava arraulida al seu costat. Llavors la contemplà amb deteniment, semblava morta però no ho estava, es movia cada cop que ell ho feia. Semblava imitar-lo en tots els seus moviments, fins i tot tenia una forma semblant a ell però més lletja i llargaruda. Semblava inofensiva, no li feia cap mal. La tocà. Es veia plana però no tenia cos, allà a on tocava només tocava terra, què estrany.

Es posà dempeus i decidí anar cap a casa, no fos que els avis haguessin tornat del camp i estiguessin preocupats per la seva absència.

Al cap d’una estona, entrava al mas tot content pensant que tindria quelcom de nou amb què jugar a partir d’ara. Si aquella cosa no el volia deixar anar és que li agradava la seva companyia i mai havia tingut això que en deien un amic. L’únic que el preocupava era que els seus avis no permetessin que restés amb ell a dins de casa.

Però només traspassar el llindar de la porta s’adonà que aquesta companya inseparable havia  desaparegut. Potser havia fugit. Sortí fora i la tornà a veure enganxada als seus peus. Això és que té por de casa els avis, és tan fosca, es digué. Bé doncs, que s’estigui aquí fora, ja m’espavilaré per trobar un moment, cada dia, al matí, per escapolir-me i sortir a jugar amb aquesta cosa que, pel que sembla, només em vol a mi. Si ella no es separa de mi, jo no em separaré d’ella. Serà la meva única amiga. Gairebé no la conec i ja l’estimo.

En Joel s’endinsà cap el menjador a esperar als seus avis i mentre esperava rumiava quin nom li posaria a l’amiga que acabava de conèixer. Ja ho sé –exclamà de sobte-. Li posaré “ombra”, com la gosseta negra dels avis que es va morir i que tampoc se separava de mi.
 
 

jueves, 16 de octubre de 2014

El misteri del vicepresident americà


El maig de 1990 vaig haver d’organitzar un dels mítings internacionals anuals en els que hi assistíem els responsables de Regulatory Affairs (1) de totes les filials de l’empresa americana per a la que treballava. Aquestes reunions alternaven el continent americà i l’europeu i com aquell any li pertocava a Europa ser la seu d’aquest esdeveniment, el meu cap internacional, en John Graves, va voler que es fes a Espanya, demanant-me que proposés tres llocs que em semblessin adients. De les alternatives de vaig proposar, Barcelona, Madrid i Mallorca, cap d’elles va ser acceptada. El motiu fou que les dues angleses que dirigien la oficina regional europea a la Gran Bretanya, la Stephanie Wharton i la Colette Clarke, amb prou influència, pel que es va veure, sobre en John, van triar Sevilla, encuriosides, suposo, per aquesta ciutat a on segurament creien que la pluja és una meravella.

L’organització d’un esdeveniment com aquest, que va arreplegar a unes cinquanta persones d’arreu del mon, des del meu despatx a Barcelona, va ser prou complicada tot i tenint l’ajut d’una intermediària a la capital andalusa, una noia, rossa i de molt bon veure, tot s’ha de dir, però a la que se li havia d’anar constantment al darrera si volies que tot rutllés.

Apart de les necessitats habituals de qualsevol hoste, vam haver d’atendre els requeriments “especials” dels invitats d’alt rang, com el vicepresident i el president executiu de la Companyia, que assistirien al sopar de gala que clausuraria el míting.

El més sorprenent de tot fou l’exigència del vicepresident: volia un llit King Size i que hi hagués un assecador de cabell (degué pensar que als hotels espanyols, tot i tenint quatre estrelles el que varem triar, aquest artilugi era un luxe escàs). I dic sorprenent perquè, quan me’l va presentar en John, veié que era un tipus baixet y calb. Per què necessitaria un home petit i sense pels al cap un llit d’aquesta mida i, sobre tot, un assecador de cabell? “Segurament vindrà acompanyat de la seva dona”, em digué algú. La reserva, però, era per a una sola persona. Tot un misteri. Que cadascú pensi el que vulgui.


[1] Literalment, Assumptes Regulatioris; terme anglosaxó que fa referència a les activitats relatives a l'obtenció de l’autorització de comercialització de medicaments y productes sanitaris i als assumptes tècnics, sanitaris i legislatius relacionats

Foto: Joe Biden, actual vicepresident dels EEUU