miércoles, 24 de septiembre de 2014

Tornar no sempre és fàcil


De petit, sempre em resultava molt dur tornar a casa a les acaballes de les vacances d’estiu, després de gaudir de ben bé dos mesos d’estiueig fora de Barcelona capital, perquè després d’això venia el començament de les classes i el retrobament amb tot allò que més em desagradava: la vida escolar.

De gran, quan tocava tornar a la feina després de les vacances de Setmana Santa, d’estiu o de Nadal, el mal humor feia acte de presència dos o tres dies abans de l’inici de la nova temporada feinera i més feixuga se’m va anar fent la tornada a mida que vaig anar escalant en l’organigrama. La tornada era sinònim de retrobada amb els problemes que havia deixat tancats amb clau al meu despatx i arraconats al meu cap i que mai deixaven d’atabalar-me.

Ara, a l’edat de la daurada jubilació, del repòs del guerrer, del control de la colesterolèmia i del sucre a la sang, en el millor moment de la vida per gaudir dels passejos i dels jocs amb els nets, ja no hi ha res que em faci mandra reprendre excepte les obligacions que requereixin un esforç indesitjat o excessivament costós.

Ara, la tornada a la rutina acceptada i acceptable és quelcom que es viu com un fet més natural, com l’aigua que, tornant al mar, completa el seu cicle.

Fa poc més de dos mesos, vaig deixar aquest blog en “stand-by”, com diuen els anglosaxons, sense saber ben bé si el deixaria morir per manca d’empenta vital o bé tornaria a omplir-lo amb tot allò que en vingués al cap, tot i les meves limitacions lingüístiques i la possible manca de lectors. Però, com mai m’ha agradat deixar les coses a mitges ni abandonar les que, en un moment determinat, em van fer il•lusió, no he pogut resistir la temptació de tornar a obrir, tímidament, la porta de les idees escrites per continuar amb l’objectiu que em va moure a engendrar aquest racó amb ínfules literàries.

Tornar a interessar no sempre és fàcil, tornar a escriure en català correctament no és fàcil per a mi, però m’he fet el propòsit de no amoïnar-me pensant si puc ofendre algun purista de la llengua o si algú deixarà o no un comentari (sempre pensant en la opinió dels demés!). He decidit ser fidel al què em digué quan vaig començar aquesta tasca: escriuré per plaer, no pas pensant en complaure a un altre que no sigui jo mateix. No sé si això té massa sentit quan es tracta d’un blog però sí sé que és la única manera que trobo per escriure amb llibertat, sense condicionants ni pors.

Com llegir en català és, sense dubte, un primer pas per a aprendre i voler escriure en català, potser també ha tingut quelcom a veure amb la meva determinació la recent lectura de la novel•la d’en Ramon Solsona Sancho, “L’home de la maleta” que recomano a qui vulgui passar una bona estona.
Gràcies, Ramon, pel teu ajut involuntari.
 
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario