martes, 30 de septiembre de 2014

Ràdio Joventut

La passió pel blues, el rock i el jazz se’m va despertar quan feia segon de Biològiques, amb dinou anys. Fou un company de classe, en César, qui em va inocular el virus de la “blues mania” primer i el de la “jazz mania” després. Al final dels anys seixanta jo encara era el típic fan dels Beatles i els Rolling Stones i la meva discografia era bastant conservadora encara que amb uns gustos una mica més avantguardistes que els de la majoria de joves del país. Aquesta afició comuna per la música féu que la nostra relació es convertí en amistat i, poc més tard, un amic del meu amic, en Quique, tot un “rock maniàtic” esbojarrat, s’hi va afegir al duo de malalts per la música. Ens passàvem hores i hores, tots els caps de setmana, escoltant com beneits, aquells LP d’importació tan apreciats, que compràvem a Discos Castelló, al carrer Tallers, o bé portàvem d’Andorra, i que els nostres estalvis ens costaven. Però si escoltar la “nostra” música era tot un plaer, imaginar-nos tocant-la ja era el súmmum. Així vam decidir la bogeria de formar un trio: en César seria el guitarra solista, en Quique el bateria i jo el baix. Però sense uns instruments d’una mínima qualitat per sonar com Deu mana (ens vam haver d’acontentar amb dues guitarres acústiques de baix preu i una bateria de tercera mà que més aviat semblava una bateria de cuina) i la més absoluta manca de formació musical, el resultat va ser un desastre en tots els sentits.

Així doncs, si no podíem donar a conèixer al món les nostres habilitats musicals, al menys podíem intentar difondre el que, per a nosaltres, era la millor música del moment, quan en aquest país els grups autòctons dominants eren Los Brincos, Fórmula V i Los Diablos amb un rayo de sol, oh, oh, oh. Els més capdavanters, Los Bravos i Los Canarios. Però molt poca gent sabia qui eren Jeff Beck, Eric Clapton, Jimmy Page i un llarg etcètera. Dins del rock internacional, els Rolling Stones seguien ocupant els primers llocs del hit parade nacional, però Black Sabbath, Deep Purple i Blue Cheer, precursors, al final dels anys seixanta i principis dels setanta, del Heavy Metal, eren uns perfectes desconeguts. I nosaltres ens sentíem amb la obligació de posar remei a aquesta greu mancança.

Ràdio Joventut de Barcelona era, aleshores, l’emissora de ràdio més “progre” en quant a música pop, i el responsable d’això era en Josep Maria Pallardó i el seu programa “El clan de la una”. I amb aquell propòsit redemptor, ens varem dirigir, en César, Quique i jo, a la Via Augusta, número 17, on s’acabava d’inaugurar els nous estudis d’aquesta emissora, per oferir els nostres serveis.

No varem poder comptar amb la inestimable participació del nostre ídol radiofònic però sí que varem aconseguir, sense cobrar ni un duro, tenir en antena un programa de música Underground, com ens agradava definir-la, a les 0:00 hores dels dissabtes, motiu pel qual el batejàrem com “Underground, la hora bruja” o una cosa així. Per l’hora d’emissió, per la manca de publicitat o pel que fos, l’audiència, si és que en tenia, degué ser molt escassa perquè mai ningú trucà ni escrigué per donar-nos la seva opinió per molt que encoratjàvem a fer-ho als nostres oients potencials. Davant del silenci a l’altre cantó de les ones, vam considerar que no pagava la pena fer un programa de dues hores en directe i a mitjanit d’un dissabte, i la cadena acceptà de bon grat la nostra proposta de emetre’l enregistrat.

Malgrat la manca d’incentiu econòmic i de la despesa que representava per a nosaltres, ja que érem els únics proveïdors dels discs que es “punxaven” en el programa, ens ho passàvem d’allò més bé. Cadascú aportava una sèrie de temes prèviament seleccionats i els presentàvem fent referència als components del grup musical en qüestió, als seus inicis i la seva trajectòria, amb comentaris i crítica del seu estil musical. Vam arribar, fins i tot, a inventar-nos entrevistes a suposats músics de grups novells, paper que interpretàvem nosaltres mateixos canviant la veu per no ser descoberts. Recordo que, un cop, amb motiu d’haver posat un tema del grup britànic Jethro Tull, el líder i compositor del qual, Ian Anderson, tocava la flauta travessera, se’ns va ocórrer que em podia fer passar per un flautista d’un grup local imaginari acabat de formar. Quan un dels meus companys encetà l’entrevista preguntant-me quin instrument tocava en el grup, al contestar “la flauta”, m’entrà un atac de riure que contagià a tots els allà presents i per molt que varem repetir la gravació, cada cop que deia “flauta” ens sobreprenia una hilaritat tan irrefrenable que vam haver de renunciar a la suposada entrevista. No sé si aquest fou el detonant o no però el cas és que a partir d’aquell moment el programa se’ns escapà de les mans, es convertí, entre tema i tema musical, en un seguit de facècies, befes i demés bestieses, és a dir, un desgavell de tal magnitud que acabà com el rosari de l’aurora. Tot i que no hagueren garrotades, sí que vam rebre una bona reprimenda per part de la direcció.

Així fou com acabà aquest experiència musical. I nosaltres tan contents. “Que nos quiten lo bailao”, pensàrem.
 
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario